Des del Pas de Calais a Idomeni, a la frontera grecomacedònia, des de l'estret de Gibraltar a l'illa de Lesbos, filferrades i policia, el fred i la neu (negra) dels Balcans, pluja i fang per pàtries estranyes que els neguen el pa i la sal. Exiliades d'una fam que vénen a una altra fam, refugiades dels horrors de Síria o Iraq en el refugi inclement d'un continent atarantat on aquests dies s'escriuen en papers improvisats, damunt els arams de la por, les preguntes més difícils, que de moment només responen els silencis. Donald Tusk, president del Consell Europeu, els demana que no vinguen a la terra promesa, i això és tant com demanar a l'assedegat que no bega, al desesperat que no espere. Se les rifen d'una banda a una altra sobre els taulers del gran joc estúpid, les fan perir en barquetes de paper contra la fúria de les onades cegues, i elles carreguen els seus fills, caminen, fan cua, acaricien, encenen el foc, cuinen quatre brins de poca cosa, ofeguen les llàgrimes, abriguen. Es mouen entre l'espasa d'unes guerres que s'engreixen en despatxos encatifats i factories d'armes i la paret de la incompetència dels qui tenen les paelles i els mànecs. El 8 de març és un horitzó que potser desconeixen, un cel tan límpid és negat a l'ull que només pot mirar la terra fangosa que xafa. Només hi ha ulls per sobreviure lluny de l'esperança, carregar els fills que tenen gana, els malalts que es dessagnen, per custodiar els papers que diuen els seus noms atònits i que cobegen els guardians de les fronteres. Els ulls es desvetlen: cal protegir la mainada també contra les canilles feixistes que sotgen en la nit, llevar-se el mos de la boca per alimentar els homes que els han de plantar cara. Tan lluny el dia necessari de les dones, el somni d'una llar en pau i justa, alliberada del malson masclista que branda l'espasa de la guerra i aixeca el mur de la injustícia. Tan prop, en canvi, dels calls polonesos de l'any 1939, o potser del 1940 o…
Per la plana, nit i dia. / Pluja i vent, pluja i vent. / On van, em dius, aquesta gent / com ombres grises a ponent? / Això, fill meu, ho sap el vent que els cansa, / això ho sap la nit que a poc a poc avança. En jiddisch o en àrab, en urdu o en suahili, en kurd o en mandinka, les llengües dels parracs articulen paraules que no poden entendre les oïdes benestants d'Europa. En l'anglès xipollejat en els camps de refugiades, runes verbals de vides que juguen a l'amagatall amb la fam i la mesquinesa. Que lluny el 8 de març de les mans solidàries, dels crits que diuen que tot és possible encara.
Però tu dorm, fill meu, tu dorm. / Tu oblida pluja i vent. / Sent com el vent gemega, / és la nit un llarg lament. Els peus de les refugiades van llaurant la terra, n'arranquen llavors i pedres, arrels de veus anònimes que encara broden des dels guetos de Varsòvia poemes escrits amb fils de sang, flors que s'alcen des dels camps de l'horror de totes les guerres, des dels suburbis on s'amunteguen totes les misèries contemporànies.
Però tu dorm, fill meu, tu dorm. / Tanca la nit ben lluny de tu. / Jo no puc deixar de veure'ls / caminant amb pluja i vent.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors, incorporant-se de tant en tant com a opinió
convidada
(I)
Quan diuen «S'ha acabat el bròquil» és que donen per finalitzada la conversa. A Catalunya s'ha acabat el bròquil, tot i que malament pot acabar allò no començat. Es tracta, de fet, d'un altre bròquil: el dels eufemismes, el de l'anar tirant sense pena ni glòria, el de més val quedar-nos com estem perquè podríem estar pitjor, el de falsejar la història per santificar aquella transició ja convertida en mòmia o relíquia. I tot un hort de bròquils. La seqüència dels fets dels darrers anys és eloqüent. A la retallada brutal de l'Estatut aprovat en referèndum i la desafecció anunciada per José Montilla, més les traves a l'autogovern, l'ofec financer i el ni parlar-ne, de pactes fiscals, va seguir el viratge massiu del catalanisme al sobiranisme i el dret a decidir. Les multitudinàries manifestacions organitzades des d'instàncies civils han donat les imatges democràtiques més poderoses del nostre temps i han servit per fer visible davant el món la voluntat del poble català de construir lliurement el seu futur amb una República Catalana independent. Però el President i les principals institucions de l'estat, animats pels mitjans de comunicació i captius tots de la pròpia història i d'una (in)cultura política d'una ineficàcia proverbial, van preferir mirar cap a una altra banda i respondre a aquell clamor amb la matraca de les amenaces i la constitucionalitis. Feia temps que s'havia acabat el bròquil, en efecte, perquè qui el podia compartir se'l va papar senceret: la paraula, com la nació i l'estat, són monopoli amb seu a Madrid, quasibé propietat privada dels més pudents. A falta d'un referèndum tossudament negat, va haver-hi la consulta del 9N, gràcies a la qual van votar quasi dos milions i mig de ciutadans molt massivament a favor de l'estat propi. I després, eleccions amb caràcter plebiscitari, rècord de participació, victòria contundent de les forces independentistes i majoria absoluta al Parlament (però guerra bruta és també desinformació programada i les eleccions les van guanyar tots menys els guanyadors: vejats miracle!, com diria Anselm Turmeda). I així continua el dèficit de bròquil dialogat, de manera que Rajoy, especialista en les tàctiques de l'estruç, ha cridat a capítol els partits espanyols, els qui pensen més (PSOE, Ciutadans) o menys (Podemos) com ell en assumptes d'unitat pàtria (pètria). Queden fora d'aquestes converses, evidentment, les forces perifèriques amb representació a les Corts (PNB, BNG, Compromís, Amaiur…). Evidentment: la línia que separa els espanyols de veritat dels altres (entre els quals els valencians, déu meu!) és clara i la posen ells. Però la declaració del Parlament de Catalunya que es votarà la setmana que ve i els tres visques de Carme Forcadell (ja convertida en la bèstia negra, amb Mas, de l'espanyolisme), a la democràcia, el poble sobirà i la República Catalana, no han fet que Rajoy moga peça i demane un altre bròquil per parlar amb els qui no pensen com ell però compleixen el mandat democràtic del seu poble i han iniciat, de moment només en el terreny de les declaracions un pèl massa pomposes, la ruptura amb l'estat i un estat viciat de coses. Ja ho ha dit Rivera, que com a alumne aplicat, se sap la cançoneta de memòria i ja es veu superant el mestre: «Espanya no és negociable». Deu ser perquè ho diu ell i punto. Així és com s'acaben tots els bròquils. Però no és un punt final, diguen el que diguen Rajoy o Rivera, Sánchez o Iglesias, sinó uns punts suspensius. Continuarà.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors, incorporant-se de tant en tant com a opinió
convidada
Francesc Rodrigo, Alfabet del desig. Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2014. Bromera Poesia núm. 112, Alzira, abril de 2015
· · ·
A propòsit de la publicació d'Àmfores de foc, el llibre de Francesc Rodrigo (Mislata, 1964) immediatament anterior al que avui comentem, de 2001, ja vam tenir ocasió d'assenyalar l'autor com un dels més nítidament vinyolians de la poesia actual. No sembla sinó que el temps, en la distància de catorze anys que separa aquella edició d'aquest Alfabet del desig, haja ratificat i reforçat els motius d'aquella apreciació. Si, segons que és comunament acceptat, els poetes més autèntics, els més fidels als propis batecs i pulsions, no fan més (ni menys) que rescriure amb múltiples variants el mateix poema sempre, no hi ha dubte que ens trobem amb Rodrigo amb un cas singular de fidelitat absoluta als propis dictats, visions i experiències des de bell començament, de manera que la rica veta vinyoliana que els alimenta –sempre explicitada en els poemes amb la mateixa honestedat amb què el jugador mostra les cartes que juga– seria la més palesament literària de totes les fidelitats que conformen la seua poesia. En efecte, les paràfrasis i citacions del mestre són abundants al llarg de tot el poemari. Com no recordar en el vers "encens la foguera dels records" el seu germà "encens la salamandra dels records" de Passeig d'aniversari? D'altres vegades l'apropiació és directa, com en el cas del sintagma "domini màgic" repetit un parell de voltes i que remet al llibre homònim de Joan Vinyoli per designar una volta l'amor i l'altra la nit. Hi ha a més la transcripció en cursiva del vers "Cal viure a tot o res" i la utilització de la màxima hölderliana "el que perdura ho funden els poetes" passada pel tamís vinyolià, que és probablement el que més la popularitzà entre nosaltres en una de les seues Elegies de Vallvidriera. Les cartes, doncs, sempre damunt la taula i, si cal, aclarides en nota final. Què és, però, ultra aquestes explicituds de gratitud al mestre, el més profundament vinyolià de Francesc Rodrigo en temes i expressió en els seus poemes? O, dit d'una altra manera, com ha assimilat el poeta de Mislata aquest llegat (síntesi particular al seu torn de gran part de la poesia moderna, del romanticisme al simbolisme especialment), l'ha recreat i fet seu fins a encabir-lo harmònicament en el seu treball empès pel to i matisos de la pròpia dicció? Tal com jo ho veig, tant amb l'adopció de temes i motius (preferentment crepusculars i nocturns, moments que accentuen els efectes de contrast: "l'hora audaç" de fer net de la vida reflexivament guerrejant amb els versos contra l'oblit; cara a cara amb les cares de la natura, en soledat creativa, apamant la distància entre realitat i desig; resistint, amb la força de l'amor i el desig, amb la tenacitat de les paraules, els embats de la mort, etc.) com en les solucions formals dels poemes, marcats per la nitidesa sintàctica, la selecció i repetició lèxica, l'autodiàleg amb desdoblament del jo poètic i, sobretot, l'ús del símbol (amb preferència, el de consolidada tradició autoreferenciat en un joc d'espills que van movent-se al llarg de tot el llibre i àdhuc de l'obra en conjunt del poeta), entre d'altres. Així, Alfabet del desig és eminentment la indagació sobre la naturalesa de la creació poètica des del convenciment del valor salvífic de la poesia (essencial també en la concepció vinyolianadel fet poètic). La paraula significa alhora consciència de les devastacions del temps i la mort (que hi apareix sovint com a oblit) com preservació de la innocència, fe en l'or de plenitud dels dies, aliment del desig entès com la clara pulsió de viure, vitalitat que es resisteix a la foscor darrera, i també com l'expressió més autèntica i sublim de la pròpia identitat i sentit. Al contrari, però, que en bona part de la producció vinyoliana, Francesc Rodrigo fa un salt endavant en l'abstracció del poema: l'anècdota i el referent concret hi desapareixen sempre en favor d'una concentració reflexiva. Sembla que el poema siga, en aquest sentit, la pura estilització de l'experiència, l'articulació de la veu interior despullada dels quefers i plaers dels dies. Hi veiem la meta i el propòsit, la realitat i el desig com extrems que es rebutgen, però ignorem els camins del caminant, el pes de la pols, la fosca turbulència de les aigües. Quan la poesia de Francesc Rodrigo aconseguesca equilibrar la sinuositat del vol poètic amb la fortalesa del que viu arran de terra, el seu treball guanyarà en solidesa i altura. És un horitzó que anirà conquistant amb el temps gràcies al bon ofici i la visió de poeta autèntic que ja l'empenyen.
[Francesc Rodrigo a la Placeta del Fossar alcoiana en l'Homenatge a Joan Valls l'1 de maig de 2013.]
[Publicat en Saó núm. 407, setembre 2015.]
 |
Rita Barberá el dia de la constitució del nou Parlament.]
|
I
vam alenar, després d'un parell de setmanes esbojarrades de contenir
la respiració. Per fi les portes de les Corts es van obrir gràcies
a un acord in extremis (mai
millor dit) entre les forces de més o menys esquerres, acord que sobre el
paper fa bastant bona pinta. El que ja es coneix com l'Acord del
Botànic (no agrairem mai prou als arbres la seua ombra benefactora)
posa els punts sobre les is indispensables perquè puguem pensar, ara
sí, que en aquest país comencem a girar un full molt negre escrit
durant vint llargs anys d'ignomínia: regeneració democràtica i
mesures contra la corrupció, atenció urgent a la gent més
necessitada, impuls a un nou model productiu, finançament just per
al país i auditoria ciutadana que apame
i publicite la magnitud de la tragèdia que ens deixa en herència la
banda de lladres i balafiadors que ara toca el dos. I que ja esmola
de nou els sabres amb la mala bava del qui es creia omnipotent,
alerta.
Concentrem-nos de moment en l'alegria, l'alleujament o la
il·lusió que pot generar la nova etapa. D'entrada, i en el ritual
dels imprescindibles gestos, apuntem que Fuster, el savi de Sueca, va
tornar a l'hemicicle, on va ser l'autor més citat. Si el crucifix de
Cotino, els balbucejos dels il·letrats, la prosa buida i la gasofa
demagògica (i invariablement en castellà) són substituïts per la
bona literatura, vol dir que aquest país per fi es mou també en seu
parlamentària. Que siga precisament Joan Fuster, en el vessant més
aforístic, l'escriptor invocat en boca de Fernando Delgado (que
esperem que prompte aprenga valencià) i Francesc Colomer, el nou
President de les Corts, no és
només una prova de finesa literària sinó un desgreuge en tota
regla a la cultura i la
intel·ligència, tan impunement menyspreades per les senyories del PP
en aquell mateix escenari i arreu on han brandat la vara del manar.
El
retorn de Fuster, que esperem que no siga merament retòric, va
provocar una altra imatge inesborrable del dia: la filla del
falangista i capitana de la València ultrareaccionària, Rita
Barberá, literalment abatuda en el seu escó mentre voleiaven per
l'hemicicle les paraules de Fuster, segurament perquè no tenia a mà
un Vuitton amb una pistola. I sense eixir-nos del terreny dels
simbolismes anotem que ses noves senyories van decidir destinar
el tradicional canapè de les ocasions solemnes, que costava un ull
de la cara, a menjadors socials.
En
fi, continuem agafant aire, que va molt bé ara que s'acosten les
ardències estivals, fins que la respiració sostinguda i natural
siga la cosa més normal del món. De moment, els sabres a què
al·ludíem ja centellegen des de Madrid, on Rajoy avisa que
qualsevol intent de construir una cosa així com l'Agència
Tributària Valenciana entropessarà contra la vella muralla de
l'ordeno y mando
constitucional.
Per la seua banda, la dirigent de Ciudadanos,
Carolina Punset, expepera, no volia perdre's la festa, però va
confondre el Palau de la Generalitat amb el Parlament, una
demostració palpable de la preparació política del neoespanyolisme
(o no tan neo).
Aquesta, sí, una anècdota irrellevant. O no tant. Respirem.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors, incorporant-se de tant en tant com a opinió
convidada
Entre els valencians el trellat, un terme tan precís com peculiar del lèxic autòcton, és molt sovint invocat però rarament practicat, sobretot en el món de la política. L'Alcover-Moll en dóna tres accepcions: com a còpia i trasllat d'un escrit, com a raó o fonament lògic i com a sinònim de profit. I de totes tres haurien de tirar mà els nostres representats electes en l'hora decisiva que estem vivint per a la configuració d'ajuntaments i Generalitat i punt d'arrancada d'un país nou. A dues setmanes escasses del gran triomf de les esquerres al País Valencià i amb els focus posats sobre la marxa de les negociacions entre els partits, comencen a alçar-se alguns senyals d'alerta. El trellat de la primera accepció recomana traslladar correctament l'escrit de les votacions al paper de la pràctica institucional: els ciutadans vam optar de manera inequívoca per un canvi radical i per girar full a la vella política i als màxims responsables del destrellat. Qualsevol pacte amb aquests responsables (diga's PP o diga's Ciutadans, que és el relleu ideològic, maquillat, de la vella dreta espanyola: facen el favor de llegir els escrits dels seus principals factòtums) que impedís majories sòlides de les forces d'esquerra seria vist per la ciutadania, i cl raó, com una traïció en tota regla a la voluntat popular de canvi. ¿Quin trellat trauríem de comptar, posem per cas, amb Ciutadans a l'hora de posar les bases d'una escola valenciana pública i de qualitat coneixent la seua concepció estrictament unitarista i hegemonista castellana de l'estat? Però és el cas que, estirant perillosament la corda de les negociacions, ara tots volen ballar amb la més insignificant (4 regidors a Alcoi, 13 diputats a València) deixant de banda el trellat i atenent exclusivament les pròpies dèries pel poder. I ballen amb la nouvinguda i li prometen canongies, en forma de presidència de les Corts (Mònica Oltra dixit) o de no sé quants alliberats per l'erari públic (Toni Francés).
 |
| Manel Rodriguez-Castelló |
Especialment sagnant i molt sospitós em sembla el cas d'Alcoi, on Ciutadans és representat per Jordi Sedano, inútil símbol del passat i mostra vivent de la transfusió sanguínia entre les dues formacions de dreta. ¿En nom de quins interessos inconfessats potser l'alcaldable del PSPV preferiria l'aquiescència d'uns polítics mediocres, en el millor dels casos, i enfangats en gestions desastroses, a la companyia –crítica i tal volta difícil, com totes les coses que valen la pena– de la gent de Guanyar i Compromís? Si l'horitzó és mantenir-se en el poder i tenir les mans lliures per a no sabem què, potser el pacte contranatura amb Ciutadans reportaria al PSPV i al seu líder algunes nous, però la noguera estaria condemnada a la sequera a mitjà termini i li n'hauríem de passar factura.
El mateix, ai, podem dir del viatge fora d'agenda de Mònica Oltra a Madrid per parlar amb el capitost de Podemos. Deixarà de ser Compromís la referència d'una esquerra d'obediència valenciana? Toni Francés i Ximo Puig, llegint sense trellat els resultats de les urnes i les necessitats del país i la seua gent, estan ressuscitant amb els seus gestos i maniobres aquell «pacte del pollastre» que ens va portar Zaplana i tot el que se'n va seguir durant més de vint anys de destrellat. Haurien d'aprendre les lliçons del gran venedor de fum Josep Sanus i de l'obedient i anodí Joan Lerma i empényer un partit que si torna a perdre el trellat naufragarà sense remei. Compromís, amb els últims balls de saló de Mònica Oltra, està encenent també unes quantes alarmes. Confiem, amb tot, que els nostres polítics no perdran el trellat, que la voluntat de regeneració democràtica del nostre poble no serà traïda una vegada més. Ens hi juguem molt, ens ho juguem gairebé tot. En les reunions partidistes, Toni, Mònica, eixiu de tant en tant al balcó a prendre l'aire fresc de la societat civil, feu vostra la invocació ancestral del poble al trellat, i obreu en conseqüència. Donem-los temps i marge, però que sàpien que estem alerta.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors, incorporant-se de tant en tant com a opinió
convidada
Exageraré si dic que el tomb electoral del 24 de maig al País Valencià és ja una fita històrica –d'aquelles, vull dir, que tenen la grandesa de marcar un abans i un després? Ho concentraré, sense menysteniment de moltes altres, en una sola dada: a la ciutat de València Compromís quedà tan sols 10.000 vots per davall del PP (95.859 per 105.846 respectivament) trencant fins els pronòstics més optimistes. Si sentíem que feia molts anys que el país havia canviat, que havia anat canviant a poc a poc però de forma irreversible, sempre ens trobàvem davant la paradoxa d'un mur que semblava indestructible, el de les reiterades majories abolutes del PP. Tot això va volar pels aires el diumenge. Pessigant-nos la pell ens adonàvem que de sobte creamava la immensa falla que havia durat decennis, que el poble valencià arribava a la majoria d'edat, que per fi tots els qui treballàvem per un país més net, noble, culte, ric, lliure, desvetlat i feliç –per dir-ho a la manera espriuana– tastàvem el goig de la visibilitat, la responsabilitat d'administrar el poder polític i institucional. Fins aleshores moltes vegades havíem viscut com zombies, sense defallir però havent-nos d'engolir, seguint amb Espriu, els aspres vins de burla que ens donava una dreta cavernícola, organitzada en xarxa mafiosa disposada a dinamitar la democràcia, i unes majories incomprensibles a les urnes que es nodrien en bona part dels recursos obtinguts del lladronici. Culmina per fi per als valencians aquella transició plena de forats i renúncies que ens ha mantingut tants anys en el mapa de la ignomínia i el destrellat? En tot cas, ara comença un temps nou, que ha de ser radicalment nou, que ha d'enterrar la vella política dels uns i els altres (sí, també d'aquelles majories subalternes i anodines de Lerma). Si el model i la voluntat són nítids, ni que només siga perquè per a la nostra desgràcia hem viscut el que no han ser mai la democràcia i la política en mans dels demagogs ineptes dedicats al saqueig que ara toquen el dos, els reptes que tenim al davant són enormes. Tant, que faran mal fet els partits que, seguint els vells esquemes, pretenguen administrar aquesta immensa força, aquesta il·lusió de canvi radical, que ningú no té dret a malmetre, de manera unilateral, agraint educadament els vots però pretenent cavalcar en solitari. Sembla haver insinuat aquesta possibilitat l'alcalde en funcions d'Alcoi, Toni Francés. Ni l'aritmètica de les urnes, ni l'experiència acumulada de col·laboració de les forces d'esquerra ni, sobretot, els moviments tectònics socials que els vots evidencien d'alguna manera fan recomanable aquesta opció de vella escola. A Alcoi, com al conjunt del País Valencià, ha guanyat en bona mesura el pluralisme, la diversitat de la gent, la força del carrer. A partir d'ara ho té ben difícil, si no impossible, qui vulga governar amb els vells tics monocolors. Els reptes, amb un país que s'ha acostat perillosament a la fallida institucional, necessita de tots els partits compromesos amb els canvis en profunditat, necessita gestionar la pluralitat com una font de riquesa, necessita del diàleg i la correcció permanents, i necessita la complicitat, la contribució i la vigilància del poble i les seues organitzacions, de la gent més preparada, honesta i treballadora. Alcoi, per fi en sintonia amb els governs que es dibuixen a l'ajuntament de la capital i a la Generalitat, ha de buscar l'entesa dels tres partits que comparteixen uns principis bàsics, PSPV, Guanyar Alcoi i Compromís cicatritzant velles ferides, obrint-se a la ciutadania i continuant posant, ara amb més força, les pedres de l'Alcoi present i futur. És l'hora de la responsabilitat, dels grans reptes, de la confiança i la generositat, d'una nova política per a un país nou.
A falta d'alguna idea més o menys novedosa per al País Valencià, el PP ha decidit morir matant en pla jihadista: s'enganxa al cos una bomba i se la fa esclatar en el moment oportú per provocar la catàstrofe. A aquestes alçades de la pel·lícula i vist el que hem vist durant dècades d'ignomínia i burrera, però, demanar idees, o simplement gestos, iniciatives o projectes, alguna cosa més que rudimentàries maniobres per continuar gaudint dels beneficis privats que atorga el poder públic, és del tot inútil. La vella fórmula de l'anticatalanisme (de l'antivalencianisme al capdavall), que ja no sabem quins rèdits electorals pot encara produir, amb l'excusa delirant de legislar les senyes d'identitatindígenes, no sembla, així, més que el lleig estertor d'un partit i una forma d'entendre i exercir la política que té els dies comptats. Amb tot i que la bomba accionada de nou, si les prospeccions i enquestes i la mateixa realitat tossuda no enganyen, potser no passarà de ser un tro de bac, sorollós però inofensiu, un mer intent a la desesperada d'esprémer encara l'exhausta taronja del desficaci, no podem deixar de pensar en la força simbòlica que acumula el ditxós artefacte. Es tractaria, fet i fet, d'instituir per llei, i en base a l'abracadabrant delimitació d'esvaroses identitats col·lectives (i, per tant, també personals), una mena de cos de guàrdia que vetlarà perquè tota cuca viva que aspire a rebre alguna ajuda oficial per les seues activitats cíviques i culturals passe per l'adreçador de negar, per exemple, la unitat lingüística del català (aquest article, sense anar més lluny, podria ser perseguit pels vigilants de l'ordre). Ja em perdonarà l'amable lector però, dit amb tots els respectes, no sé què hi pinten, en l'estrambòtica comissió a qui s'encomana la vigilància identitària, columbicultors i aficionats taurins. Ni l'autodenominada Acadèmia Valenciana de Cultura o Lo Rat Penat, rupestres institucions anacròniques sota les ales sinistres de les quals s'amunteguen inútils ajudes multimilionàries que els mandarins de lacosa nostra sostreuen metòdicament a les arques públiques. Per continuar amb el monopoli del pastís, al capdavall, no calia tota la parafernàlia d'una llei autovotada, ja convertida en un simple insult al sentit comú. Curiosament, també n'ha estat exclosa l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que havia d'assegurar una pax valentina feta de silencis i renúncies i que ara també balla en la corda fluixa. Així doncs, i a les envistes d'uns processos electorals que d'una manera o altra posaran les coses al seu lloc, aquesta vella llei mordassa que ara llueix un altre nom, és l'expressió nítida de la impotència i la derrota. Impossible predir si les urnes primaverals donaran terra a un moribund ja desnonat, però del que estic segur és que el PP i l'estat actual de coses ja són cosa del passat i que a més, amb cada irrupció de l'estertor, s'avancen un pam més a la seua tomba. Ajudem-los a cavar-la.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors, incorporant-se de tant en tant com a opinió
convidada
Quaranta anys ha esperat la Junta Central Fallera, després de mort
i enterrat el Caudillo, per retirar-li el bunyol de diamants
que van penjar-li a la solapa un remot dia de primavera de 1947 en
agraïment a la titànica contribució del dictador a la conversió
de les falles en la gran festa regional. Ignorem les dimensions d'un
bunyol d'aquestes característiques, però si la retirada de l'honor
implica la devolució de la preciada joia al canvi d'avui, les
saquejades arques municipals podrien beneficiar-se d'un ingrés
extra. De fet, i tal com estan les coses, no sé com no se'ls ha
acudit molt abans, perquè no gose atribuir-ho a un principi de
fidelitat a prova de bombes insostenible des del punt de vista
econòmic, que és al capdavall el que compta. Ni m'explique com la
Junta Central Fallera, tan ferma partidària de l'ordre, s'ha pogut
mantenir tants anys en la corda fluixa de la il·legalitat i
passar-se pels bunyols la innòcua Llei de Memòria Històrica. I més
tenint en compte que la paga extra de la devolució, ben
probablement, s'incorporaria a l'haver, no de la ciutadania en si,
sinó de l'exímia entitat creada en 1939 per ofrenar noves glòries.
Siga com vulga, la pregunta shakespeareana del ser o no ser valencià
es veu empesa, per aquesta i d'altres circumstàncies, a la tèrbola
afirmació del príncep Hamlet adaptada a la toponímia autòctona:
«Alguna cosa fa olor de podrit al Regne de València». Deu ser la
fetor que encara fa el cadàver de Franco, amb tot el formol que ha
estat necessari per perpetuar-lo des de tots els ressorts del poder i
amb totes les vísceres corrompent-se i estirant-se en el sistema
corrupte que avui patim amb resignació cristiana i alegria
llevantina. De fet, de totes les terres hispàniques, i molt abans
del 23F, fou el País Valencià on s'inventaren els més eficaços
mètodes forenses contra la regeneració democràtica: el blaverisme,
el búnquer barraqueta i el seu guardià, l'esmentada Junta, la
batalla de València, el retorn triomfal als trons del poder dels
culs franquistes que encara s'hi asseuen.
El burro i l'haca,
l'escultura eqüestre de Franco que presidia la principal plaça de
la ciutat, en fou retirada amb nocturnitat i cautela, sí, però per
ser guardada zelosament al pati de la Capitania General, des d'on
encara inspira bona part de la política valenciana que ara s'abriga
amb la manta del neoconservadorisme. Ha empal·lidit d'oblit aquella
portada de l'ABC amb una fotografia de falleres i fallers a la plaça
de bous de València amb el puny en alt i bandes republicanes i
quadribarrades. Ha empal·lidit, fins a pràcticament l'extenuació i
la invisibilitat, la nostra dignitat col·lectiva.
Mentrestant hi ha
qui, amb similar astúcia previsora dels qui en la transició van
canviar de jaqueta (i potser és un bon auguri, però que no ens
tornen a enganyar), retiren els retrats de Carlos Fabra de les
estances principals del que fou el seu palau. El bunyol del dictador
fou atorgat per la unanimitat entusiasta d'aquells temps i li l'han
retirat amb l'assentiment general propi dels nostres, per la porta
falsa i de mala gana. ¿Esperàvem potser una lleu disculpa als
fallers i altres sofridors col·laterals de la festa, a la ciutadania
tota, per la ignomínia de brillants que ha estat penjada
setanta-vuit anys a la solapa d'un botxí? Feina tindrem, si arriben
els que vénen, a fer net amb bona cosa de salfumant, obrir per fi
les finestres tapiades a nous horitzons, omplir els museus d'història
de tan infame herència i antigalla.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió
convidada
El fenomen estel·lar de la política espanyola dels darrers mesos es diu Podemos (o Podem, en una traducció més o menys factible de l'original, que al seu torn remet al We can amb què Obama va entrar a la Casa Blanca). Per als qui vivim a anys llum dels focus mediàtics sense televisió ens és difícil comprendre un fenomen que es basa, fonamentalment, en tres paraules: Pablo Iglesias (2) i casta (1). És a dir, que un dia vam llegir els titulars de premsa i ens vam assabentar que aquesta formació, que es presentava en societat com una organització alternativa als partits tradicionals, havia irromput amb uns quants diputats al Parlament Europeu contra tot prònostic. I vam haver de posar-nos al dia: el seu líder era una estrella televisiva des de feia temps i el seu discurs brollava de les mateixes fonts que van alimentar la indignació del 15M. A partir d'aleshores hem compartit amigablement el dia a dia amb l'atenció periodística al fenomen, que ha rivalitzat amb persistències tan inexplicables com la de Fernando Alonso, aquest perdedor de la Fórmula I que al costat de la loteria nacional i el futbol (deixe de banda la monarquia avui representada per Felip VI i altres anècdotes prescindibles) és el nucli dur de la identitat espanyola. Bé, el cas és que ara mateix tenim Pablo Iglesias i Podemos per a esmorzar, dinar i sopar, cosa que per als que som aliens als miratges mediàtics (insistim) resulta més aviat estrany, si no directament sospitós. Quan una cosa és veritablement perillosa per al sistema, se la sol tancar en la gàbia del silenci i arreglat. Potser això d'ara és l'excepció que confirma la regla, d'acord, però tanta notorietat diària feta a base de titulars que rarament aporten alguna idea novedosa sobre com arreglar açò, si és que es pot arreglar, col·loca una mosca insidiosa darrere l'orella. Una mosca que confirmen les enquestes quasibé diàries també. ¿Vols dir que en a penes uns mesos l'electorat (el mateix que votava massivament PP i PSOE fa quatre dies) s'ha transformat sobtadament en allò que per entendre'ns diríem l'esquerra radical? Això, més que un evolució política lògica en temps de crisi i desencís, sembla més aviat un miracle, una conversió, un mesmerisme, una necessitat de creure en alguna cosa, sobretot si la diu un expert en funambulismes retòricscarregats de força i convicció. I què és, segons Podemos, el que podem fer, a banda de llançar al mar la casta de xuclòcters que són els amos del corral almenys des de la reforma del fraquisme coneguda per Transició? Vull dir, a més de cantar amb poca traça L'estaca, repetir com una mantra això de la casta, construir un partit finalment convencional (vertical i basat en líders messiànics experts en el màrqueting), aplaudir i somriure, convençuts que no només tenim la raó sinó que som majoria (mira quin descobriment!)? A Barcelona el líder carismàtic va tenir una oportunitat única per demostrar que per fi un dirigent espanyol, de més o menys esquerra alternativa, sabia de què anava la cosa. Ni sabia ni volia ni podia. Perquè en realitat Pablo Iglesias va parlar per a la seua parròquia, amb el comandament a distància que indica què cal dir en cada moment per no baixar en les enquestes. Esperant per fi conèixer algun significat o significada membre de Podemos/Podem per veure què tenen d'original i què de plagi, en què poden afavorir un procés de transformació radical al País Valencià (per no fer-ho més llarg) i en què i com poden entorpir-lo, continuaré atent a les llums que arriben als marges dels grans focus mediàtics, dempeus i ran de carrer i d'obra.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions amb els nostres lectors, incorporant-se de tant en tant com a opinió convidada
Llig d'arrapa i fuig (hi ha notícies sobre les quals cal passar-hi de puntetes) que l'expresident i gairebé extot de Castelló, Carlos Fabra, té cinc dies per entrar voluntàriament a la presó. Això de voluntàriament és llicència poètica o eufemisme jurídic, perquè el cas és que hi ha d'ingressar forçat per una sentència inapel·lable. Siga com vulga, em jugue unes cerveses que aquestes vacances pagades no seran, amb permís del castigat fetge del reu, gaire llargues, vista la manera com la rovellada balança de la justícia espanyola sol pesar els peixos grossos i els peixos menuts. I Fabra ha estat i és, des del segle XIX si més no i a través de les successives transfusions sanguínies dels avantpassats, tan eficaces, un dels peixos més grossos de l'aquari del poder de la corrupció i viceversa, per molt que ara el trobem en hores baixes. Per començar, sembla que el pres pot triar la presó on serà internat, cosa que normalment no poden fer els peixos menuts, per molt insignificants que siguen els seus delictes (i ho són sempre en comparació als dels peixos grossos: qüestió de grandària). I sembla també que posats a triar, l'aplaudit, aclamat, abraçat i adulat personatge que ara eviten les rates del vaixell que s'enfonsa ha triat Madrid, destinació vocacional de tot polític valencià amb el pedigrí de don Carlos, encara que siga per la porta falsa. A més, la seua hereva Andrea Fabra, diputada pel terç familiar que va eixir del gris anonimat de butxaca plena al crit «¡Que se jodan!» contra les víctimes de les retallades de 2012, hi té el pessebre des de fa anys, així com moltes amistats del famós delinqüent. I com que no és probable que el veïnat de la residència on anirà a parar d'ací a pocs dies, malgrat tot, li organitze les festes de benvinguda, els besamans, les inauguracions d'aeroports i els sopars de llepaculisme a què tan donat era quan se la campava lliure i perdonavides per l'extensa geografia de misèria i corrupció que tan febrilment ha ajudat a col·locar en el mapa (se'n recorden?), don Carlos pensa dedicar el seu temps ombrívol a la redacció d'unes memòries. Ignore qui serà l'encarregat de posar en net tan laberíntica i fosca biografia ni a quin preu (descartades, per qüestions de raça i ofici, les aptituds redactores de l'afectat), però no tinc cap dubte que aquesta amenaça o broma de les memòries, més enllà dels beneficis crematístics que en deu pensar traure el signatari, només tenen un objectiu: la desmemòria. O potser podem esperar-ne alguna mena de venjança entre sequaços, tan habitual en les famílies mafioses? Si no sabéssem que el silenci sempre té un preu, els beneficis d'una estada de luxe a la presó, l'escurçament de la pena, la centrifugació de delictes no jutjats, la condonació d'un deute estratosfèric, la protecció d'un estat còmplice de peixos grossos, potser fins i tot l'animaríem a escriure les anunciades memòries. Però ens temem que l'autèntica memòria, la que posa negre sobre blanc tantes malvestats no privatives d'aquest individu, camina per unes altres avingudes. Feina tenim a trobar-nos-la de cara per aprendre'n totes les lliçons del que no pot tornar a passar si volem remoure aquest fangar i convertir-lo en terra fèrtil de democràcia. Girar el full de la història passa per escriure amb rigor totes les paraules d'una memòria sempre segrestada, entre reixes o a plena llum del dia. Perquè quan la memòria és fràgil només pot portar a carrerons sense eixida. Més val que no la deixem en mans de poders aliens i alienants, com sempre ha estat i és el de don Carlos Fabra i companyia.
