Notícies de Camp de Túria
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria.... - àrea d'Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió

La Gavina, la meua escola article de Vicent Partal

Avui (27 de novembre) La Gavina celebra els quaranta anys de vida a Picanya. Em feia molta il·lusió retrobar-me amb els companys i amics en l'acte que faran aquesta vesprada però últimament sembla que estic de pega amb el meu cos. Porte una temporada que no pare d'enganxar coses, petites però molestes i els metges em tenen lligat a la cadira. Així que em perdré la festa d'aquesta nit. Quina malícsia que em fa…
La Gavina és moltes coses. Un dels centres de referència de la renovació pedagògica al País Valencià. Un dels primers centres que va fer servir el català com a llengua vehicular. Un centre sempre obert, permanentment a la excel·lència en l'educació, a la innovació, al cosmopolitisme. Però per a mi, simplement, és la meua escola.
Jo sóc mestre, vull dir que tinc el títol de magisteri, però l'ofici només l'he exercit a la Gavina. Va ser entre el 1980 i el 1983 si no ho recorde malament, en el trànsit entre el vell xalet de L'Eliana on va començar i aquestes instal·lacions cada dia més fantàstiques que tenen ara a Picanya.
En aquella època jo havia acabat la carrera i a través de Sari i Rosa Serrano em van contractar per a fer d'autobuser. L'escola rebia xiquets d'una àrea geogràfica molt diversa, de manera que necessitava rutes importants d'autobusos que anaren replegant els xiquets al matí i tornant-los per la vesprada. Aquesta va ser la meua feina bàsica aquells tres anys, una feina divertidíssima per la relació amb les companyes que també feien d'autobuseres -jo era l'únic xic- i que solíem acabar amb un bon esmorzar, rient com a bajoques de tot el que ens havia passat en el trajecte matinal –i vos puc assegurar que d'anècdotes i coses no en paraven de passar en un autobús ple de xiquets…
Com que jo tenia el títol de mestre, a més de fer d'autobuser m'encarregava de substituir els mestres que es posaven malalts, sobretot els de primària. I la veritat és que vaig arribar a fer llargues temporades dins l'aula també. Després va arribar aquell punt en que em va tocar decidir si volia ser periodista i no m'ho vaig pensar gens. Sempre m'ha quedat la recança de si vaig fer bé, perquè la veritat és que m'agradava molt ser a l'aula amb els xiquets, però ara ja no treu cap pensar-hi. Si un dia encara em volen, quan passen alguns anys, potser em faria molt feliç treure la pols al títol i tornar a fer de mestre un parell d'anys abans de jubilar-me. No se si me'n recordaria massa de res ni si m'acceptarien, a la vista de com de rollevada deu estar la meua pràctica pedagògica. Però, en fi, sempre podria intentar-ho.
Sovint quan em pregunten perquè vaig deixar de fer de mestre faig un comentari que l'interlocutor sol prendre's a broma: sempre dic que era massa difícil. La veritat és que per a mi ho era. La responsabilitat d'agafar aquells xiquets i ajudar a fer créixer el seu cap i el seu cervell sempre em va obsedir. Un mestre, un mestre de veritat, marca profundament els seus alumnes i la responsabilitat que significa això és tan impressionant… A la Gavina, per sort, hi ha una tradició de grans i magnífics mestres que em fa sentir-me molt orgullós d'haver format part, una miqueta ni que siga, del seu passat. És una d'aquelles escoles que reconcilia amb l'educació i amb la societat, que demostra que podem ser un país fantàstic.
Ara hi vaig algunes vegades, sobretot acompanyant l'Albert algun dia de l'estiu quan estic més ociós a Bétera. L'Albert sempre té feina a l'escola i ni que siga al mes d'agost cap allà que va un matí o un altre i a mi m'agrada molt acompanyar-lo. L'escola, per això, l'he vist créixer molt lentament al cap dels anys però amb una força que esborrona. L'estiu passat quan vaig veure el nou Pavelló multiusos em vaig quedar amb la boca oberta. Què lluny para tot això del vell xalet de l'Eliana on alguna vegada feia entrar els meus alumnes a l'aula per la finestra –un detall que un d'ells, ara conegut politòleg, em va recordar amb tant d'entusiasme fa uns anys que em va emocionar i tot.
A banda d'això alguna vegada m'han convidat a participar en un acte i sempre ho he fet amb molt goig i amb una gran il·lusió. Hi vaig parlar en la festa dels trenta anys, ara en fa deu i hi vaig fer un parlament també en la Nit de les Cooperatives d'Ensenyament, que podeu trobar ací.
En aquell parlament vaig recordar una frase del meu estimat Freinet que diu que 'no podem preparar els nostres alumnes per a que construisquen demà el seu somni si nosaltres no creguem ja en cap somni, ni podrem preparar-los per a la vida si no creiem en la vida i no podrem ensenyar cap camí si ens limitem a seure, per més cansats que estiguem, en la vora del camí'.
Només puc dir que això és el que ha fet l'Escola Gavina durant quaranta anys i haver aconseguit fer això és el que espere que avui celebren amb tantes ganes com li puguen posar. Perquè s'ho han guanyat a pols fent de meravella el paper que una bona escola ha de fer en qualsevol país decent del món. Un paper que en el nostre País Valencià tots hem de reconèixer que va encara molt més enllà i té, i ha tingut sobretot en els anys foscos, molt més mèrit del que hauria d'haver tingut.
L'impressionant nou Pavelló multiusos de l'Escola

Vicent Partal es director de vilaweb i nascut a Bétera. Aquest article s'hapublicat al blog 'Mails per a Hipàtia' dels blogs vilaweb
* Gràcies al autor per la generositat de permetre'ns publicar aquests articles
Tags: , , ,
Pulsa aquí para compartir en Facebook
O pulsa en el Me gusta de bajo para decirnos que te gusta

Publicat per

Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes

No hay comentarios: