Notícies de Camp de Túria
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria.... - àrea d'Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió

Ventres de lloguer: sang, fetge i vida article de Beatriz Gimeno

El mes de maig, en la seva reforma del Registre Civil, el Partit Popular va presentar d’amagat la possibilitat que les criatures nascudes de ventres de lloguer es puguin registrar sense problemes a Espanya. Això suposa, de facto, el reconeixement d’aquesta pràctica com a legítima, per a aquelles persones que disposin dels més de 30.000 euros que pot costar el nadó. Fins ara, atès que els ventres de lloguer són il·legals aquí i a gairebé tot Europa, es negava la seva inscripció als registres.

A aquesta proposta, el PSOE hi ha oposat una esmena que busca el contrari. D’una banda, dóna un termini perquè tots els nadons nascuts o que han néixer durant els propers mesos puguin ser inscrits, després del qual aquesta porta es tanca definitivament; també pretén prohibir que les empreses de subrogació –les veritables beneficiades del negoci– es puguin anunciar a Espanya. Si un negoci és il·legal, és lògic considerar que no es pot anunciar lliurement. Les empreses, constituïdes en un autèntic lobby de poder, han reaccionat a l’esmena del PSOE amb trucades, cartes i campanyes de pressió als partits. La influència econòmica que exerceix aquest sector sobre els mitjans de comunicació ja ve de lluny. I el resultat és que aquests mitjans, que viuen de la publicitat, han estat publicant publireportatges de ventres de lloguer, sempre presentats com una pràctica èticament acceptable i socialment justa, productora de felicitat. Poques coses es venen tan bé: parelles felices que només volen completar les seves famílies amb un fill o filla; nens i nenes que són desitjats i buscats; dones de classe mitjana americana que l’únic que busquen amb la seva generosa donació és satisfer altres parelles. Qui podria resistir- se a aquesta imatge?

Una altra mercantilització de les vides La veritat és que els ventres de lloguer són una mostra més de com el neoliberalisme, la seva ideologia, la seva ètica i la seva capacitat cosificadora s’estan introduint fins al moll de l’os del cos social i a les vides de les dones, especialment. Tot és objecte de comerç: els cossos, parts d’aquests cossos, la capacitat reproductiva, els fluids corporals… Els ventres de lloguer, a més del mal que fan a les dones, no són més que una compravenda de nens i nenes. Quan es van aprovar les lleis que penalitzaven aquesta pràctica a gairebé tots els països del nostre entorn, fa dues dècades, es partia d’una certa tradició social europea, es tractava de preservar un àmbit corporal i personal de la voracitat del mercat. També es protegien els drets dels que poden estar més desprotegits, en aquest cas, els nens. No obstant això, en tot just una dècada, l’enorme poder legitimador del mercat s’ha imposat amb tanta intensitat que aquestes cauteles ni tan sols s’entenen. El que es va decidir penalitzar apareix, ara, com un dret indiscutible.

Poques vegades s’entra en la discussió sobre un assumpte que continua tenint unes profundes arestes ètiques i polítiques. Un dels aspectes més característics del capitalisme és la seva capacitat per invisibilitzar-se com a estructura, per ser percebut com a sistema. Així, és molt més difícil de combatre, ja que ni tan sols se’l veu. Totes les conseqüències que genera, el que fa a la vida de les persones, s’acaba considerant una qüestió de mala sort, d’incapacitat personal o de l’esdevenir natural de la vida, sense més. Però el mercat és una forma d’organització política, econòmica i social que produeix víctimes, explotació i injustícia i que té unes regles de funcionament ben conegudes. Sempre que s’obre un mercat, de manera general i en condicions de globalització neoliberal, automàticament s’obliga els pobres a entrar-hi. Això ja ha passat amb els ventres de lloguer als països pobres, on s’ha convertit en un negoci que genera milions de dòlars, que es reparteixen les agències intermediàries, els metges i les clíniques. En aquesta situació, moltes dones amb pocs recursos econòmics no tenen més remei que dedicar-se a això perquè aquesta es converteix en la millor (de vegades, l’única) opció per a elles. Quan una activitat –els ventres de lloguer en aquest cas– es converteix en una font de riquesa important per a un país, aquest deixarà d’invertir en igualtat o en educació per a les dones. Si el PIB d’alguns estats depèn de la prostitució o els ventres de lloguer, quin interès tindrà el país a aconseguir que les dones siguin més iguals i menys pobres? Cap, perquè com més pobres i desiguals siguin elles, de més bon grat acceptaran dedicar-se a aquestes activitats.
En un futur no molt llunyà, veurem com els habitants dels països pobres es converteixen en repositoris d’òrgans per als habitants dels països rics i direm que ho fan voluntàriament. Des d’una posició anticapitalista, que òbviament no és compartida per tothom, mai no hauríem d’oblidar una cosa: sempre que s’obre el mercat –i més encara quan és un mercat nou sobre alguna cosa que abans no era objecte de compravenda– això no incumbeix només la persona concreta que es veu en la tessitura de vendre o no. La pràctica incumbeix totes les persones que es troben en la mateixa situació de gènere, raça o classe. La llibertat té sempre una dimensió social que no s’identifica amb l’individualisme.

Garanties… pels contractants Com que hi ha un negoci molt important, també hi ha un lobby empresarial molt important que encarrega informes o publica articles científics que defensen les bondats del lloguer de ventres i gasta quantitats de diners ingents en publireportatges per anestesiar la població. L’argument amb el qual es defensa políticament, d’acord amb la consideració neoliberal més pura, és la primacia del contracte lliurement signat sobre qualsevol altra consideració. Per als neoliberals, el contracte demostra la voluntat sense condicions dels contractants, protegeix els contractants i no les persones signants en situació de vulnerabilitat. La llibertat personal, doncs, queda subsumida en la llibertat de contractar, sense més consideracions. En aquest sentit, la mare gestant renuncia a tot en el moment que signa el document, especialment a la possibilitat de penedir-se. I ho fa malgrat que, com han posat de manifest diversos especialistes, la subrogació signada abans de l’embaràs no pot ser vàlida perquè expressa una intenció que es refereix a una situació que no s’ha donat (el naixement d’un fill gestat) i que és prou important perquè faci variar el consentiment. Si en qualsevol contracte s’admet que una variació important de les circumstàncies i les condicions pot canviar la consideració del consentiment, com és possible signar la cessió d’un nadó que no s’ha gestat ni parit?
Per començar, en aquesta qüestió, entra en joc la cosificació que suposa considerar les dones com a ventres, sotmetre-les a un procés d’explotació com n’hi ha pocs. El contracte fixa com i quan s’han de tenir relacions sexuals, què cal menjar, quin esport s’ha fer, quins exàmens mèdics cal passar, quines decisions s’han de prendre, quina vida s’ha de portar. Tot això, acompanyat de les injeccions d’estimulació ovàrica, les proves mèdiques invasives, la gestació de nou mesos durant els quals una no es pertany a si mateixa… i el part, amb tots els perills (i dolors, intensitats emocionals, etcètera) inherents.

Però, a més, l’objecte del contracte és un nen o una nena. No és possible diferenciar els ventres de lloguer de la compravenda de nens i nenes. Finalment, no estic en contra de la tècnica en si considerada com a donació, de la mateixa manera que la donació d’òrgans és una activitat generosa i solidària. No obstant això, quan les lleis sobre la gestació subrogada (que aleshores sí que es pot anomenar així) són garantistes i vigilen que no hi hagi diners ni agències pel mig, la pràctica existeix en un nombre tan limitat de casos que els demandants segueixen recorrent als països pobres. A la Gran Bretanya, Austràlia, Israel o el Brasil, amb lleis d’aquest tipus, se sotmeten a aquesta pràctica germanes que ho fan per germanes, mares per filles o amigues per amics. Ningú no se sotmet a una cosa així per un desconegut, de la mateixa manera que ningú no dóna un òrgan en vida a un desconegut, però sí a una persona estimada. Els ventres de lloguer sotmeten les dones pobres a un mercat que explota els seus cossos i la seva capacitat reproductiva d’una manera industrial i desconeguda fins ara. Legalitzar-los és un pas més en l’acceptació de les regles de vida neoliberals.

 

* Beatriz Gimeno es escritora y activista
* Crónica agradece a la autora compartir sus opiniones con nuestros lectores
Tags: , , ,
Pulsa aquí para compartir en Facebook
O pulsa en el Me gusta de bajo para decirnos que te gusta

Publicat per

Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes

No hay comentarios: