Seguint amb eixe camí que tants èxits els ha donat, el Cor de L'Eliana s'ha sumat als actes d'homenatge al nostre Ovidi Montllor interpretant alguns dels temes del cantautor i el poema Els Amants de Vicent Andrés Estellés i és que com arreplegava fa alguns dies el Crònica, nou Ajuntaments de Camp de Túria han signat un conveni de col·laboració pel que es pretén fer una engegada de polítiques culturals de foment de la música. La iniciativa amb el nom de "Fent Comarca" ha estat proposada per l'ajuntament de la Pobla de Vallbona amb la finalitat de crear més sentiment de comarca amb l'organització d’esdeveniments culturals conjuntament, i a ella s'han adherit Vilamarxant, la Pobla de Vallbona, Nàquera, Benissanó, Riba-Roja de Túria, Bétera, l'Eliana, Llíria i Olocau, tots Ajuntaments de la Comarca,  ho podríem haver passat per alt si no fos perquè a ella van ser convidats tots els Ajuntaments de Camp de Túria i quan diguem tots també incloem Sant Antoni de Benaixeve.

Que passa a Sant Antoni? Estem tornant al passat més recent?, des d'aquestes pàgines, s'ha denunciat diverses vegades el rebuig o el nul interés que sempre ha tingut el Consistori per la Cultura del País Valencià. Quan no ens hem quedat bocabadats amb l'eixida de to d'algun regidor demanant perdó per parlar en valencià, ens hem vist sorpresos per l'anterior alcalde, dient allò de no se sap quines "prioridades". No seré jo el que vaja a descobrir quines són les prioritats que té aquest poble, que per cert son moltes i bastant urgents, però sí que vull assenyalar que també és una prioritat i, ara una oportunitat perduda pel nou Ajuntament, poder distanciar-se de la política cultural portada per l'anterior equip de Gobern. Haver-se adherit a eixa proposta a través de la celebració de concerts com a mitjà per a incentivar la música en directe, també significava donar suport als grups valencians que contribueixen a aportar una normalitat lingüística i cultural.

Cal reconéixer que al Sr. Santafosta i als seus regidors els va a tocar bregar fort per treure al municipi de la desídia en què l'han tingut immers durant molts anys, però també és cert que d'haver signat junt amb els altres pobles no ens haguera costat una despesa excessiva i haguera obert una porta a la música i la cultura en valencià ( rara avis en Sant Antoni). Ja sabem que entrar a la Web municipal i clicar "valenciano" és perdre el temps, suposem que el servei de traducció de l'Ajuntament, si existeix, deu tenir massa feina per a no caure en el detall de rectificar allò de Buçó de Sugerències i Tabló d'anuncis, que ferís els ulls, (caldria poder llegir Bustia de suggeriments i Tauler d'anuncis), ja sabem que demanar la doble denominació del nom del poble, com l'Associació VV de Colinas i el Grup Socialista varen demanar anys enrere, és qüestió d'altre moment (caldrà demanar-ho de nou per no quedar com una illa al mig d'una comarca majoritàriament valenciano-parlant) però ignorar un esdeveniment com el Cicle de Música Comarcal Ovidi Montllor amb el que es pretén donar homenatge al músic, compositor i actor d'Alcoi crec que ha estat un error per a l'intel·lecte dels ciutadans de Sant Antoni.

Els canvis dels darrers compromisos electorals han obert finestres i han aixecat catifes a totes les institucions democràtiques, per això, no estaria de més que el nou Gobern municipal de Sant Antoni també es vaja allunyant de la nul·la política cultural que tant en castellà com en la nostra llengua, ha estat com a norma en Sant Antoni. No tot deuen ser Bertinis i sevillanes, els nostres cantants i la nostra cultura també conten.

Caldrà haver de desplaçar-se cap als altres pobles de Camp de Túria per sentir-nos valencians i en valencià?, esperem que no i prompte els nou regidors no s'avergonyeixen de la seua cultura. 

* Crònica agraeix a l'autor que de tant en tant col·labore a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria  

Fa un parell d'anys em vaig tornar boig cercant, pels armaris i calaixos de la meua casa, aquell disc del Raimon en què cantava Al Vent. Era un petit tresor que conservava dels anys de les nostres lluites contra aquells que avui continuen, malgrat tot, dominant i manipulant en la política de l'Estat, i és que per circumstàncies que no vénen al cas he hagut de fer alguna mudança i clar entre tant anar i tornar, sempre et desapareixen aquelles coses que més estimes. 

Dic açò per què si no m'equivoque avui el Raimon, el nostre Raimon, fa setanta-cinc anys i això que a qualsevol país europeu seria una data en què se li demostrarien els reconeixements per la seua independència i dignitat davant els atacs cavernícoles contra la nostra cultura, ací ha passat quasi de llarg. Cal aclarir que no és el mateix ara que fa uns mesos, en què la caverna blavera i estanquera el tenia ignorat. Per sort i gràcies als vots d'una majoria de ciutadans hem pogut veure com avui han canviat moltes coses a la nostra terra i per fi Raimon és reivindicat i homenatjat per la seua trajectòria d'amor i respecte a la cultura i la gent del nostre país.

Com diu l'editorial de Vicent Partal "Raimon és un home difícil perquè sempre ha fet allò que ha volgut o, més ben dit, perquè sempre ha fet allò que ell ha cregut necessari de fer. Tot això, a més, vivint en un món que alaba la independència intel·lectual com si fos un tòtem i que idolatra l’autenticitat com si fos un eslògan. Però que s’espanta amb facilitat i es neguiteja quan algú exerceix de bo de bo l’honradesa i la independència. Raimon, en aquest sentit, fa la feina que hauria de fer qualsevol intel·lectual: escoltar, analitzar, explicar i opinar, de la manera més honrada i ben treballada possible, amb la màxima honestedat, sobre la societat on viu. Sense lligar-se a ningú més que a ell i als principis que indiscutiblement han inspirat tota la seua vida".

O com es diu en aquest altre comentari del Vila Web "Les seves cançons ens han ajudat a conèixer els clàssics catalans i a diversos poetes del país destacant sense cap mena de dubte a Salvador Espriu. Aquesta facilitat per enllaçar la tradició antiga i la nova de la nostra pàtria comuna, ha fet que quan ja era professor de llengua i literatura catalanes a un institut, el meu alumnat sentia les seves cançons i les comentaven com a matèria no només lúdica sinó com a material de classe de primer ordre. El fet que encara que visqués a Barcelona i mai no va abandonés la seva parla de Xàtiva, diu de la seva vàlua com a intel·lectual. A més, va ser una persona d’esquerres molt compromesa contra la dictadura franquista i contra totes les injustícies, expressant-ho a través de la seva veu. És per això que se li va concedir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i molt d’altres reconeixements arreu de la nació i ara fins i tot en el seu País Valencià natal on se li havia negat mentre el PP controlava el país"

Per tot açò i per més, ens unim a tots aquells que no han volgut oblidar la data del seu naixement al carrer Blanc de Xàtiva. Felicitats Raimon!

Em pareix que haver de suportar dia si i l'altre també com, des de qualsevol mitjà de comunicació, es malbarata el temps i el paper en parlar del mal anomenat cas Monedero i de Podemos, és com a mínim d'un cinisme impressionant per dir-ho d'una manera delicada. Que aquests mitjans de comunicació es dediquen a rastrejar com gossos de presa fins i tot, la marca dels calçotets o la mida de sabata que calcen els membres d'aquesta formació política, fa pensar en un sentiment d'inseguretat democràtica que d'alguna mena tenen arrelada els escrivents que els ataquen o en alguna cosa pitjor, difícil de tragar.

No està en mi, fer creure a ningú que estic defensant una opció que podria ser la meua, no, l'opció de Podem no és precisament allò que desitjaria per al País Valencià que somnie, però no per això puc callar quan veig amb quina animositat s'empren les diferents i molt distants ideologies que s'agiten per la vella pell del toro. Si s'anomena a Podem, la maquinaria mediàtica d'investigació periodística com si de Sherlock Holmes, el tinent Colombo i Allan Pinkerton junts es tractaren, s'afanyen per cercar qualsevol empremta que els puga condemnar sense pal·liatius a la foguera d'un nou Tribunal de la Inquisició.

Cal veure a periodistes de reconegut crèdit, entusiasmats en treure melindrosos indicis de no se sap que assumptes en què s'han vist implicats alguns ciutadans que pertanyen a Podem però que, cal aclarir, no tenen cap càrrec públic, i rapidament tapar-se el nas per no notar-hi l'olor a pudent que fa el tema. En alguns moments tres cadenes de TV privades, a més de la pública, han estat parlant a la vegada del perillós assumpte que significa per a l'Estat, el cas Monedero. És fastigosament hipòcrita escandalitzar-se d'aquest cas quan tots ells han callat, amagat o disculpat la corrupció dels seus.

Ara bé! Si d'escandalitzar-se es tracta, és més escandalós veure als diferents partits d'àmbit nacional, eixir en tromba per veure qui diu la burrada més grossa. Sembla esperpèntic que la Sra. Saenz de Santamaria aprofite un Consell de Ministres per a fer declaracions contra Monedero i no parle d'allò més important com són els nombrosos problemes que ens estan afectant a tots els espanyols, segurament la quantitat de casos de corrupció en què estan implicats tantíssims càrrecs del seu partit, no mereix cap paraula. Pot ser que els Populars han trobat un filó en eixos milers d'euros per a fer oblidar la gravíssima immoralitat que són els milers de milions que desapareixen i no saben com justificar.

Caldria parlar també de la farisaica presa de posició adoptada pels sindicats i partits de l'esquerra, però això és tema per a un llarg i confús article que pot posar a prova els meus pensaments més ferms. Només vull deixar constància que si la dreta ens ha pres per babaus, l'esquerra o certa esquerra deu creure que com tots som amiguets, es pot fer taula rasa dels seus pecats. Causa tristesa veure com la democràcia, eixa democràcia que tants anys ens ha costat aconseguir s'ha convertit per alguns en un negoci, el seu negoci.

Adjunte tot seguit, a aquest l'article, una carta arribada a les meues mans mentre escrivia, on Juan Carlos Monedero es defèn donant la seua explicació. Ell com qualsevol altre ciutadà espanyol ha hagut de presentar una declaració complementaria per una suposada irregularitat fiscal comesa i per tant liquida allò que ha fet mal, ¿quan veurem que els altres rectifiquen el que "diríem" han fet mal i tornen els milions desapareguts? El Director de l'Agencia Tributaria en declaracions a la Sexta ha dit "Monedero no ha hecho demasiado uso de un victimismo. Monedero lo que si ha sido, es victima de un brutal acoso" I ho diu Hisenda.

Saludos a todas las amigas y amigos de Podemos, a toda la gente que confía en el cambio en España.

Ha sido un mes muy intenso que todos y todas habéis vivido y sufrido con nosotros y en especial conmigo. Me decía un abuelo que ha peleado mucho durante toda su vida que no recuerda durante toda la transición tantas ganas de acabar con una formación política. El régimen ha creído que podía acabar con Podemos intentando acabar con mi persona y ha dirigido todas sus baterías contra mí. Pero en verdad yo no soy tan importante. La fuerza de sus ataques habla de vuestra fuerza y el miedo que les habéis creado.

Tengo que daros las gracias a todos los que habéis confiado y también muchas disculpas a los que os han faltado argumentos durante este mes. Ha sido demasiado tiempo.

En Podemos no somos profesionales de la política y yo también, en algún momento, me he quedado sin palabras ante la intensidad de las mentiras y la virulencia de los ataques. He necesitado tiempo para preguntarme qué había cambiado en mi vida en apenas un año para que de pronto una persona sin ningún cargo público, alguien que no es diputado, senador, alcalde o Ministro, que tampoco se ha propuesto para ningún cargo en las elecciones, se puede convertir en el centro de la información de todo un país.

He tenido que entender que todo esto no era nada conmigo. Yo no soy tan importante. Los ataques contra mí eran ataques contra algo que ha puesto muy nerviosos a los poderosos de nuestro país. Y lo único que ha cambiado políticamente en mi vida en el último año se llama Podemos.

La única salida de los partidos del régimen es intentar colocar un discurso: todos somos iguales. Pero es mentira. Ojalá se persigan los delitos verdaderos en España, ojalá se persigan la corrupción como han demostrado ser capaces de perseguir a los opositores.

Parece cada vez más claro que el partido de gobierno pone las instituciones a trabajar en su beneficio. El Ministro Montoro amenaza a un ciudadano, y la Vicepresidenta del Gobierno, la que no hablaba de personas concretas , hasta dos veces se ocupa de mi persona en la rueda de prensa después del Consejo de Ministros. 

De alguien que no es nadie. Sólo, según ellos, una amenaza para los privilegios que han conseguido a costa de los derechos de la mayoría.

Un diario importante saca en primera página que había falseado mi currículum y cuando todo lo que ahí decían se demuestra que es mentira, no sacan el desmentido ni piden disculpas. Después de decir en primera página que un profesor de universidad había falseado su currículum.

Otro diario importante dice que me han ingresado cifras enormes de dinero, pero no dicen ni dónde ni cuándo ni en qué cuenta. Pero es primera página.

O dicen que no he pagado impuestos cuando he abierto una empresa en España y he declarado impuestos apenas unas semanas después, dejando claro que aquí no hay ocultación de ningún tipo.

No les importa que ganemos dinero. Eso no es ningún problema. Lo que les preocupa es en qué nos lo gastamos. Y en mi caso, el dinero que he ganado a través de mi empresa me lo he gastado en un proyecto de comunicación. No en un jaguar ni en un palacio en Pedralbes. La Tuerka es un proyecto que emitía un día a la semana en un garaje de Vallecas y que hemos sido capaces de emitirlo todos los días y que un equipo de gente joven que daba lo mejor de sí de manera voluntaria puede ahora enfrentar su proyecto de manera digna. Y eso a los poderosos no les gusta, no pueden soportarlo.

Han seguido mintiendo. He repetido que la fiscalidad de mi empresa es correcta, legal y legítima. Pero daba lo mismo. Necesitan decir que somos iguales que ellos.

Mi declaración voluntaria complementaria no tiene detrás que antes hiciera nada ilegal, sino hacer la declaración que evitara cualquier discusión con hacienda evitando la confrontación con un Ministro, que también debiera ser el mío, pero que se comporta como una persona al servicio de la casta.

Han querido ganar en los medios de comunicación lo que no son capaces de ganar en las urnas.

Me han acusado de cualquier barbaridad con un solo fin: que me vaya ¿qué me vaya de dónde? No soy Ministro, alcalde, diputado ni candidato a nada. Mi única tarea es coordinar el programa de Podemos. Si de lo que se trata es de que deje de ser Juan Carlos Monedero, me temo que en eso no voy a poder satisfacerles.

Algunos pretenden igualmente que renuncie a mi relación con América Latina. Es un error. La principal ventaja que tiene España respecto del resto de Europa es que tenemos un continente que habla nuestra lengua y forma parte de nuestra historia. Renunciar a ello es condenarnos a ser la esquina de Europa. Es un continente hermano, en toda su pluralidad y contradicciones, y así, como un continente hermano lo siento.

He cometido errores. Claro. Somos humanos. Pero no de los que nos acusan. El principal error es no haberos dado explicaciones antes. He tenido que esperar a tener todos los papeles que prometí enseñar. Y también que recuperar papeles de hace 20 años, porque me han acusado de cosas que supuestamente hice o no hice hace 20 años. He tenido que terminar el curso, corregir exámenes y demás tareas de mi trabajo. Y entender qué estaba ocurriendo porque no me reconocía en ninguna de las portadas y de las informaciones sobre una persona que me parecía ajena a quien yo soy.

No soy ni quiero ser un profesional de la política. Aún menos de la vieja política donde el éxito se mide por tu capacidad de acuchillar a cualquier adversario. He aprendido algo con mucha fuerza este mes: ni portadas ni gobiernos mafiosos ni el miedo del régimen van a amordazarme. Sé que viene un año muy duro para todos los que queremos cambiar las cosas. Con tantas amenazas no podemos permitirnos el lujo de cometer ningún error. 

Por eso os pido una vez más disculpas por no haber sido capaz de poder responder antes ante vosotras y vosotros.

La marcha del cambio del 31 de enero me ha enseñado muchas cosas importantes: nos habéis demostrado que sabéis que los ataques no son a nosotros, sino a todos; golpean en nuestro rostro, pero van dirigidos a toda la gente que quiere cambiar. Pueden intentar asustarnos a nosotros, pero no pueden asustar a todo un pueblo.

El cambio ya ha empezado. Y todas y todos hacemos mucha falta.

Nos vemos en las calles.

Juan Carlos Monedero

Secretario de Programa y Proceso Constituyente


* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria  

Malauradament per als ciutadans d'aquest país, parlar de la política nacional ha estat ensopegar-se amb nombrosos casos de corrupció, les imputacions de personatges relacionats amb l'entramat empresarial i polític ens ha portat a la constatació de com alguns partits estan barallant-se per cercar de quina manera

es poden deslliurar dels esguits de merda acumulada sobre i sota les catifes i si de cas aprofitar la situació per tractar de llançar-la contra els altres.

La capacitat que tenim alguns per sorprendre'ns no deu tenir límits, si damunt de fer grans esforços per voler entendre les declaracions de certs líders polítics, veiem com s'han trobat amb la cobdiciosa pedra filosofal de dir i proposar idees noves per a un temps una mica boirós que els està posant massa neguitosos, i és que amb el paroxisme ideològic de l'ocurrència, aquests líders de "l'esquerra", descobreixen que el més important d'una revolució són els pactes. Mai podíem imaginar que el fet més revolucionari anava a ser un pacte, quant de temps perdut en bregues inútils quan el que tocava era pactar, pactar el que fora i en qui fora, la verdadera revolució són els pactes. M'imagine que els moviments que cantaven aquella cançó de "Venceremos, Venceremos", no s'adonaven de la sonoritat que tenia cantar  allò altre de "Pactaremos, Pactaremos".

El, fins fa poc, partit que aixecava la bandera del socialisme espanyol no vol deixar de sorprendre'ns i després de renunciar al marxisme, al socialisme i a qualsevol isme que puguem pensar, fent un pas més enllà amb les seues vel·leïtats i abandonant-se als braços de Morfeu, cau en la somnolenta olor produïda pel perfum de la rosella de cascall que el fill del grec Déu dels somnis ha escampat. ¡Clar! així, és possible que el Sr. Sanchez no s'assabente de res mentre el Sr. Rajoy es frega les mans veient com acudeixen al seu rescat....unos decian que si, otros decian que no, y pa dar mas que decir la parrala asi cantó: ¿Quien me compra este misterio?...

Ens costa creure als dirigents del, per ara, autoproclamat partit socialdemòcrata quan ixen a fer declaracions per calmar les seues bases. Diuen, imaginen, suposen i aliens a la realitat que els envolta, es posen a parlar de la molt revolucionària política de pactes amb la dreta i on ahir deien blanc, avui diuen negre. És més, en un intent de voler tranquil·litzar les inquietuds que poden sembrar les seues intencions, s'atreveixen a prometre que quan governen ¿?, suprimiran alguns dels acords pactats. ¡Quina barra! ¿Aleshores perquè serveixen aquests acords? ¿Cal tenir una actitud avui, per a dema fer-ne altra ben diferent? 

No és que estem veient una evolució natural de la ideologia, el que passa és que en tal de salvar els trastos, cal endinsar-se per les tortuositats enginyoses que la ment arrossega.

* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria  

Quan agafem qualsevol diari o ens asseiem davant la tele disposats a assabentar-nos de l'actualitat o veure alguna de les nombroses tertúlies que formiguegen pels canals audiovisuals, acabem adonant-nos que cada dia desconeguem més la llengua que parlem. Dic açò perquè en total sintonia amb el comentari publicat pel crític i periodista asturià Antonio Rico, no tinc més remei que dir amb ell que no cal inventar paraules noves per definir alguna cosa definida i si ho fem, ¡per favor fem-ho bé!

Igual que el Sr. Rico, a mi també em grinyolen les orelles cada vegada que senc algú dir "austericidi", amb un significat que no es correspon amb el que es vol dir. Austericidi: del llatí austerus (sobri, sever, sense cap mena d'ostentació) i de caedere (matar) és a dir matar l'austeritat. De veritat saben vostès el que volen dir?, perquè el que estan dient és que s'està matant l'austeritat i res millor que, traduint el que escriu el comentarista asturià, "en aquelles paraules acabades en cidi, el prefixe indica allò que és matat, no l'eina que podem agafar per a matar. Si suposadament es matara d'una pedrada a un Cap d'Estat, no s'hauria comés un pedracidi, sinó un magnicidi", i dóna a continuació alguns exemples per recolzar quant diu al seu article "parricidi vol dir matar a un pare, no matar algú colpejant amb un pare. Genocidi és matar una raça, homicidi és matar altra persona, suïcidi és matar-se u mateix, ..."

La ignorància etimològica també arriba fins a algunes webs locals "un triunfo de la democracia contra el austericidio", no em puc creure que les forces progressistes d'esquerra estiguen preocupades en carregar-se les circumstàncies que poden matar l'austeritat. Segueix el Sr. Rico dient "Però contínuament estem sentint com als debats de televisió, els tertulians parlen d'austericidi quan tracten de raonar que s'està matant a la població amb l'austeritat. Tsipras acabarà amb l'austericidi al que ha estat sotmés el poble grec. Espere que no. Cal oposar-se a l'austericidi que ens està imposant la Troika. Açò tampoc. Perquè austericidi no vol dir matar a cops d'austeritat sinó matar a l'austeritat, acabar amb els retalls públics que estan portant a la pobresa a una part significativa de la població. Supose per tant que EU, Podem, o partits frontissa com el PSOE, defensaran l'austericidi perquè el seu interès està a acabar amb les polítiques d'austeritat, mentre que serà el Partit Popular el que veritablement sí que s'oposarà a l'austericidi en continuar augmentant les seues polítiques d'austeritat".

Cal pensar el que diem i no dir el que pensem sense saber que diem.

* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria  

Molts són els que darrerament estan utilitzant en contraposició de casta, la paraula caspa, però sembla que entre tant anar i venir als guirigalls de les nombroses tertúlies televisives s'està encunyant el nou concepte de casta casposa. Perquè que són si no tota eixa caterva de personatges i personatgets que "aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid" o com diríem els catalanoparlants ¿en què collons s'assembla un ou a una castanya?, ens estan volent fer tragar, allò que diuen que diu aquell que ha dit que creu que pot ser..., i és que en el seu tirar endavant en tal de llançar merda als altres, no els deté ni el fet de pixar fora de test. Tant es val si el predicador és president, ministre, secretari general, firma reconeguda o el llepafigues de torn, el que cal és parlar i dir quelcom perquè el resultat va amb la intenció del xerraire.

Dona pena veure'ls com treuen el cap per la pantalla de la caixa badoca per a dir no sap que i mostrar rebuts i xafarderies de comunitats de veïns, tretes d'algun bagul oblidat a l'andana, ¿de veritat pensen que ens ho creiem?, i ells ¿es creuen allò que diuen?, o és que la tremolor que els ha entrat en conéixer certes enquestes, els ha fet perdre la vergonya. Veritablement per aquesta colla d'irredempts salvapàtries, és un perill que les il·lusions puguen calar en el poble.

No es pot entendre com en aquest país on als jutjats s'acumulen milers d'expedients que segueixen la pista a la preocupant corrupció que afecta en la majoria dels casos a la classe política i on s'està ventilant, on i perquè han desaparegut tan exagerada quantitat de milions d'euros dels nostres impostos, no més se cerquen clevills per a parlar dels suposats incompliments del Sr. Errejon o d'algun rebut cobrat sense iva.

No sé, si dintre del populisme mamprés per Pedro Sanchez, també té cabuda desprestigiar als líders de Podem, és possible que per un mal assessorament, el resultat estiga sent el contrari del que es pretenia, després de parlar devia donar una ullada a les enquestes i ja posats, recolzar a la Senyora Diaz i a la Junta d'Andalusia, per la intenció de voler ser inflexibles amb el control dels diners públics, però fent veure que no s'ha d'aturar amb els 16.425 € dels vuit mesos cobrats pel Sr. Errejon, la prioritat deuen ser els centenars de milions estafats i encara no tornats, d' ERES i trames andalusos. Em pareix de debò que la presidenta andalusa diga que Iñigo Errejon deu tornar tot el que ha cobrat, si es demostra que hi ha incomplit el contracte, però i els altres ¿van a tornar el robat?

L'absurd muntatge que ens estan presentant al voltant del mal anomenat cas Errejon, sembla com a mínim esperpèntic, ja que en una Espanya on hi ha més de 1.900 persones imputades en causes de corrupció i que tan sol 30, dels 170 condemnats, han entrat a presó, dona per a alguna cosa més que un expedient informatiu. Però la caspositat d'aquells que no volen amollar "la poltrona" al preu que siga, arriba fins al ridícul si analitzem l'intent de voler involucrar a Pablo Iglesias en el cobrament d'un rebut en negre de 1.500 €, si en veritat açò és cert, més aviat s'haguera d'imputar a l'empresari per promoure i consentir eixa il·legalitat. Des de Podem s'han qualificat les acusacions del propietari de Canal 33, com "afirmacions interessades sense fonament d'una persona que va de televisió en televisió amb la intenció de vendre molts llibres, i dins d'una campanya inquisitorial contra Podem per part d'alguns sectors i mitjans de comunicació.

L'encorbatada dreta casposa, que segons un estudi de la Universitat de Las Palmas és responsable d'un 50 % dels 40.000 milions en què es valora el cost social de la corrupció en l'Estat Espanyol, està aconseguint arrossegar a una certa esquerra des-ideologitzada al seu corral, per a tractar d'anar canviant una tendència d'opinió que està veient com els partits majoritaris estan implicats en quasi tots els assumptes econòmics de corrupció que afecten totes les comunitats autonòmiques. És difícil voler parlar d'un sol cas quan la quantitat de casos i noms ens portaria a no acabar mai: Emarsa, Gürtel, Vestits, Nóos, Púnica, Cooperación, Abucasis , Brugal, Rabasa, RTVV, Carmelitas, Port de Valencia, Seseña, Barcenas, Bankia, Preferents, Guateque, Cienpozuelos, Baltar, Pokemon, Campeon, Zeta, ERE, Malaya, Formacion, Mercasevilla, Madeja, Enredadera Pretoria, Pujol, Pallerols, Palau-Millet, Innova, ITV, Andratx, Palma Arena, Scala, Turisme Jove, Can Domenge, Voltor, Plasencia, Feval, Monago, Mallen, Molinos, Plaza, Marguello, De Miguel, Faycan, Union, Catís, Totem, Novo Carthago, Duplex, Roblecillo, Marea-Renedo, Monolitos, etc., etc., etc.,...... per anomenar uns pocs mots de l'encreuat en què s'ha convertit la xacra corrupta de la deshonestedat.

La casta, eixa casta casposa que no dubta en cercar als abocadors de les hemeroteques per trobar motius que puguen frenar a Pablo Iglesias, s'han posat a la feina de fer servir el vot de la por contra Podem, eixa por que a ells els té preocupats per si apareix algú decidit a airejar i agranar sota les catifes, por que està portant a coincidir a PP i PSOE en l'exposició d'arguments a l'hora de parlar dels riscs que representa l'organització de Pablo Iglesias.

Tot i els desmentiments ultims, és més que possible que acabem veient un front comú entre els conservadors i els social-demòcrates que els assegure la seua eternització als escons del Parlament. A l'Europa ja comença a ocórrer, la casta casposa contra tota la resta.


* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria  

En aquests dies que la Fiscalia de l'Estat està estudiant de quina manera es va a presentar la querella contra Artur Mas, per la celebració de la consulta del 9N, és interessant recordar aquest article del periodista i escriptor Joan Riba Cònsul (Tian Riba), col·laborador en diversos mitjans de comunicació en llengua catalana.

Quan els ciutadans oïm les declaracions de certa casta, aquells que sempre ens volen convèncer del fet que tot ho fan pel poble i per al poble, ens tirem mà a la cartera per si de cas entre tanta xerrameca poguera ser que ens adormirem i no ens adonàssem de res. Sembla curiós oir-los dir el respecte que senten per totes i cadascuna de les sentències judicials que els poden ser favorables i com acusen de manipulacions aquelles que els assenyalen directament. La judicialització que des de fa uns anys està portant el Partit Popular de la vida política, està arribant a termes en que els ciutadans comencem a pensar si deuríem haver elegits jutges i fiscals en lloc d'eixa caterva d'individus que pareixen sorgits d'alguna novel·la de Ray Bradbury.

Encara que tothom estiguem dispostos a oblidar altres èpoques feliçment passades, els fills d'aquells que mai cregueren en la democràcia, tornen a sacsejar els fonaments humans més íntims per tal d'aconseguir un poder que se'ls escapa. En eixe sentit i per a que no oblidem qui són i d'on venen, cal rellegir Marta Silva, l'artícle de Tian Riba publicat setembre passat, a les pàgines de Punt Avui.

El govern espanyol va enviar ahir l'advocada general de l'Estat a presentar al registre del Tribunal Constitucional els recursos contra la consulta del 9-N.

La senyora en qüestió es diu Marta Silva, però hi hauríem d'afegir el seu segon cognom: De Lapuerta. No sé si els sona, perquè resulta que la noia és neboda d'Álvaro Lapuerta, també advocat de l'Estat, extresorer del PP entre el 1993 i el 2008, excap de Luis Bárcenas, i imputat en el cas de la caixa B del partit. Aquest és l'oncle. El pare, Federico Silva Muñoz, va ser ministre de Franco.

Marta Silva de Lapuerta pertany a La Gloriosa, la promoció d'advocats de l'Estat del 1996 –l'any de l'arribada d'Aznar–, que ara ocupen llocs destacats en el sottogoverno de Rajoy. Entre aquests hi ha Jaime Pérez Renovales, subsecretari del Ministeri de Presidència, que ocupa la també advocada de l'Estat Soraya Sáenz de Santamaría, el marit de la qual, Iván Rosa, assessor jurídic de Telefònica, també forma part de La Gloriosa. Un grup ara més conegut com a sorayos i disposat a aconseguir el poder absolut.

Per cert, en el Madrid-Barça del març passat, a la directiva culer els va sorprendre trobar-se a la llotja del Bernabéu l'advocada de l'Estat que representava l'Agència Tributària en el cas Neymar. El seu nom, ho han endevinat, és Marta Silva. Perquè la noia és molt del Madrid. Tant, que va formar part de la junta directiva de Florentino entre el 2004 i el 2006, com a secretària general.

Com hi va anar a parar? Doncs perquè va ser secretària general de la constructora Sacyr, entre el 2003 i el 2009, com a persona de confiança de l'aleshores president Luis del Rivero, que va ser directiu del club blanc, imputat en el cas de la comptabilitat secreta del PP per haver donat 380.000 euros entre 2004 i 2007.

S'entén de què va això, companys? S'entén què és la casta acampada sobre l'Estat des de fa segles i que no vol perdre privilegis?

Sempre continuen sent els mateixos.

* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria

És possible que algunes persones no sàpien valorar amb massa serietat el sentit dels seus actes i amb ganes de caure graciós al seu públic, decideixen un dia transformar els arbres de Sant Antoni en un grapat de figures geomètriques que no tenen res a veure amb el seu entorn urbà. La coentor humana és molt atrevida i no sap distingir on està un treball ben fet i on una grolleria. Açò bé al cas després d'haver vist com una colla de treballadors, contractats per cert per a donar solucions a la manca de serveis que pateix el poble, s'han dedicat a maquillar la bellesa natural d'uns arbres en un estirar més el braç que la màniga d'un consistori que no sap ben bé per on tirar per a tapar les seues mancances.

Quan al País Valencià insinuem d'alguna cosa que és coent, cal aclarir que estem referint-nos a eixa rancia ostentositat carregada d'un carrincló regionalisme barroc que solen tenir alguns per a voler destacar dels altres, i això sembla que ha estat la intenció de la persona encarregada de la jardineria d'aquest municipi. El fet de retallar amb tiralínies els arbres dels nostres carrers com si es tractara de jardins versallescos, és per a qualificar-ho de coent, veure els ficus amb formes quadrades, rodones o de bolets mentre que dels clavills de les voreres ixen males herbes, podria considerar-se una broma si no fos perquè estem parlant dels diners dels nostres impostos, ara bé, no hauríem de sorprendre'ns si al fer una passejada ja hem vist els precedents de les milionàries rotondes de l'avinguda 8 d'Abril i de l''entrada a Colinas per Arabesco, que malgrat els anys i les inversions continuen sent l'exemple de la collonada, l'abandó i el treball mal fet.

Com és possible que els que gestionen el pressupost municipal consideren prioritari una ornamentació ridícula, afrancesada i fora de lloc, abans que dedicar tots els mitjans necessaris a la neteja i a la il·luminació que és el que els veïns valoren com a més necessari? Tenir trellat o no tenir-lo pot suposar fer les coses amb coneixement o prendre decisions equivocades, la falta de trellat ens pot dur a fer el ridícul en les nostres accions i en les nostres decisions. La falta de trellat en els càrrecs públics produeix rebuig social i a Sant Antoni ja es deuen haver adonat aquells que gallegen des d'un despatx al consistori. No es pot entendre d'altra manera si després de contractar personal, els posen a fer virgueries arbòries en lloc de dedicar-los a donar-li una mínima rentada de cara al poble més abandonat, en servicis, de tot Camp de Túria.

Caldria recordar a aquests personatges que tant d'interés estan posant per empolainar absurdament el paisatge urbà de Sant Antoni, que la bellesa de les coses es troba en la seua senzillesa i que caldria anar amb compte perquè el poc trellat si a més a més va acompanyat d'uns deliris de grandesa, pot acabar esdevenint en destarifos.

És un destarifo que un Ajuntament amb tant deute, tinga tan poc trellat i es dedique a malgastar una part del pressupost municipal en certes bufonades que no més qualifiquen de coents als qui les ordenen. Mentrestant, els veïns continuarem sense llum i sense neteja, ¡açò també és un destarifo!

* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria

Al Congrés dels Diputats de Madrid podem contemplar el quadre La Batalla d'Almansa, on recreat pels pinzells del pintor Ricardo Balaca es recorda el moment que els exèrcits borbònics varen interrompre les legítimes ambicions del poble valencià, deixant-nos com a uns mers productors de riquesa per a 'engreixament d'una esquifida economia estatal, producte de l'ostentació cortesana i el malbaratament en absurdes aventures bèl·liques d'un estat en decadència. Mirar el quadre és imaginar el que podríem haver estat com a poble i el que ens han obligat a ser dins d'un país dirigit sota la monarquia absolutista dels Borbons.

No podem passar per alt que ja al segle XVI, la rebel·lió dels agermanats va tenir unes conseqüències directes en l'acceleració del procés centralitzador de la monarquia autoritària i la pèrdua progressiva de poder de l'oligarquia nobiliària valenciana deixant reduïts molts dels drets i privilegis del poble valencià però,  aparquem per uns moments la historia passada i limitem-nos a l'actual realitat de poble conquerit i no vençut.  Ni la pèrdua d'eixos drets, ni els darrers tres-cent set anys de greuges i sotmetiments a lleis i costums alienes a la nostra cultura, han estat suficients per a poder anul·lar la consciència que com a poble hem continuat tenint una gran part dels valencians.


No es pot tenir sentiment d'admiració i respecte per tot allò que es diu espanyol, si qui ens ho exigeix, ens obliga a renunciar als nostres més íntims sentiments culturals. No se'ns pot parlar de legalitat, ni de convivència entre tots els ciutadans de l'Estat i a continuació fer-nos emmudir. Deia Chomsky que "l'ús calculat de violència o d'amenaça de violència per a inculcar por, amb la intenció de coercir o d'intimidar governs o societats en l'assoliment de fites que són generalment de caràcter polític, religiós o ideològic és pur terrorisme", justificant així mateix que "qualsevol altra forma de violència o autoritat, és justificable si amb ella es pot evitar un abús d'autoritat molt més perniciosa".

L'article 17 de la Constitució Espanyola, assenyala que tot ciutadà té dret a la llibertat personal mentre no es viola la llibertat d'algú altre, doncs si algun no vols ser espanyol, no se'l pot obligar per llei.

Tot ciutadà nascut dintre el territori de l'actual Estat Espanyol té reconeguts, a l'article 20 i per això està protegit contra qualsevol acte violent de paraula u obra, els drets a expressar, reproduir i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions per mitjà de paraula o escrit sense cap tipus de censura prèvia, i ningú mai el podrà detenir si no ha caigut en la calumnia.

Estimar Espanya és impossible si davant tenim un nacionalisme espanyol tan excloent i intolerant que interpreta el dret a decidir dels altres com un exercici d'anti espanyolisme, eixe ultra nacionalisme no entén res que no siga el que ells pensen i ací, no existeix anti-res, sols volem que ens deixen ser el que nosaltres volem i desitgem ser. Tota pressió en contra no més porta a  generar rebuig i augment d'independentisme.

Diu una dita popular valenciana que "De ponent, ni vent, ni gent, ni casament" i això em ve a la ment en recordar que els que avui diuen no, ahir deien sí. Al Congrés d'Octubre de 1974 fet a Suresnes, l'actual i integrador PSOE demanava el dret a decidir(o siga l'autodeterminació), com a solució al problema de les diverses nacionalitats que integren l'Estat Espanyol i al 27 Congrés del PSOE, en 1976 era aprovat que “el Partido Socialista propugnará el ejercicio libre del derecho a la autodeterminación por la totalidad de las nacionalidades y regionalidades que compondrán en pie de igualdad el Estado federal que preconizamos. La Constitución garantizará el derecho de autodeterminación”, manteniendo que “el análisis histórico nos dice que en la actual coyuntura la lucha por la liberación de las nacionalidades no es opuesta, sino complementaria con el internacionalismo de la clase trabajadora” Resolucions històriques que han esdevingut en no res a l'abandonar aquest compromís durant la passada Transició.

Als valencians ningú mai ens ha consultat si volíem Monarquia o República, als valencians ningú mai ens ha consultat si voliem formar part de la indisoluble unidad de la Nacion Española, als valencians ningú mai ens ha consultat si estem d'acord amb l'actual Estatut d'Autonomia, als valencians ningú mai ens ha consultat si preferiríem formar part d'un ens autonòmic més ampli conjuntament amb Illes i Catalunya, però alguns si han decidit que devem ser  i com devem ser els valencians, on devem estar i quina és la llengua que devem de parlar.

El dret de lliure determinació dels pobles o dret d'autodeterminació és el dret d'un poble a decidir la seua forma de govern, perseguir el seu desenvolupament econòmic, social i cultural i estructurar-se lliurement, sense intervencions externes i d'acord amb el principi d'igualtat. Carta de les Nacions Unides, Assemblea General de l'ONU, Pactes Internacionals dels Drets Humans.

* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria  

La setmana passada els mitjans de comunicació de mig mon, varen ser testimonis del partit de futbol que enfrontava al Barça i al Real Madrid per veure qui aconseguia el trofeu mal anomenat Copa del Rei. 

Si la intenció fos fer una crònica esportiva parlant de futbol, diria que va ser un partit sense cap jugada d'importància que destacar, un partit insuls, avorrit i trist i en què el veritablement interessant no hi estava a la gespa, calia observar les grades de l'estadi on dues aficions diferents i ben diferenciades donaven solta als seus més íntims sentiments i fer una mica de reflexió. 

Una, la blaugrana, amb senyeres del seu equip, quadribarrades i estelades i crits d'independència representava al sentir majoritari del Barça i de Catalunya; l'altra, la blanca, amb moltes banderes constitucionals espanyoles i també bastants de la gallina franquista i amb crits de puta barça, puta Catalunya, representaven... ¿a qui representaven?, si no m'equivoque, haurien de representar al R. Madrid i en tot cas a la Comunitat de Madrid o ¿és que era un partit de la selecció espanyola?, o potser ¿era una manera de demostrar la seua simpatia, com ens volen fer creure, que diuen, tenen per Catalunya?. 

Perquè en tot cas i en justa correspondència, eixa afició madrilenya devia portar banderes de la seua comunitat ¿Perquè onejaven la bandera que representa a tots els espanyols, inclosos aquells que no l'accepten? Si l'equip de la capital de l'estat espanyol juga contra un, d'altre país, no veig a la seua afició treure "rojigualdas" i ¿contra el Barça si?, ¿és que consideren el Barça un equip estranger?, aleshores..., que siguen el que vulguen ser i punt.

No es pot entendre com en les pagines i ones de la quasi total informació espanyola ens piquen diàriament amb comentaris i consignes de qualsevol pelatge ideològic, contra aquells que volen la independència i a continuació se'ls desautoritza i insulta de la manera més grollera que podem imaginar, alimentant un corrent d'opinió que no es coneixia des de fa alguns anys. Eixe no és el camí, per ací no arribarem a sentir-nos units, ni tenir una sola bandera,  comencem a estar fastiguejats de tant de manipulador intel·lectualista i centrípet amb puresa nacional.

* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria  

Al Genet.- Hace algunos años la multinacional de la marca Coca Cola, popularizó una canción cantada por un numeroso grupo de personas que sonrientes y posiblemente felices nos invitaban a compartir un mundo de amor y a celebrar juntos el volver a empezar. Que lejos han quedado aquellos tiempos en que los propietarios de la chispeante bebida nos recordaban que llevaban 125 años repartiendo felicidad y que eran la razon para sentir la alegria de una dulce libertad. Con tan bellos eslóganes podiamos llegar a creer que estabamos viviendo en aquel imaginario mundo feliz de Aldous Huxley. Es de justicia reconocer que la empresa fabricante de este refresco tan popular nos entontecio durante muchos años con sus canciones, con sus colores y con ese sabor a jarabe que nos hizo olvidar el sabroso paladear de la zarza.

Esto tambien ha sido valido para todos aquellos que durante muchos años han estado como asalariados bajo el imperio de la chispa de la vida. Debemos recordar que durante los años de bonanza las buenas relaciones laborales entre los obreros y la embotelladora han llegado a padecer muy pocos parentesis y si algun conflicto se ha podido generar, la muy aceptable posición salarial de la mayoria de sus trabajadores siempre ha sido un freno para las sinceras aventuras de los Sindicatos. No por esos sentimientos, aunque censurables y tambien humanos, se deben aceptar ahora unas condiciones indignas que el embotellador pasando por alto los millonarios beneficios que acumula año tras año se atreve a plantear en este ERE en momentos tan críticos, como los actuales, y a los que nos han llevado la mala gestión y el despilfarro de cuantos han pretendido gestionar nuestras economias.

Es curioso analizar el camino llevado por la hoy llamada Coca Cola Iberian Partners que aterrizó en España allá por los años sesenta y que poco a poco se fué extendiendo a traves de las concesiones que The Coca Cola Company hacia para comercializar, fabricar y distribuir sus produtos por toda la Península Ibérica. Unas concesiones que en número no inferior a catorce fueron introduciendo su marca hasta los rincones mas impensables de nuestro país, situación que con el tiempo y el aumento de los costes les ha llevado a replantearse una política totalmente inversa a la de sus comienzos, reunificando en siete el número de las concesionarias, número que a pesar de ese carácter mágico que siempre ha tenido, ha devenido en una única empresa que por mor de una política de recortes, que dificilmente llegamos a entender cuando se trata de una sociedad con unos beneficios tan elevados.

Desconozco la política económica de la multinacional de la chispa de la vida, pero seria exagerado pensar que una improbable rozadura de la crisis, afectara a una multinacional que con esos números económicos se tenga que plantear el provocar un ERE, a no ser que este sea el motivo para su reorganización competitiva. La tragicomédia de sus comunicados está en hacernos creer que son necesários los despidos para poder crecer y generar nuevos empleos (¿esto les suena?), este proceso de fusión, dicen, es necesario para poder expandirse fuera de España y así evitar que sea asimilada por otra mayor, (tambien me suena, ¿quien no ha leido en las latas de algunas cervezas nacionales "fabricado en Portugal"?), ¿es ese el resultado final?, aceptado y negociado el ERE ¿quien nos asegura que a los noventa dias no se planteara otro?. El embotellador único de Coca Cola parece enrocarse en no retirar el recorte de plantilla porque aunque desgraciadamente tambien tiene un impacto laboral y eso a nadie gusta, es imprescindible para la viabilidad de la empresa, segun argumenta.

Aunque viajando por la selva amazónica alucinemos al ver colgado en la pared de una choza el famoso circulo rojo que nos invita a refrescar con Coca Cola, o que con la Perestroika, las primeras imagenes que hemos visto en las calles de las antiguas repúblicas socialistas hayan sido las de la serpenteante publicidad, o que la neocapitalista China exija esa marca en los convenios con USA, o como cuenta una anecdota que en 1969 lo primero que vieron los astronautas Armstrong y Aldrin al pisar la Luna fue esa conocida publicidad, no creo que la solución contraria a esos 1253 despidos sea utilizar ese recurso facil de aconsejar no beber Cola Cola o decir que la Coca Cola mata, esta bebida no es la chipa de la vida, ni tampoco es la chispa de la muerte pero hoy el problema que tiene es un conflicto laboral muy grave, que no se soluciona con consejos draconianos que provocarian una situación mucho mas grave, este problema afecta directamente al futuro de centenares de familias, por eso es necesario que la empresa sea flexible para encontrar soluciones alternativas al cierre de las plantas de Alicante, Asturias, Madrid y Mallorca, ya que el despido de esos trabajadores aparte de ser una solución traumática, siempre será la peor alternativa social y además una mala publicidad  para la empresa.

No se pueden hacer oidos sordos a tantas voces que piden la retirada del ERE, fuentes sindicales han precisado que cuentan con el apoyo de los grupos parlamentarios PSOE e Izquierda Plural para presentar una proposión no de ley para que el Gobierno intervenga en el ERE del embotellador único de Coca Cola, a la que esperan se sumen todos los partidos políticos. No es suficiente justificación el crecimiento en el exterior, ni aprovecharse de una laxa Reforma Laboral para hacer una reorganización de la embotelladora española a costes muy bajos. Coca Cola Iberian Partners, heredera de la fusión de varias concesionarias, economicamente saneadas, no esta en la misma situación que algun pequeño y angustiado gaseosero al que precisamente las grandes multinacionales han hundido. 

* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria  

          

Friedrich Gustav Emil Martin Niemöller (1892 – 1984) va ser un pastor luterà alemany. Amb la graduació d'oficial naval va comandar un submarí durant la Primera Guerra mundial, més tard i acabada la Gran Guerra va dirigir el III Bataillon der Akademischen Wehr Münster que estava integrat dins l'organització paramilitar del Freikorps al Ruhr, especialment dedicada a la repressió contra els comunistes. Entre 1919 i 1923 va estudiar Teologia i ja com a pastor entrà a formar part del Moviment Evangèlic Alemany, moviment format per quasi totes les esglésies protestants regionals i que en un principi varen recolzar la política anticomunista, antisemita i alemany-nacionalista d'Adolf Hitler.

Al 1933 fart de la política totalitària i d'extermini oficial, va rebutjar el nazisme i es va oposar al control de l'església protestant pels nazis. Aquest va ser el motiu per a ser perseguit i empresonat durant sis mesos, més tard tornà a ser capturat per la Gestapo i enviat als camps de concentració de Sachsenhausen i Dachau, on va romandre retingut fins al 1945.

No caldria parlar del clergue alemany Martín Niemöller, si no fos perquè al sermó pronunciat al Nadal de 1946 existeix un fragment, que erròniament se li atribueix a Bertolt Brecht, on ens assenyala que allò que no deu ser, és el que varen ser ells.

Quan els nazis van venir a cercar els comunistes, no vaig dir res perquè jo, no era comunista/ Quan van empresonar els socialdemòcrates, em vaig quedar callat, perquè jo no era socialdemòcrata/ Quan van venir a cercar els sindicalistes, no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista/ Quan van venir pels jueus, no vaig dir cap paraula i vaig romandre callat, perquè jo tampoc no era jueu/ Però quan finalment van venir per mi, ja no hi quedava ningú que pogués protestar.

La manipulació que el PP està fent de qualsevol mitjà d'informació que pot controlar, és de tal indecència política que molt bé devia ser sancionada per eixa Llei de Seguretat que pretenen (amb la complicitat del nostre silenci) encolomar-nos. Les llibertats aconseguides al llarg de molts anys, i també de moltes vides, no poden ser anul·lades de cop per ningú i menys per els que no han estat recolzats per la majoria natural d'un electorat,  que no tenen, però que pretenen representar. Un partit i un Govern totalment deslegitimats per no haver complit la major part del seu programa i que s'han guanyat, per aquest motiu, el rebuig d'uns ciutadans que no podem mirar continuament cap un altre costat.

No podem callar quan des d'un partit amb poders institucional, i també infectat de càrrecs imputats (persones contra les quals es dirigeix un procés penal, per motius presumptament delictius), prenen les Institucions com si es tractara dels seus masos amb la gosadia de qui ho pot tot i, a més a més, traspassant perillosament la frontera de la rectitud política s'aventuren a legislar i decidir sobre allò que són els interessos irrenunciables d'aquest poble. Uns individus que demà poden acabar a la presó i que quan són condemnats van implorant indults, no poden treure pit d'una honestedat que no tenen i voler dir-nos, a més a més, que és allò que cal fer. Eixes són situacions que no podem observar des d'un cantó, són situacions que cal veure-les venir i fer-los front amb fermesa perquè un pas enrere, significa un pas perdut dels nostres drets.

De traïcions podríem parlar si als que han estat votats per gestionar i distribuir amb justícia els nostres diners, pareix que l'únic fi que els preocupa és aconseguir privilegis personals al preu que siga, i en la cursa per omplir la motxilla van mirant de reüll a aquells magistrats que, suposadament, diuen (i deuen) representar l'interés públic però, que contràriament a la raó per a la qual han sigut investits, han fet un gir de cent vuitanta graus i més aviat semblen advocats defensors que funcionaris de la Fiscalia al servei d'allò més just.

Que ens està passant? Estem veient com es detenen i penalitzen als que per dignitat es neguen a anar de genolls en ser atracats als seus més fonamentals drets, i si eixos detinguts responen a perfils de la ultradreta feixista són alliberats a l'instant. Quan s'acomiaden a milers de treballadors i es bonifiquen amb milions a qui han estat els seus botxins, que cal esperar per a cridar alt? No hi han tingut bastant amb els retalls a la Sanitat que ara es posen a escodrinyar entre els records del seu passat per a trobar altres motius inquisitorials que arraconen a molts a morir gairebé de gana? Que caldria fer davant dels beatífics adoctrinaments reaccionaris, que pretenen imposar als nostres fills? Caldrà que ens deixen eixutes les butxaques per tal de denunciar tantes arbitrarietats? o anem haver de suportar com tota reivindicació o actitud critica, del pitjor govern que mai ha tingut aquesta jove democràcia, és assetjada, il·legalitzada i fins i tot considerat terrorisme? Que els queda  més per destrossar d'allò que tots junts vàrem guanyar? Si mirem cap altre costat, quan el nus ens estiga prement tant el coll que ens falle l'alé, possiblement ja no hi haurà ningú que puga estar per afluixar-nos el llaç i dir prou.

Al Genet, és el pseudònim amb què és conegut un dels nous veïns de Camp de Túria. Originari d'Alginet, poble de la Ribera Alta, va decidir viure a la nostra Comarca en el moment del seu màxim creixement urbanístic.

* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria

Parlar de Nelson Mandela avui és repetir una vegada més tot el que s'està escrivint sobre el lider africà. Però allò que la premsa internacional pareix que vol ignorar és que molts d'aquests països que avui seran presents a la cerimònia de soterrar, el varen tenir durant anys a les seues llistes de terroristes. Per a eixos governs occidentals la denuncia, contra l'apartheid, quedava en un segon pla si, a més a més, aconseguien participar de la gran riquesa del país (or i platí) i negociar amb el govern sud-africà la compra d'armament per a la lluita contra el comunisme del sud d'Africa. La indignació que sentim en oir al Sr. Obama com vol recordar-nos que encara existeixen presos de consciència al món i que hi ha líders que se solidaritzen amb la lluita de Madiba, però que no accepten la dissidència dins del seu poble és com per a tancar la paradeta i anar-nos, ja que altra actitud podria ser considerada massa violenta. Guantánamo, sense anar més lluny, o Israel, o algunes dictadures islàmiques són exemples de per on va la política interessada i hipòcrita d'uns Estats Units molts preocupats en mirar cap un altre costat.

Els vint-i-set anys que Mandela va estar privat de llibertat per pensar diferent no han sigut suficients per a poder parar el circ muntat entorn del seu cadàver, dirigents blancs o dirigents de color(que de tot hi ha), s'han volgut fer lloc a empentes per eixir a la foto i poder llavar les seues misèries. Gran Bretanya, Canada, EE UU, ... són alguns dels països als quals no els ha importat tancar els ulls mentre s'assassinava i es trepitjaven els drets del 79 % de la població negra de Sud-àfrica.

Al país de Mandela, els blancs encara continuen gaudint de privilegis mentre són servits per negres, els percentatges d'alfabetització entre la població blanca és d'un 93%, molt diferent de la població negra que tan sol arriba a un 32%, la dona de color està totalment discriminada i la sida i la delinqüència són fets quasi naturals entra els seus ciutadans, però aixo sent dramàtic, no té massa importància, si tenim en compte l'emoció sentida pel llest President d'Espanya Sr. Rajoy, en veure's dins l'estadi on la selecció espanyola de futbol guanyà el mundial.

La pena de mort va ser abolida a l'Estat Espanyol en la Constitució de 1978 i suprimida per Llei Orgànica en 1995. Però segons els darrers esdeveniments pareix que tot s'ha quedat en unes bones intencions, i dic açò en veure com l'Estat condemna a una mort psíquica a Miquel Ricart. No està en la meua intenció defensar a un dels individus que varen cometre el repugnant assassinat de les tres jovenetes d'Alcasser, però tampoc devem passar per alt la persecució i l'assetjament a què ha estat sotmés per diversos mitjans de comunicació ignorant que, ens agrade o no, la justícia l'ha decidit posar en llibertat després dels vint-i-un anys que ha estat empresonat per la seua participació en aquella salvatjada.

En un Estat de Dret no es deu permetre que la fotografia de l'actual imatge d'un ex convicte, al marge del delit comés, siga publicada als papers, dia si i a l'altre també, té dret, si permeteu-me, té dret, a poder començar un nou camí. A un Estat civilitzat no es pot entendre que se li negue a algú l'allotjament. ¿Que es pretén amb aixó? ¿l'empaitament fins que torne a delinquir? El seu delit, malgrat la barbaritat, ja està fet ¿que proposem, la seua mort? La llei de Linch, feliçment, pareix està desapareguda al món occidental, però no aixi els drets de qualsevol ciutadà que continua estant sota l'empar de l'estat.

Si aquells que van parlant de caritat són incapaços d'acollir als seus convents als perseguits, ¿que podem esperar d'altres persones? ¿És possible el penediment dels delinqüents?, ¿canviaria la situació si hagueren passat vuit o nou anys més? o ¿és que el sistema de reinserció espanyol és un fracàs? Miquel Ricart va ser condemnat per assassinat i deu pagar pel seu delit però no se li pot perseguir constantment, no se li poden tancar totes les portes, aixo és llançar-lo als braços de la delinqüència i la justícia ho hauria d'impedir.

Està clar que on no arribem nosaltres, deu d'arribar una llei en la qual volem creure, perquè aquell que era amic de delinqüents i prostitutes, aquell que hi conta la historia va nàixer a Natzaret, carregaria, amb indignació, contra falsaris, fariseus, beates, ordes religiosos i algunes espècies d'igual pelatge.

És indignant que al segle XXI s'amuntonen, a les portes de Ceuta i Melilla, centenars de persones (éssers humans, supose) travessant eixa frontera per retornar diariament al Marroc i poder guanyar quatre euros i els vegem com si de ramats es tractara. És indignant haver de suportar les provocacions xulesques i de macarra del Ministre d'Hisenda, del "Reyno de España" que a més d'haver perdut els papers també pareix haver perdut l'oremus. És indignant que un grapat d'imputats i presumptes delinqüents decidesquen sobre la continuïtat o no de la difusió per ones de les peculiaritats dels valencians. És indignant haver d'oir "España no se rompe" i veure com els corifeus d'eixes consignes s'embruten fins al cul d'injúries i mentides per desprestigiar a Catalunya i tot el que representa i si aquesta diu em vaig tiren mà a la cartutxera. És indignant o podria ser indignant si després de quatre anys de xarlataneria barata, retalls, repressió i algunes coses més que encara ens vindran, no puguem dir a alguns, fins ací heu arribat. 

Trenta anys després de què les Corts aprovaren la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV), podem dir i no tenim por a equivocar-nos que la normalització de la nostra llengua està molt lluny de ser una realitat. El 23 de novembre de 1983 entra en vigor sense cap vot en contra la Llei que oficialitzava l'ús del valencià en tot allò que les nostres autoritats tenien competències. Promoguda per la Generalitat Valenciana que aleshores estava presidida pel socialista Joan Lerma i votada a favor pel PSPV i PC i amb l'abstenció de l'Aliança Popular, la LUEV no va tenir cap oposició que impedira els drets que tenim els ciutadans a utilitzar el valencià i l'obligació de les institucions a fer que aquests drets es complisquen.

Caldrà fer memòria i recordar alguns articles extrets de l'Estatut d'Autonomia i de la Llei d'Us, que els governs del PP, malalts d'alzheimer, s'han afanyat en oblidar:

Els dos idiomes oficials de la Comunitat Autònoma són el valencià i el castellà. Tothom té dret a conéixer-los i a usar-los.

Ningú no podrà ser discriminat per raó de la seua llengua.
Hom atorgarà protecció i respecte especials a la recuperació del valencià.

Al Títol Tercer es reconeix el dret que tots els ciutadans tenen de ser informats pels mitjans de comunicació social, tant en valencià com en castellà i a utilitzar indistintament ambdues llengües quan hagen d'usar-los, i s'atribueix al Consell la promoció i la utilització del valencià en aquests mitjans, vetlant per una adequada presència del valencià en aquells dependents de la Generalitat.

Els ciutadans tenen el dret a obtenir dels jutges i tribunals, protecció del dret a usar la seua llengua, d'acord amb el que disposa la legislació vigent.

Al territori de la Comunitat Valenciana, tots els ciutadans tenen el dret a adreçar-se i relacionar-se amb la Generalitat, amb els ens locals i altres de caràcter públic, en valencià.

Tots els ciutadans tenen el dret a expressar-se en valencià en qualsevol reunió, així com a desplegar en valencià llurs activitats professionals, mercantils, laborals, sindicals, polítiques, religioses, recreatives i artístiques.

Donar una ullada a l'articulat que s'assenyala més amunt i tancar els ulls és creure que pot ser certa la utopia, però la realitat és altra perquè hi està Kérberos aquell gos dels tres caps, per a impedir-nos entrar o eixir del pou d'Hades. Eixa data històrica del 23 de novembre de 1983, només ha esdevingut fum per a la dreta més reaccionaria i intolerant de tot l'Estat preocupada com està amb els nombrosos casos de corrupció que afecten els seus interessos particulars.

Crevillent, Elx, Xàtiva, Ondara, Almenara, Borriana o València, són alguns dels casos en què uns ciutadans, del País Valencià, han hagut de suportar humiliacions i sancions de les forces policials i judicials espanyoles que hi han menyspreat el nostre dret a voler expressar-nos en valencià.

La importància de complir i fer complir la Llei d'Us i Ensenyament del Valencià és vital per a la pervivència de la llengua i cal tenir clar que amb polítics més preocupats per ser importants que per ser útils difícilment ho anem a aconseguir.

* Crònica agraeix a l'autor la seua incorporació a la nostra secció d'opinió de Camp de Túria