Notícies de Camp de Túria
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria.... - àrea d'Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió

El bròquil article de Manel Rodriguez-Castelló

Quan diuen «S'ha acabat el bròquil» és que donen per finalitzada la conversa. A Catalunya s'ha acabat el bròquil, tot i que malament pot acabar allò no començat. Es tracta, de fet, d'un altre bròquil: el dels eufemismes, el de l'anar tirant sense pena ni glòria, el de més val quedar-nos com estem perquè podríem estar pitjor, el de falsejar la història per santificar aquella transició ja convertida en mòmia o relíquia. I tot un hort de bròquils. La seqüència dels fets dels darrers anys és eloqüent. A la retallada brutal de l'Estatut aprovat en referèndum i la desafecció anunciada per José Montilla, més les traves a l'autogovern, l'ofec financer i el ni parlar-ne, de pactes fiscals, va seguir el viratge massiu del catalanisme al sobiranisme i el dret a decidir. Les multitudinàries manifestacions organitzades des d'instàncies civils han donat les imatges democràtiques més poderoses del nostre temps i han servit per fer visible davant el món la voluntat del poble català de construir lliurement el seu futur amb una República Catalana independent. Però el President i les principals institucions de l'estat, animats pels mitjans de comunicació i captius tots de la pròpia història i d'una (in)cultura política d'una ineficàcia proverbial, van preferir mirar cap a una altra banda i respondre a aquell clamor amb la matraca de les amenaces i la constitucionalitis. Feia temps que s'havia acabat el bròquil, en efecte, perquè qui el podia compartir se'l va papar senceret: la paraula, com la nació i l'estat, són monopoli amb seu a Madrid, quasibé propietat privada dels més pudents. A falta d'un referèndum tossudament negat, va haver-hi la consulta del 9N, gràcies a la qual van votar quasi dos milions i mig de ciutadans molt massivament a favor de l'estat propi. I després, eleccions amb caràcter plebiscitari, rècord de participació, victòria contundent de les forces independentistes i majoria absoluta al Parlament (però guerra bruta és també desinformació programada i les eleccions les van guanyar tots menys els guanyadors: vejats miracle!, com diria Anselm Turmeda). I així continua el dèficit de bròquil dialogat, de manera que Rajoy, especialista en les tàctiques de l'estruç, ha cridat a capítol els partits espanyols, els qui pensen més (PSOE, Ciutadans) o menys (Podemos) com ell en assumptes d'unitat pàtria (pètria). Queden fora d'aquestes converses, evidentment, les forces perifèriques amb representació a les Corts (PNB, BNG, Compromís, Amaiur…). Evidentment: la línia que separa els espanyols de veritat dels altres (entre els quals els valencians, déu meu!) és clara i la posen ells. Però la declaració del Parlament de Catalunya que es votarà la setmana que ve i els tres visques de Carme Forcadell (ja convertida en la bèstia negra, amb Mas, de l'espanyolisme), a la democràcia, el poble sobirà i la República Catalana, no han fet que Rajoy moga peça i demane un altre bròquil per parlar amb els qui no pensen com ell però compleixen el mandat democràtic del seu poble i han iniciat, de moment només en el terreny de les declaracions un pèl massa pomposes, la ruptura amb l'estat i un estat viciat de coses. Ja ho ha dit Rivera, que com a alumne aplicat, se sap la cançoneta de memòria i ja es veu superant el mestre: «Espanya no és negociable». Deu ser perquè ho diu ell i punto. Així és com s'acaben tots els bròquils. Però no és un punt final, diguen el que diguen Rajoy o Rivera, Sánchez o Iglesias, sinó uns punts suspensius. Continuarà.



* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions amb els nostres lectors, incorporant-se de tant en tant com a opinió convidada
Tags: , ,
Pulsa aquí para compartir en Facebook
O pulsa en el Me gusta de bajo para decirnos que te gusta

Publicat per

Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes

No hay comentarios: