Notícies de Camp de Túria
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria.... - àrea d'Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió

L’obsessió secular de Castella (1) per Vicent Luna i Sirera

Quan en el batxillerat em feren estudiar història d’Espanya, allà per la darreria del franquisme, recorde que una de les frases, entre altres, que el professorat insistia a explicar-nos detingudament era la que va dir el monarca Felip II, i que deia: “Al meu imperi no es pon el sol”. Llavors descobrírem que aquella Espanya feixista que ens havia tocat viure, segles abans havia estat un immens imperi. A més a més, també insistien a dir-nos que tot això era gràcies a l’impuls i finançament de Castella, veritable protagonista de la descoberta del Nou Móni forjadora d’aquest imperi. Que havíem d’estar ben orgullosos, doncs el nostre país havia evangelitzat a la meitat de la terra: “Espanya martell d’heretges, llum de Trento, espasa de Roma, bressol de Sant Ignasi” (Menéndez Pelayo). I per això, ens havíem de recrear estudiant la història, literatura i art, amb tota mena de detalls, de l’enyorat Segle d’Or on vam excel·lir, deien, en quasi tot.

Ara bé, però després d’aquesta borratxera de pintors, escultors, escriptors i músics i d’emmirallar-nos amb immenses extensions que contenien metalls preciosos i riqueses fabuloses que heretà l’esmentat rei, anomenat el Prudent,tocà donar la decadència, la progressiva desintegració, el declivi d’aquell imperi on no es ponia el sol. Vist amb aquells ulls, amb aquella ignorància i amb aquells incipients coneixements, hom no era capaç de valorar i entendre la pèrdua de tants territoris. Ens deien que els motius, com no podia ser d’una altra manera, eren múltiples i diversos: polítics, econòmics, militars, religiosos, culturals…..Vist des d’ara, però, i coneixent molt més les obsessions, interessos i tarannà del que anomenem Regne d’Espanya o estat espanyol, hi ha un motiu que, com una columna vertebral, com un pecat original, com una obsessió secular ha caracteritzat el model d’estat que han impulsat reis, regines, vàlids, dictadors, presidents i colpistes al llarg de la seua història, i que avui encara continua: la prepotència, la superba i la manera de fer de Castella.
Efectivament, el prestigiós historiador Herry Kamen ho diu d’aquesta manera: “l’afirmació d’aquells que critiquen el paper de Castella, i que sostenen que aquesta va segrestar la identitat d’Espanya, no és pas totalment errònia”. I és que Castella, des que va nàixer com un petit comtat al segle X, quan ja existia el regne Asturlleonés, fins l’actualitat, ha anat imposant el seu caràcter i autoritat. Només esdevenir regne,al segle XI, s’unirà amb asturs i lleonesos per acabar sent el Regne de Castella en majúscules. Dos segles més tard no hi quedarà ni rastre del que fou el Regne de Lleó, ni del d’Astúries. I Castella, com no!, tot i haver tingut l’ajuda de la resta de regnes peninsulars, acabarà sent l’autèntica protagonista de la Conquesta del Regne de Granada. I Castellà, com no!, amb el finançament d’un valencià, Lluís de Santàngel, i del projecte d’un català, Cristòfol Colom, serà qui s’emporte la glòria, l’or, la plata, les espècies… de la descobert del Nou Món.I Castella, com no!, ha fet i desfet al llarg dels segles, imposant sense contemplacions la seua identitat. Sempre Castella és la protagonista, pel segle dels segles, fins els nostres dies.
Però aquesta actitud tant prepotent, aquesta obsessió de control, de fer-ho passar tot per la llei de l’embut, entre altres causes, per descomptat, són alguns dels motius claus per entendre el declivi d’aquell imperi. Heus ací, territori a territori, aquest procés d’independència que començà al segle XVI i que encara dura. Només cal llegir alguns dels paràgrafs dels seues himnes nacionals per constatar la fam de llibertat i les ànsies d’alliberar-se d’un imperi que, com una sangonera, els espoliava, empobria i els suplantava la identitat.
Un: Flandes (1581-1648).La independència dels Països Baixos vingué després d’una sagnant guerra que es va caracteritzar per la crueltat del duc d’Alba a imposar les idees del catolicisme i perseguir el protestantisme.
Dos: Portugal (1640).Després d’una insurrecció, els lusitans proclamaren la independència, que havien perdut quan Felip II la incorporà a l’imperi,manumilitari, per una accidentada extinció dinàstica.
Tres: Colòmbia (1810-1824).”Independencia” gritael mundo americano[...]A orillas del Caribehambriento un pueblolucha [...]La independencia sola el gran clamor no acalla; si el sol alumbra a todos, justicia es libertad.
Quatre: Paraguai (1811).”Paraguayanos, República o la Muerte”, diu el seu himne.
Cinc: Veneçuela (1810-1823). Simón Bolívar, aprofitant que Josep Bonaparte, germà de Napoleó, havia accedit al tron espanyol, proclama la independència.
Sis: Argentina (1816).”¿No los véis devorando cual fieras todo pueblo que logran rendir? [...]Mas los bravos, que unidos juraron su feliz libertad sostener,a estos tigres sedientos de sangrefuertes pechos sabrán oponer”.
Set: Xile (1818). “DulcePatria, recibe los votos con que Chile en tus arasjuró,que o la tumbaserás de los libres, o el asilo contra la opresión”.
Huit: Perú (1821).L’anomenada Expedició Llibertadora, encapçalada pel general argentí José de San Martín, poclamà la independència.”Largo tiempo el peruano oprimido la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre largo tiempo en silencio gimió. [...]Todos juran romper el enlace que natura a ambos mundos negó, y quebrar ese cetro que España reclinaba orgullosa en los dos”.
Nou: Costa Rica (1808-1821).”Cuando algunopretenda tu gloria manchar, verás a tu pueblo, valiente y viril la tosca herramienta en arma trocar”.
Deu: El Salvador (1808-1821).”Desde el día que en su alta bandera con su sangre escribió: ¡¡Libertad!! Libertad es su dogma, es su guia que mil veces logró defender; yotras tantas, de audaz tirania rechazar el odioso poder”.
Onze: Guatemala (1808-1821).”Nuestrospadres lucharon un día encendidos en patrio ardimiento, te arrancaron del potro sangriento y te alzaron un trono de amor”.Líders religiosos i els criolls, tenint com a referència la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa, posen fi al domini espanyol a Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica i Panamà.
Dotze: Hondures (1808-1821).”Por tres siglos tus hijos oyeron el mandato imperioso del amo; por tres siglos tu inútil reclamo en la atmósfera azul se perdió; pero un día de gloria tu oído percibió, poderoso y distante que allá lejos, por sobre el atlante indignado rugía un león”.
Tretze: Nicaragua (1808-1821).”¡Salve a ti, Nicaragua! En tu suelo, ya no ruge la voz del cañón”.
Catorze: Panamà (1821).”Alcanzamos por fin la victoria en el campo feliz de la unión; con ardientes fulgores de gloria se ilumina la nueva nación”.
Quinze: República Dominicana (1821-1865).”Y el incendio que atónito deja de Castilla al soberbio león, de las playas gloriosas le aleja donde flota el cruzado pendón[...]Nuestros campos de gloria repiten libertad! libertad! libertad!
* Vicent Luna i Sirera
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió 

Tags: , ,
Pulsa aquí para compartir en Facebook
O pulsa en el Me gusta de bajo para decirnos que te gusta

Publicat per

Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes

No hay comentarios: