Notícies de Camp de Túria
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria.... - àrea d'Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió

La Mariola no ens plora per Vicent Luna i Sirera



Darrerament he sentit a dir a més d'un meteoròleg, i pel que respecta a les pluges, que Alcoi i la seua comarca estan maleïdes. Vaja, que les tronades passen de llarg com si no volgueren saber res de nosaltres. La veritat és que si aprofitem aquesta seca i estiuenca tardor per trepitjar les nostres serres i paratges, podrem comprovar que aquests científics del temps tenen molta raó: fonts que no ragen ni gota, rius que agonitzen amb un trist fil d'aigua, rierols, bassals i codolles seques, i la vegetació d'herbes i arbusts, allò que en diem el sotabosc, molt ressec. Els pobres romers, per posar un exemple, estan que agonitzen i si els hi passem la mà per les seues fulles les perden fàcilment.
 Als poble de l'Alcoià, el Comtat i la Vall d'Albaida, que estem  al voltant de la Mariola i arrecerats a la seua falda, mai, fins ara, ens ha faltat l'aigua. I és que aquesta allargassada serra amb una alineació de sud-oest a nord-est, que  ocupa una superfície aproximada de 16.800 hectàrees i que va anar emergir del mar durant l'Eocé mitjà i superior,  està formada majoritàriament per materials calcaris. Això fa que tota ella siga com una immensa esponja, com un dipòsit d'aigua que fa brollar desenes de fonts, ompli pous i alimenta tres dels nostres rius valencians: el Vinalopó, el Clariano i el Serpis.
Però d'uns anys ençà és evident i constatable que les fonts de la Mariola no ragen com abans.  El poeta Vicent Andrés Estellés escrigué: "La Mariola està molt ocupada/amb la seua fillada de fonts que corren/muntanya avall i rodolen per terra/i s'aixequen i canten amb la boca plena de terra" (Mural del País Valencià I). Doncs bé, fa anys que aquesta fillada de fonts que en parla el poeta de Burjassot ja no són el que eren. El Vinalopó és un riu moribund, ("un rierol o sangantana d'aigua", així l'anomena Estellés). Queda molt lluny quan de menut el vaig veure desbordar-se més d'una vegada en passar per Beneixama, el meu poble. El Clariano no deixa de ser també un rierol, i el Serpis sense l'embassament de Beniarrés amb prou feines podria arribar a Gandia.
És tant preocupant la sequera que arrosseguem que a hores d'ara dos dels rius que alimenten el Serpis, això és el Polop i el Barxell, estan sota mínims. Fent un rodolí podríem dir que el Barxell no ompli ni un atifell, i el Polp només un glop. Ahir em vaig donar un passeig fins el Racó de Sant Bona Ventura i vaig poder constatar que el panorama és força decebedor. A la Font del Quinzet, on més o menys s'uneixen el Barxell i el Polop, no passa ni un fil d'aigua, i encara menys la mateixa font. Però és que el llit del Polop des d'aquest punt fins el paratge del Racó és totalment sec. Només els tolls i gorgs del mateix paratge tenen aigua, que s'omplin amb un petit filet. Personalment mai no ho havia vist així, amb aquesta secor. I és que si la Mariola no plora, si la seua fillada de fonts no corren muntanya avall  i rodolen per terra, les fonts, pous, rierols i rius no ragen i, a poc a poc, es moren assedegats. Seguint la senda que va per la mateixa llera del riu Polop se'm feia difícil i anguniós pensar en la quantitats d'animalets de tota mena que per manca d'aigua hauran mort aquest estiu. D'altres hauran hagut de buscar-se la vida i cercar altres alternatives. Els tolls on habitaven crancs, granotes, peixets i tortugues, on abeuraven tota mena d'ocells i mamífers, així com els fangars on es rebolcaven els porcs senglars,  estan completament secs.
Hem estudiat que el planeta Terra ha passat per molts canvis climàtics, unes etapes de glaciacions i altres de sequera. Els científics ens diuen que ara també n'estem passant un, que la temperatura mitjana del planeta està pujant, però que no és un canvi natural sinó que som els éssers humans els causants d'aquest augment de temperatura, allò que en diem l'efecte hivernacle. Les conseqüències d'aquest canvi al nostre país, al País Valencià, ja les estem notant: desertificació i desertització, pèrdua de massa forestal i una preocupant mancança d'aigua. No cal ser cap especialista per adonar-se'n. Jo recorde que els hiverns i les tardors de fa una cinquantena d'anys no tenen res a veure amb els d'ara. És evident que plovia més i també nevava més. Com us deia adés, he vist el riu Vinalopó desbordar-se més d'una vegada.
No fa gaire que vaig llegir una entrevista que li feien al prestigiós director de la nova  biblioteca d'Alexandrina, l'egipci Ismail Serageldin, que "les guerres del segle XXI seran pel control de l'aigua". Els valencians hauríem de prendre'ns molt seriosament aquest tema. Tenim poca aigua i mal repartida. En alguns pobles del litoral valencià l'aigua comença a ser un bé força escàs, car i molt preuat. En d'altres, la sobreexplotació dels aqüífers per al reg i la contaminació de la capa freàtica pels fems i herbicides comença a ser un greu problema. Sembla que els ciutadans no som prou conscients d'aquest control de l'aigua per al nostre futur, i fem la vista grossa mentre ens rage l'aixeta a casa. A Alcoi, per posar un exemple, portem més d'una dècada de discussions  i manifestacions per impedir que una empresa instal.le la seua fàbrica a sobre de la conca del principal aqüífer que abasteix d'aigua a la ciutat. Més d'una dècada donant-li voltes al nano, com diríem al meu poble, i encara hi ha gent que pensa que és més important crear un grapat de llocs de treball que preservar i impedir qualsevol possible contaminació. Al meu humil parer una greu manca de previsió de futur, i més encara si ens atenem a les conseqüències que ja patim d'aquest canvi climàtic.
La tardor avança i tots esperem que els deus de la pluja ens siguen més propicis, i donen instruccions a Sant Pere perquè quan trone (canviar els mobles en déiem de menuts) no passen de lluny i ens mulle amb aquesta tant necessària i preuada pluja. Vaja, encara que el de les claus quan passa pel nostre país no sàpiga ploure, com diria Raimon. Estem esperant en candeleta, tot ésser viu ho espera, que la Mariola ens plore. Ens plore d'alegria, i amb les seues llàgrimes, amb la seua fillada de fonts que corren muntanya avall ens  apague aquesta set que ja dura massa.

* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió
Alcoi, 18 d'octubre del 2014
Tags: , ,
Pulsa aquí para compartir en Facebook
O pulsa en el Me gusta de bajo para decirnos que te gusta

Publicat per

Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes

No hay comentarios: