Notícies de Camp de Túria
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria.... - àrea d'Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió

L’obsessió secular de Castella (i 2) per Vicent Luna i Sirera

En la primera part d’aquest article comentàvem que va ser a partir del segle XVI quan els diferents pobles que formaven l’Imperi Espanyol, aquell que mai es ponia el sol, començaren llurs processos d’independència, com ara: Flandes, Portugal, Colòmbia, Paraguai, Veneçuela, Argentina, Xile, Perú, Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua, Panamà i la República Dominicana. I afegíem que un del motius, entre altres, pels quals portà a aquests pobles a lluitar per la seua llibertat, i que està palés ens llurs himnes nacionals, fou la manera de fer, l’obsessió que sempre ha tingut Castella per imposar la seua identitat.

Però a aquests pobles esmentats, els seguiren altres.

 Setze: Mèxic (1810-1821). Amb el crit al poble de Dolores, s’inicia la guerra de la independència que reclamava anar contra el mal govern i el pagament de tributs. ”Mas si osare un extraño enemiga profanar con su planta tu suelo, piensa ¡Oh Patria querida! que el cielo un soldado en cada hijo te dio”.
 Désset: Equador (1809-1830). “Indignados tus hijos del yugo  que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia  que pesaba fatal sobre ti [...]  Cedió al fin la fiereza española,  y hoy, oh Patria, tu libre existencia  es la noble y magnífica herència  que nos dio, el heroísmo feliz”. 
 Dihuit: Bolívia (1810-1826). Fundada per l’heroi José de Sucre, diu el seu himne: “Aquí alzó la justicia su trono que la vil opresión desconoce, y en su timbre glorioso legose libertad, libertad, libertad [...]Y, en sus aras de nuevo juremos: ¡morir antes que esclavos vivir!”.
 Dénou: Cuba (1895-1899).”No temáis; los feroces Iberos son cobardes cual todo tirano no resisten al brazo Cubano; para siempre su imperio cayó. ¡Cuba libre! Ya España murió, su poder y su orgullo ¿do es ido?”.
 Vint: Marroc (1956). En aquest any, sent un protectorat de França i d’Espanya, aconseguí la independència. “Has vivido entre naciones cómo un título sublime, llenando cada corazón, relatado por cada lengua. Por su alma y por su cuerpo, tu pueblo se ha erguido y respuesto tu llamada”. 
 Vint-i-u: Guinea Equatorial (1968). La pressió de l’ONU va dur al règim franquista a consultar els guineans en referèndum sobre el seu futur polític. Amb la secessió, Espanya buidà els bancs i incomplí els acords de transició bilaterals, en matèria econòmica i de seguretat. “Tras dos siglos de estar sometidos  por la dominación colonial, [...]    Cantemos siempre, libre Guinea,  y  conservemos, y conservemos la independencia nacional”.
  Vint-i-dos: Ifni i el Rif (1969). Pel Tractat de Fes, Franco les va cedir a la monarquia marroquina. 
 Vint-i-tres: Sàhara Occidental (1975). A les portes de la mort, el dictador entregà el Sàhara al Marroc i Mauritània. D’aquesta descolonització encara està pendent un referèndum d’autodeterminació d’aquest poble.”¡O hijos del Sáhara![...] Haga la revolución en nuestra nación y siga este camino por ella.[...] O revolucionarios, la patria será gloriosa. Corte los estados en esta región.[...] El levantamiento es para la gente y avanzará en las tierras árabes. Esto producirá la unidad siempre en los corazones y establecerá la justicia y la democràcia”.

Com podem veure, i com no podia ser d’una altra manera, les paraules més desitjades dels himnes d’aquests pobles són independència, justícia i llibertat. Les mateixes que desitja qualsevol poble que es troba oprimit per un altre. Aquestes són algunes de les mostres d’aquesta opressió: “tigres sedientos de sangre, pueblos que logran rendir, ominosa crudeza, cruel servidumbre, tirania, odioso poder, potro sangriento, soberbío león, yugo que impuso, injusta i horrenda desgracia, fiereza espanyola, vil opresión, sometidos por la dominación, mandato imperioso del amo, yugo que te impuso”, etcètera, etcètera. Tot un seguit de greuges que, com veieu, han volgut mantenir en els seus himnes perquè totes les generacions siguen conscients dels patiments i de  la sang que van haver de vessar els seues avantpassats per aconseguir ser lliures.

Però, a més d’imposar la seua autoritat al Nou Món, també ho feu a la mateixa península. Després de guanyar la Guerra de Successió (1701-1715), i “por justo derecho de conquista”, sotmetrà la Corona catalanoaragonesa a les seues lleis, costums i llengua. Aquesta actitud secular de voler construir un estat a la seua mida, i de segrestar la identitat d’Espanya, ha portat a que algunes de les nacions que formen l’actual Estat espanyol també es plantegen la desitjada independència. Euskadi fa anys i panys que manté un conflicte polític irresolt amb l’Estat espanyol. Un conflicte que s’ha emportat per davant milers de vides humanes. “Vénen els feixistes i Euskadi s’alça en peus. Anem soldats tots, alliberem la nostra pàtria!”, són algunes de les frases de l’Eusko Gudariak.
Catalunya, però també la resta dels Països Catalans, des que foren sotmesos per Castella al segle XVIII, mai van perdre l’esperança que algun dia recuperarien la llibertat i tornarien a ser una confederació de països independents. Generació rere generació han anat alimentat aquesta fam de llibertat.  Però ha estat Catalunya la que ha donat el primer pas: “Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba. Bon cop de falç!”, diu el seu himne. Ofegada i espoliada econòmicament, humiliada i maltractada culturalment, asfixiada competencialment  i sotmesa a una Constitució inspirada en la llei de l’embut, decidí el 6 de juny del 2007, i per una àmplia majoria (73,9%), aprovar en un referèndum un nou Estatut d’Autonomia, amb l’objectiu de dotar-se de més capacitat d’autogovern. Doncs bé, a partir de la recollida de signatures en contra per part del PP, i la sentència del Tribunal Constitucional que suspenia part de l’esmentat estatut, Catalunya, liderada per la majoria de partits polítics i entitats cíviques, encetà un procés sobiranista. Procés que, després de vàries manifestacions multitudinàries, ha portat els catalans i catalanes a  votar el 9-N del 2014. Els resultats d’aquest procés participatiu són força coneguts: 1.861.753 catalans i catalanes, ( 80,76%), van votar per una Catalunya independent.
Comptat i debatut, és evident, com hem vist al llarg de la història, que aquesta obsessió de Castella de voler imposar a la resta de territoris la seua pròpia identitat, ha esdevingut un dels motius claus pels quals aquests pobles, sentint-se oprimits, varen lluitat per aconseguir la independència. I com hem vist tard o d’hora la van aconseguir, tot i que encara hi ha pobles que no. Ni a Euskadi, després d’un llarg període d’enfrontament armat, ni a Catalunya després de sol•licitar-ho formalment, l’estat espanyol no ha acceptat que ambdós pobles puguen celebrar, amb totes les garanties legals, un referèndum d’autodeterminació semblant al d’Escòcia i al de Quebec.

Podran passar anys, o fins i tot menys dels que ens imaginem, però tard o d’hora aquests dos pobles votaran i també aconseguiran la independència, i després en vindran altres. L’estat espanyol els ho posarà difícil, ja ho veiem, però quan un poble ho té clar no hi ha qui el puga aturar. Segurament si Castella hagués sabut acceptar, valorar, conviure i enriquir-se amb la diversitat de tots aquests pobles, el futur d’aquell imperi, i de l’actual estat espanyol, hagués sigut un altre.

* Vicent Luna i Sirera
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió 

 
Tags: , ,
Pulsa aquí para compartir en Facebook
O pulsa en el Me gusta de bajo para decirnos que te gusta

Publicat per

Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes

No hay comentarios: