Seguint amb eixe camí que tants èxits els ha donat, el Cor de L'Eliana s'ha sumat als actes d'homenatge al nostre Ovidi Montllor interpretant alguns dels temes del cantautor i el poema Els Amants de Vicent Andrés Estellés i és que com arreplegava fa alguns dies el Crònica, nou Ajuntaments de Camp de Túria han signat un conveni de col·laboració pel que es pretén fer una engegada de polítiques culturals de foment de la música. La iniciativa amb el nom de "Fent Comarca" ha estat proposada per l'ajuntament de la Pobla de Vallbona amb la finalitat de crear més sentiment de comarca amb l'organització d’esdeveniments culturals conjuntament, i a ella s'han adherit Vilamarxant, la Pobla de Vallbona, Nàquera, Benissanó, Riba-Roja de Túria, Bétera, l'Eliana, Llíria i Olocau, tots Ajuntaments de la Comarca, ho podríem haver passat per alt si no fos perquè a ella van ser convidats tots els Ajuntaments de Camp de Túria i quan diguem tots també incloem Sant Antoni de Benaixeve.Que passa a Sant Antoni? Estem tornant al passat més recent?, des d'aquestes pàgines, s'ha denunciat diverses vegades el rebuig o el nul interés que sempre ha tingut el Consistori per la Cultura del País Valencià. Quan no ens hem quedat bocabadats amb l'eixida de to d'algun regidor demanant perdó per parlar en valencià, ens hem vist sorpresos per l'anterior alcalde, dient allò de no se sap quines "prioridades". No seré jo el que vaja a descobrir quines són les prioritats que té aquest poble, que per cert son moltes i bastant urgents, però sí que vull assenyalar que també és una prioritat i, ara una oportunitat perduda pel nou Ajuntament, poder distanciar-se de la política cultural portada per l'anterior equip de Gobern. Haver-se adherit a eixa proposta a través de la celebració de concerts com a mitjà per a incentivar la música en directe, també significava donar suport als grups valencians que contribueixen a aportar una normalitat lingüística i cultural.
Cal reconéixer que al Sr. Santafosta i als seus regidors els va a tocar bregar fort per treure al municipi de la desídia en què l'han tingut immers durant molts anys, però també és cert que d'haver signat junt amb els altres pobles no ens haguera costat una despesa excessiva i haguera obert una porta a la música i la cultura en valencià ( rara avis en Sant Antoni). Ja sabem que entrar a la Web municipal i clicar "valenciano" és perdre el temps, suposem que el servei de traducció de l'Ajuntament, si existeix, deu tenir massa feina per a no caure en el detall de rectificar allò de Buçó de Sugerències i Tabló d'anuncis, que ferís els ulls, (caldria poder llegir Bustia de suggeriments i Tauler d'anuncis), ja sabem que demanar la doble denominació del nom del poble, com l'Associació VV de Colinas i el Grup Socialista varen demanar anys enrere, és qüestió d'altre moment (caldrà demanar-ho de nou per no quedar com una illa al mig d'una comarca majoritàriament valenciano-parlant) però ignorar un esdeveniment com el Cicle de Música Comarcal Ovidi Montllor amb el que es pretén donar homenatge al músic, compositor i actor d'Alcoi crec que ha estat un error per a l'intel·lecte dels ciutadans de Sant Antoni.
Els canvis dels darrers compromisos electorals han obert finestres i han aixecat catifes a totes les institucions democràtiques, per això, no estaria de més que el nou Gobern municipal de Sant Antoni també es vaja allunyant de la nul·la política cultural que tant en castellà com en la nostra llengua, ha estat com a norma en Sant Antoni. No tot deuen ser Bertinis i sevillanes, els nostres cantants i la nostra cultura també conten.
Caldrà haver de desplaçar-se cap als altres pobles de Camp de Túria per sentir-nos valencians i en valencià?, esperem que no i prompte els nou regidors no s'avergonyeixen de la seua cultura.
Fa un parell d'anys em vaig tornar boig cercant, pels armaris i calaixos
de la meua casa, aquell disc del Raimon en què cantava Al Vent. Era un
petit tresor que conservava dels anys de les nostres lluites contra
aquells que avui continuen, malgrat tot, dominant i manipulant en la
política de l'Estat, i és que per circumstàncies que no vénen al cas he
hagut de fer alguna mudança i clar entre tant anar i tornar, sempre et
desapareixen aquelles coses que més estimes. Per tot açò i per més, ens unim a tots aquells que no han volgut oblidar la data del seu naixement al carrer Blanc de Xàtiva. Felicitats Raimon!
No està en mi, fer creure a ningú que estic defensant una opció que podria ser la meua, no, l'opció de Podem no és precisament allò que desitjaria per al País Valencià que somnie, però no per això puc callar quan veig amb quina animositat s'empren les diferents i molt distants ideologies que s'agiten per la vella pell del toro. Si s'anomena a Podem, la maquinaria mediàtica d'investigació periodística com si de Sherlock Holmes, el tinent Colombo i Allan Pinkerton junts es tractaren, s'afanyen per cercar qualsevol empremta que els puga condemnar sense pal·liatius a la foguera d'un nou Tribunal de la Inquisició.* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria
| Mapa de la corrupció |
Dona pena veure'ls com treuen el cap per la pantalla de la caixa badoca per a dir no sap que i mostrar rebuts i xafarderies de comunitats de veïns, tretes d'algun bagul oblidat a l'andana, ¿de veritat pensen que ens ho creiem?, i ells ¿es creuen allò que diuen?, o és que la tremolor que els ha entrat en conéixer certes enquestes, els ha fet perdre la vergonya. Veritablement per aquesta colla d'irredempts salvapàtries, és un perill que les il·lusions puguen calar en el poble.
No es pot entendre com en aquest país on als jutjats s'acumulen milers d'expedients que segueixen la pista a la preocupant corrupció que afecta en la majoria dels casos a la classe política i on s'està ventilant, on i perquè han desaparegut tan exagerada quantitat de milions d'euros dels nostres impostos, no més se cerquen clevills per a parlar dels suposats incompliments del Sr. Errejon o d'algun rebut cobrat sense iva.
No sé, si dintre del populisme mamprés per Pedro Sanchez, també té cabuda desprestigiar als líders de Podem, és possible que per un mal assessorament, el resultat estiga sent el contrari del que es pretenia, després de parlar devia donar una ullada a les enquestes i ja posats, recolzar a la Senyora Diaz i a la Junta d'Andalusia, per la intenció de voler ser inflexibles amb el control dels diners públics, però fent veure que no s'ha d'aturar amb els 16.425 € dels vuit mesos cobrats pel Sr. Errejon, la prioritat deuen ser els centenars de milions estafats i encara no tornats, d' ERES i trames andalusos. Em pareix de debò que la presidenta andalusa diga que Iñigo Errejon deu tornar tot el que ha cobrat, si es demostra que hi ha incomplit el contracte, però i els altres ¿van a tornar el robat?
L'absurd muntatge que ens estan presentant al voltant del mal anomenat cas Errejon, sembla com a mínim esperpèntic, ja que en una Espanya on hi ha més de 1.900 persones imputades en causes de corrupció i que tan sol 30, dels 170 condemnats, han entrat a presó, dona per a alguna cosa més que un expedient informatiu. Però la caspositat d'aquells que no volen amollar "la poltrona" al preu que siga, arriba fins al ridícul si analitzem l'intent de voler involucrar a Pablo Iglesias en el cobrament d'un rebut en negre de 1.500 €, si en veritat açò és cert, més aviat s'haguera d'imputar a l'empresari per promoure i consentir eixa il·legalitat. Des de Podem s'han qualificat les acusacions del propietari de Canal 33, com "afirmacions interessades sense fonament d'una persona que va de televisió en televisió amb la intenció de vendre molts llibres, i dins d'una campanya inquisitorial contra Podem per part d'alguns sectors i mitjans de comunicació.
L'encorbatada dreta casposa, que segons un estudi de la Universitat de Las Palmas és responsable d'un 50 % dels 40.000 milions en què es valora el cost social de la corrupció en l'Estat Espanyol, està aconseguint arrossegar a una certa esquerra des-ideologitzada al seu corral, per a tractar d'anar canviant una tendència d'opinió que està veient com els partits majoritaris estan implicats en quasi tots els assumptes econòmics de corrupció que afecten totes les comunitats autonòmiques. És difícil voler parlar d'un sol cas quan la quantitat de casos i noms ens portaria a no acabar mai: Emarsa, Gürtel, Vestits, Nóos, Púnica, Cooperación, Abucasis , Brugal, Rabasa, RTVV, Carmelitas, Port de Valencia, Seseña, Barcenas, Bankia, Preferents, Guateque, Cienpozuelos, Baltar, Pokemon, Campeon, Zeta, ERE, Malaya, Formacion, Mercasevilla, Madeja, Enredadera Pretoria, Pujol, Pallerols, Palau-Millet, Innova, ITV, Andratx, Palma Arena, Scala, Turisme Jove, Can Domenge, Voltor, Plasencia, Feval, Monago, Mallen, Molinos, Plaza, Marguello, De Miguel, Faycan, Union, Catís, Totem, Novo Carthago, Duplex, Roblecillo, Marea-Renedo, Monolitos, etc., etc., etc.,...... per anomenar uns pocs mots de l'encreuat en què s'ha convertit la xacra corrupta de la deshonestedat.
La casta, eixa casta casposa que no dubta en cercar als abocadors de les hemeroteques per trobar motius que puguen frenar a Pablo Iglesias, s'han posat a la feina de fer servir el vot de la por contra Podem, eixa por que a ells els té preocupats per si apareix algú decidit a airejar i agranar sota les catifes, por que està portant a coincidir a PP i PSOE en l'exposició d'arguments a l'hora de parlar dels riscs que representa l'organització de Pablo Iglesias.
Tot i els desmentiments ultims, és més que possible que acabem veient un front comú entre els conservadors i els social-demòcrates que els assegure la seua eternització als escons del Parlament. A l'Europa ja comença a ocórrer, la casta casposa contra tota la resta.
* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria
Quan els ciutadans oïm les declaracions de certa casta, aquells que sempre ens volen convèncer del fet que tot ho fan pel poble i per al poble, ens tirem mà a la cartera per si de cas entre tanta xerrameca poguera ser que ens adormirem i no ens adonàssem de res. Sembla curiós oir-los dir el respecte que senten per totes i cadascuna de les sentències judicials que els poden ser favorables i com acusen de manipulacions aquelles que els assenyalen directament. La judicialització que des de fa uns anys està portant el Partit Popular de la vida política, està arribant a termes en que els ciutadans comencem a pensar si deuríem haver elegits jutges i fiscals en lloc d'eixa caterva d'individus que pareixen sorgits d'alguna novel·la de Ray Bradbury.
Encara que tothom estiguem dispostos a oblidar altres èpoques feliçment passades, els fills d'aquells que mai cregueren en la democràcia, tornen a sacsejar els fonaments humans més íntims per tal d'aconseguir un poder que se'ls escapa. En eixe sentit i per a que no oblidem qui són i d'on venen, cal rellegir Marta Silva, l'artícle de Tian Riba publicat setembre passat, a les pàgines de Punt Avui.
El govern espanyol va enviar ahir l'advocada general de l'Estat a presentar al registre del Tribunal Constitucional els recursos contra la consulta del 9-N.
La senyora en qüestió es diu Marta Silva, però hi hauríem d'afegir el seu segon cognom: De Lapuerta. No sé si els sona, perquè resulta que la noia és neboda d'Álvaro Lapuerta, també advocat de l'Estat, extresorer del PP entre el 1993 i el 2008, excap de Luis Bárcenas, i imputat en el cas de la caixa B del partit. Aquest és l'oncle. El pare, Federico Silva Muñoz, va ser ministre de Franco.Marta Silva de Lapuerta pertany a La Gloriosa, la promoció d'advocats de l'Estat del 1996 –l'any de l'arribada d'Aznar–, que ara ocupen llocs destacats en el sottogoverno de Rajoy. Entre aquests hi ha Jaime Pérez Renovales, subsecretari del Ministeri de Presidència, que ocupa la també advocada de l'Estat Soraya Sáenz de Santamaría, el marit de la qual, Iván Rosa, assessor jurídic de Telefònica, també forma part de La Gloriosa. Un grup ara més conegut com a sorayos i disposat a aconseguir el poder absolut.
Per cert, en el Madrid-Barça del març passat, a la directiva culer els va sorprendre trobar-se a la llotja del Bernabéu l'advocada de l'Estat que representava l'Agència Tributària en el cas Neymar. El seu nom, ho han endevinat, és Marta Silva. Perquè la noia és molt del Madrid. Tant, que va formar part de la junta directiva de Florentino entre el 2004 i el 2006, com a secretària general.
Com hi va anar a parar? Doncs perquè va ser secretària general de la constructora Sacyr, entre el 2003 i el 2009, com a persona de confiança de l'aleshores president Luis del Rivero, que va ser directiu del club blanc, imputat en el cas de la comptabilitat secreta del PP per haver donat 380.000 euros entre 2004 i 2007.
S'entén de què va això, companys? S'entén què és la casta acampada sobre l'Estat des de fa segles i que no vol perdre privilegis?
Sempre continuen sent els mateixos.
És possible que algunes persones no sàpien valorar amb massa serietat el sentit dels seus actes i amb ganes de caure graciós al seu públic, decideixen un dia transformar els arbres de Sant Antoni en un grapat de figures geomètriques que no tenen res a veure amb el seu entorn urbà. La coentor humana és molt atrevida i no sap distingir on està un treball ben fet i on una grolleria. Açò bé al cas després d'haver vist com una colla de treballadors, contractats per cert per a donar solucions a la manca de serveis que pateix el poble, s'han dedicat a maquillar la bellesa natural d'uns arbres en un estirar més el braç que la màniga d'un consistori que no sap ben bé per on tirar per a tapar les seues mancances.
Com és possible que els que gestionen el pressupost municipal consideren prioritari una ornamentació ridícula, afrancesada i fora de lloc, abans que dedicar tots els mitjans necessaris a la neteja i a la il·luminació que és el que els veïns valoren com a més necessari? Tenir trellat o no tenir-lo pot suposar fer les coses amb coneixement o prendre decisions equivocades, la falta de trellat ens pot dur a fer el ridícul en les nostres accions i en les nostres decisions. La falta de trellat en els càrrecs públics produeix rebuig social i a Sant Antoni ja es deuen haver adonat aquells que gallegen des d'un despatx al consistori. No es pot entendre d'altra manera si després de contractar personal, els posen a fer virgueries arbòries en lloc de dedicar-los a donar-li una mínima rentada de cara al poble més abandonat, en servicis, de tot Camp de Túria.
Caldria recordar a aquests personatges que tant d'interés estan posant per empolainar absurdament el paisatge urbà de Sant Antoni, que la bellesa de les coses es troba en la seua senzillesa i que caldria anar amb compte perquè el poc trellat si a més a més va acompanyat d'uns deliris de grandesa, pot acabar esdevenint en destarifos.
És un destarifo que un Ajuntament amb tant deute, tinga tan poc trellat i es dedique a malgastar una part del pressupost municipal en certes bufonades que no més qualifiquen de coents als qui les ordenen. Mentrestant, els veïns continuarem sense llum i sense neteja, ¡açò també és un destarifo!
Al Congrés dels Diputats de Madrid podem contemplar el quadre La Batalla d'Almansa, on recreat pels pinzells del pintor Ricardo Balaca es recorda el moment que els exèrcits borbònics varen interrompre les legítimes ambicions del poble valencià, deixant-nos com a uns mers productors de riquesa per a 'engreixament d'una esquifida economia estatal, producte de l'ostentació cortesana i el malbaratament en absurdes aventures bèl·liques d'un estat en decadència. Mirar el quadre és imaginar el que podríem haver estat com a poble i el que ens han obligat a ser dins d'un país dirigit sota la monarquia absolutista dels Borbons.No podem passar per alt que ja al segle XVI, la rebel·lió dels agermanats va tenir unes conseqüències directes en l'acceleració del procés centralitzador de la monarquia autoritària i la pèrdua progressiva de poder de l'oligarquia nobiliària valenciana deixant reduïts molts dels drets i privilegis del poble valencià però, aparquem per uns moments la historia passada i limitem-nos a l'actual realitat de poble conquerit i no vençut. Ni la pèrdua d'eixos drets, ni els darrers tres-cent set anys de greuges i sotmetiments a lleis i costums alienes a la nostra cultura, han estat suficients per a poder anul·lar la consciència que com a poble hem continuat tenint una gran part dels valencians.
No es pot tenir sentiment d'admiració i respecte per tot allò que es diu espanyol, si qui ens ho exigeix, ens obliga a renunciar als nostres més íntims sentiments culturals. No se'ns pot parlar de legalitat, ni de convivència entre tots els ciutadans de l'Estat i a continuació fer-nos emmudir. Deia Chomsky que "l'ús calculat de violència o d'amenaça de violència per a inculcar por, amb la intenció de coercir o d'intimidar governs o societats en l'assoliment de fites que són generalment de caràcter polític, religiós o ideològic és pur terrorisme", justificant així mateix que "qualsevol altra forma de violència o autoritat, és justificable si amb ella es pot evitar un abús d'autoritat molt més perniciosa".

L'article 17 de la Constitució Espanyola, assenyala que tot ciutadà té dret a la llibertat personal mentre no es viola la llibertat d'algú altre, doncs si algun no vols ser espanyol, no se'l pot obligar per llei.
Tot ciutadà nascut dintre el territori de l'actual Estat Espanyol té reconeguts, a l'article 20 i per això està protegit contra qualsevol acte violent de paraula u obra, els drets a expressar, reproduir i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions per mitjà de paraula o escrit sense cap tipus de censura prèvia, i ningú mai el podrà detenir si no ha caigut en la calumnia.
Estimar Espanya és impossible si davant tenim un nacionalisme espanyol tan excloent i intolerant que interpreta el dret a decidir dels altres com un exercici d'anti espanyolisme, eixe ultra nacionalisme no entén res que no siga el que ells pensen i ací, no existeix anti-res, sols volem que ens deixen ser el que nosaltres volem i desitgem ser. Tota pressió en contra no més porta a generar rebuig i augment d'independentisme.
Diu una dita popular valenciana que "De ponent, ni vent, ni gent, ni casament" i això em ve a la ment en recordar que els que avui diuen no, ahir deien sí. Al Congrés d'Octubre de 1974 fet a Suresnes, l'actual i integrador PSOE demanava el dret a decidir(o siga l'autodeterminació), com a solució al problema de les diverses nacionalitats que integren l'Estat Espanyol i al 27 Congrés del PSOE, en 1976 era aprovat que “el Partido Socialista propugnará el ejercicio libre del derecho a la autodeterminación por la totalidad de las nacionalidades y regionalidades que compondrán en pie de igualdad el Estado federal que preconizamos. La Constitución garantizará el derecho de autodeterminación”, manteniendo que “el análisis histórico nos dice que en la actual coyuntura la lucha por la liberación de las nacionalidades no es opuesta, sino complementaria con el internacionalismo de la clase trabajadora” Resolucions històriques que han esdevingut en no res a l'abandonar aquest compromís durant la passada Transició.
Als valencians ningú mai ens ha consultat si volíem Monarquia o República, als valencians ningú mai ens ha consultat si voliem formar part de la indisoluble unidad de la Nacion Española, als valencians ningú mai ens ha consultat si estem d'acord amb l'actual Estatut d'Autonomia, als valencians ningú mai ens ha consultat si preferiríem formar part d'un ens autonòmic més ampli conjuntament amb Illes i Catalunya, però alguns si han decidit que devem ser i com devem ser els valencians, on devem estar i quina és la llengua que devem de parlar.
El dret de lliure determinació dels pobles o dret d'autodeterminació és el dret d'un poble a decidir la seua forma de govern, perseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural i estructurar-se lliurement, sense intervencions externes i d'acord amb el principi d'igualtat. Carta de les Nacions Unides, Assemblea General de l'ONU, Pactes Internacionals dels Drets Humans.
Si la intenció fos fer una crònica esportiva parlant de futbol, diria que va ser un partit sense cap jugada d'importància que destacar, un partit insuls, avorrit i trist i en què el veritablement interessant no hi estava a la gespa, calia observar les grades de l'estadi on dues aficions diferents i ben diferenciades donaven solta als seus més íntims sentiments i fer una mica de reflexió.
Perquè en tot cas i en justa correspondència, eixa afició madrilenya devia portar banderes de la seua comunitat ¿Perquè onejaven la bandera que representa a tots els espanyols, inclosos aquells que no l'accepten? Si l'equip de la capital de l'estat espanyol juga contra un, d'altre país, no veig a la seua afició treure "rojigualdas" i ¿contra el Barça si?, ¿és que consideren el Barça un equip estranger?, aleshores..., que siguen el que vulguen ser i punt.No es pot entendre com en les pagines i ones de la quasi total informació espanyola ens piquen diàriament amb comentaris i consignes de qualsevol pelatge ideològic, contra aquells que volen la independència i a continuació se'ls desautoritza i insulta de la manera més grollera que podem imaginar, alimentant un corrent d'opinió que no es coneixia des de fa alguns anys. Eixe no és el camí, per ací no arribarem a sentir-nos units, ni tenir una sola bandera, comencem a estar fastiguejats de tant de manipulador intel·lectualista i centrípet amb puresa nacional.
* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria
Friedrich Gustav Emil Martin Niemöller (1892 – 1984) va ser un pastor luterà alemany. Amb la graduació d'oficial naval va comandar un submarí durant la Primera Guerra mundial, més tard i acabada la Gran Guerra va dirigir el III Bataillon der Akademischen Wehr Münster que estava integrat dins l'organització paramilitar del Freikorps al Ruhr, especialment dedicada a la repressió contra els comunistes. Entre 1919 i 1923 va estudiar Teologia i ja com a pastor entrà a formar part del Moviment Evangèlic Alemany, moviment format per quasi totes les esglésies protestants regionals i que en un principi varen recolzar la política anticomunista, antisemita i alemany-nacionalista d'Adolf Hitler.Al 1933 fart de la política totalitària i d'extermini oficial, va rebutjar el nazisme i es va oposar al control de l'església protestant pels nazis. Aquest va ser el motiu per a ser perseguit i empresonat durant sis mesos, més tard tornà a ser capturat per la Gestapo i enviat als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau, on va romandre retingut fins al 1945.
No caldria parlar del clergue alemany Martín Niemöller, si no fos perquè al sermó pronunciat al Nadal de 1946 existeix un fragment, que erròniament se li atribueix a Bertolt Brecht, on ens assenyala que allò que no deu ser, és el que varen ser ells.
Quan els nazis van venir a cercar els comunistes, no vaig dir res perquè jo, no era comunista/ Quan van empresonar els socialdemòcrates, em vaig quedar callat, perquè jo no era socialdemòcrata/ Quan van venir a cercar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista/ Quan van venir pels jueus, no vaig dir cap paraula i vaig romandre callat, perquè jo tampoc no era jueu/ Però quan finalment van venir per mi, ja no hi quedava ningú que pogués protestar.
La manipulació que el PP està fent de qualsevol mitjà d'informació que pot controlar, és de tal indecència política que molt bé devia ser sancionada per eixa Llei de Seguretat que pretenen (amb la complicitat del nostre silenci) encolomar-nos. Les llibertats aconseguides al llarg de molts anys, i també de moltes vides, no poden ser anul·lades de cop per ningú i menys per els que no han estat recolzats per la majoria natural d'un electorat, que no tenen, però que pretenen representar. Un partit i un Govern totalment deslegitimats per no haver complit la major part del seu programa i que s'han guanyat, per aquest motiu, el rebuig d'uns ciutadans que no podem mirar continuament cap un altre costat.
No podem callar quan des d'un partit amb poders institucional, i també infectat de càrrecs imputats (persones contra les quals es dirigeix un procés penal, per motius presumptament delictius), prenen les Institucions com si es tractara dels seus masos amb la gosadia de qui ho pot tot i, a més a més, traspassant perillosament la frontera de la rectitud política s'aventuren a legislar i decidir sobre allò que són els interessos irrenunciables d'aquest poble. Uns individus que demà poden acabar a la presó i que quan són condemnats van implorant indults, no poden treure pit d'una honestedat que no tenen i voler dir-nos, a més a més, que és allò que cal fer. Eixes són situacions que no podem observar des d'un cantó, són situacions que cal veure-les venir i fer-los front amb fermesa perquè un pas enrere, significa un pas perdut dels nostres drets.
De traïcions podríem parlar si als que han estat votats per gestionar i distribuir amb justícia els nostres diners, pareix que l'únic fi que els preocupa és aconseguir privilegis personals al preu que siga, i en la cursa per omplir la motxilla van mirant de reüll a aquells magistrats que, suposadament, diuen (i deuen) representar l'interés públic però, que contràriament a la raó per a la qual han sigut investits, han fet un gir de cent vuitanta graus i més aviat semblen advocats defensors que funcionaris de la Fiscalia al servei d'allò més just.
Que ens està passant? Estem veient com es detenen i penalitzen als que per dignitat es neguen a anar de genolls en ser atracats als seus més fonamentals drets, i si eixos detinguts responen a perfils de la ultradreta feixista són alliberats a l'instant. Quan s'acomiaden a milers de treballadors i es bonifiquen amb milions a qui han estat els seus botxins, que cal esperar per a cridar alt? No hi han tingut bastant amb els retalls a la Sanitat que ara es posen a escodrinyar entre els records del seu passat per a trobar altres motius inquisitorials que arraconen a molts a morir gairebé de gana? Que caldria fer davant dels beatífics adoctrinaments reaccionaris, que pretenen imposar als nostres fills? Caldrà que ens deixen eixutes les butxaques per tal de denunciar tantes arbitrarietats? o anem haver de suportar com tota reivindicació o actitud critica, del pitjor govern que mai ha tingut aquesta jove democràcia, és assetjada, il·legalitzada i fins i tot considerat terrorisme? Que els queda més per destrossar d'allò que tots junts vàrem guanyar? Si mirem cap altre costat, quan el nus ens estiga prement tant el coll que ens falle l'alé, possiblement ja no hi haurà ningú que puga estar per afluixar-nos el llaç i dir prou.
* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria
Parlar de Nelson Mandela avui és repetir una vegada més tot el que s'està escrivint sobre el lider africà. Però allò que la premsa internacional pareix que vol ignorar és que molts d'aquests països que avui seran presents a la cerimònia de soterrar, el varen tenir durant anys a les seues llistes de terroristes. Per a eixos governs occidentals la denuncia, contra l'apartheid, quedava en un segon pla si, a més a més, aconseguien participar de la gran riquesa del país (or i platí) i negociar amb el govern sud-africà la compra d'armament per a la lluita contra el comunisme del sud d'Africa. La indignació que sentim en oir al Sr. Obama com vol recordar-nos que encara existeixen presos de consciència al món i que hi ha líders que se solidaritzen amb la lluita de Madiba, però que no accepten la dissidència dins del seu poble és com per a tancar la paradeta i anar-nos, ja que altra actitud podria ser considerada massa violenta. Guantánamo, sense anar més lluny, o Israel, o algunes dictadures islàmiques són exemples de per on va la política interessada i hipòcrita d'uns Estats Units molts preocupats en mirar cap un altre costat.
La pena de mort va ser abolida a l'Estat Espanyol en la Constitució de 1978 i suprimida per Llei Orgànica en 1995. Però segons els darrers esdeveniments pareix que tot s'ha quedat en unes bones intencions, i dic açò en veure com l'Estat condemna a una mort psíquica a Miquel Ricart. No està en la meua intenció defensar a un dels individus que varen cometre el repugnant assassinat de les tres jovenetes d'Alcasser, però tampoc devem passar per alt la persecució i l'assetjament a què ha estat sotmés per diversos mitjans de comunicació ignorant que, ens agrade o no, la justícia l'ha decidit posar en llibertat després dels vint-i-un anys que ha estat empresonat per la seua participació en aquella salvatjada.
El presidente del Partido Popular en la Provincia de Alicante, José Ciscar, ha manifestado ante los asistentes a la última jornada de la Convención Regional de las Nuevas Generaciones celebrada en Alcoi que "la Radio Televisión Valenciana no puede ser una excepción a la necesaria austeridad a la que ha sido sometida la administración autonómica valenciana". Escuchar estas palabras en boca del vice presidente de un Consell que nos está repitiendo constantemente que son el único partido que garantiza la defensa de las señas de identidad valencianas, és lo mas incongruente que hemos podido oir en mucho tiempo.
Dice Ciscar que "La austeridad no es una opción. Es una necesidad. Tenemos que llevar la austeridad a todos los ámbitos de la Administración", recordando a continuación que las entidades públicas autonómicas han pasado de 80 en 2012 a 35 en 2013, reduciendose el gasto del sector público un 56%. ¿Quien gobernaba en 2012, el Partido Popular?, entonces quiere esto decir que nos está reconociendo la creación de un 56% mas de empresas públicas que no eran necesarias pero que servian para "enchufar" a cientos de sus simpatizante y afiliados.
Este señor, en su elocuente autocomplacencia ha querido ir más lejos todavia, afirmando y aclarando, por si aun no lo sabiamos, que "en esta política de austeridad Radio televisión Valenciana no podía ser una excepción. RTVV tenía un patrimonio neto negativo de 1.200 millones de euros y una plantilla más amplia que las de Antena 3 y Telecinco juntas" Claro Sr. Ciscar, estos datos ya los conociamos, pero no habiamos escuchado a ningun miembro del Consell Valenciano reconocer que la herencia recibida del Gobierno Autónomo socialista ascendia solo a 30 millones de euros y a una plantilla de 600 trabajadores. ¿Que ha pasado en estos 18 años de Gobierno, o desgobierno, popular?. Volvemos a lo mismo, una política de enchufismo, ocultación y derroche de los caudales públicos.
"El Gobierno Valenciano -ha continuado el orador ante los entusiasmados cachorros del PP- quería una RTVV sostenible y viable económicamente. Y, para eso, hemos trabajado en 2012 y aprobamos una ley para adecuarla a la nueva realidad del sector audiovisual, porque desde los años 80, en que se creó RTVV, las cosas han cambiado mucho en ese sector......Para eso, aprobamos una ley y un contrato programa e hicimos un expediente de regulación de empleo. La sentencia (del TSJCV que declaraba nulo el ERE en RTVV) nos ha situado en una realidad inasumible. Y, algunos, no lo quieren entender. En la gestión pública, con sentimientos no se salvan las situaciones" Es curioso comprobar como hay gente que tratando de justificar lo injustificable, se meten en lodazales de los que solo pueden salir airosos ante una clac de sumisos oyentes convencidos.
Justificar el cierre de la RTVV queriendonos hacer creer que el Gobierno Valenciano, del Partido Popular, ha tenido que establecer que su mayor prioridad son las políticas sociales, si que es una desverguenza social y política. ¿Como pueden hablar de prioridades sociales aquellos que con los recortes y privatizaciones han sumido al País Valenciano en la bancarrota económica, y además inexplicablemente jaleada por sus diputados? ¿Como puede afirmar que la prioridad de su Gobierno es trasladar la recuperación económica a los ciudadanos de a pie, a las pymes y a las familias cuando en esta Comunidad, Reino o País la corrupción y los fraudes crecen como las setas?.
Queremos tratar de entender eso de que con sentimientos no se salvan las situaciones en la gestión pública. Pero ¿como van a salvar la RTVV aquellos que hablan de señas de identidad y no sienten la mas importante de esas señas, la lengua de su tierra?. Esta claro que como su mensaje es cada vez menos creible y llega cada vez mas tenue al electorado, en su busqueda de soluciones para acabar de desmontar lo que todavia queda de su chiringuito, han encontrado un chivo con el que engañar a la opinión con mas mentiras.
* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria
Trenta anys després de què les Corts aprovaren la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), podem dir i no tenim por a equivocar-nos que la normalització de la nostra
llengua està molt lluny de ser una realitat. El 23 de novembre de 1983
entra en vigor sense cap vot en contra la Llei que oficialitzava l'ús
del valencià en tot allò
que les nostres autoritats tenien competències. Promoguda per la
Generalitat Valenciana que aleshores estava presidida pel socialista
Joan Lerma i votada a favor pel PSPV i PC i amb l'abstenció de l'Aliança Popular, la LUEV no va tenir cap oposició que impedira els drets que tenim els ciutadans a utilitzar el valencià i l'obligació de les institucions a fer que aquests drets es complisquen.Caldrà fer memòria i recordar alguns articles extrets de l'Estatut d'Autonomia i de la Llei d'Us, que els governs del PP, malalts d'alzheimer, s'han afanyat en oblidar:
Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té dret a conéixer-los i a usar-los.
Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.
Hom atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià.
Al Títol Tercer es reconeix el dret que tots els ciutadans tenen de ser informats pels mitjans de comunicació social, tant en valencià com en castellà i a utilitzar indistintament ambdues llengües quan hagen d'usar-los, i s'atribueix al Consell la promoció i la utilització del valencià en aquests mitjans, vetlant per una adequada presència del valencià en aquells dependents de la Generalitat.
Els ciutadans tenen el dret a obtenir dels jutges i tribunals, protecció del dret a usar la seua llengua, d'acord amb el que disposa la legislació vigent.
Al territori de la Comunitat Valenciana, tots els ciutadans tenen el dret a adreçar-se i relacionar-se amb la Generalitat, amb els ens locals i altres de caràcter públic, en valencià.
Tots els ciutadans tenen el dret a expressar-se en valencià en qualsevol reunió, així com a desplegar en valencià llurs activitats professionals, mercantils, laborals, sindicals, polítiques, religioses, recreatives i artístiques.
Donar una ullada a l'articulat que s'assenyala més amunt i tancar els ulls és creure que pot ser certa la utopia, però la realitat és altra perquè hi està Kérberos aquell gos dels tres caps, per a impedir-nos entrar o eixir del pou d'Hades. Eixa data històrica del 23 de novembre de 1983, només ha esdevingut fum per a la dreta més reaccionaria i intolerant de tot l'Estat preocupada com està amb els nombrosos casos de corrupció que afecten els seus interessos particulars.
Crevillent, Elx, Xàtiva, Ondara, Almenara, Borriana o València, són alguns dels casos en què uns ciutadans, del País Valencià, han hagut de suportar humiliacions i sancions de les forces policials i judicials espanyoles que hi han menyspreat el nostre dret a voler expressar-nos en valencià.
La importància de complir i fer complir la Llei d'Us i Ensenyament del Valencià és vital per a la pervivència de la llengua i cal tenir clar que amb polítics més preocupats per ser importants que per ser útils difícilment ho anem a aconseguir.