La
ideologia, entesa com el substrat d'idees preconcebudes que tots de
manera més o menys explícita emmagatzemem, sol tenir poca cintura
per esquivar amb solvència el dur marcatge de la realitat. El llast
ideològic, tant si carrega a l'esquerra com si ho fa a la dreta, és
en general un pes massa feixuc a l'hora de llegir el món, sobretot
quan el material que el compon prové de qualsevol cuina
especialitzada en un fast-food condimentat
amb ingredients forts que anul·len els matisos gustatius que solen
fer les delícies dels bons paladars. Així, i per bé que la
qualitat d'una ideologia, la seua utilitat i ductilitat, es mesura en
funció de l'adaptació constant que manifesta als vaivens de les
circumstàncies, el que més abunda en el mercat de les idees barates
fetes a base de fetge, prejudicis i veritats incontestables, és el
contrari: si la realitat, sempre tan proteica, no s'ajusta als meus
principis, pitjor per a ella. Aquests són els meus principis, deia
més o menys en Groucho Marx, però si no li agraden, li puc oferir
aquests altres.
Capgirant la formulació irònicament pragmàtica, el
més usual en els temps esmunyedissos que corren és la jivarització
(o reducció cranial) d'una realitat que no entenc ni m'interessa per
encaixar-la amb calçador a aquests principis, idees precuinades que
serveixen de tapadora a interessos particulars sovint inconfessables.
Fixem-nos en l'allau de culs que estan quedant a l'aire, a tort i a
dret, a compte de la revolució democràtica que el poble de
Catalunya protagonitza aquests dies –i ja entendrà el lector que
dedique tanta tinta a un procés que considere crucial per moltes i
variades raons. Poc hi podem dir quan els prejudicis ideològics i
els interessos de casta o classe afecten individus com l'exfiscal
general de Catalunya, senyor Mena, quan amenaça amb judicis
sumaríssims poc menys que a tots els potencials votants d'unes
eleccions ja sentenciades per ell de bestreta, o el sogre del dimitit
Gallardón, exministre franquista i signant entre d'altres de la
condemna a mort de Puig Antich, Utrera Molina, quan es declara
disposat als seus 88 anys a donar la vida per la sacrosanta unitat
d'Espanya (de la seua, és clar). Nihil novum sub sole.
Però què direm de la ceguesa ideològica que afecta personatges de
l'alçada del gran escriptor Juan Goytisolo quan fa malabarismes per
col·locar l'estat d'Andorra en l'horitzó dels anhels nacionals i
socials de Catalunya? Heus ací un exemple patètic de la ideologia
com a malaltia al·lucinatòria.
Per desgràcia, casos com el del
cantant Joaquín Sabina o el líder de Podemos Pablo Iglesias,
respectuosos si més no amb la voluntat democràtica com a principi
irrenunciable, són l'excepció en el maremàgnum ideològic d'una
intel·lectulitat espanyola en general incapaç d'entendre ni un
borrall del que passa (ni a Catalunya, ni a Espanya ni al món). I
això, al capdavall, no faria sinó evidenciar els abismes
ideològics, sentimentals, culturals i de tota mena que ara com ara
fan inviable qualsevol opció que no siga la de seguir el propi camí,
si pot ser de manera acordada i per a bé de tots. Potser la
independència aportarà el benefici de la comprensió, de la caiguda
d'un teló d'ideologies i prejudicis que ara com ara fa impossible
qualsevol interpretació eficient dels processos històrics i
democràtics en marxa.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors, incorporant-se de tant en tant com a opinió
convidada
Ahir els escocesos van decidir en referèndum la independència del seu país. I el resultat n'ha estat de 1.914.000 vots pel no front a 1.540.000 pel sí amb una participació històrica del 84,59 % de l'electorat. Des de l'inici del procés que ha liderat Alex Salmond, l'exprimer ministre acabat de dimitir, i el Partit Nacionalista Escocès (SNP), Catalunya, per les raons òbvies del seu propi camí cap a la plena sobirania, però també l'Estat espanyol i Europa per qüestions en general diametralment oposades a la simpatia catalana, hi van estar ben atents.
És clar que el cas escocès i el català s'assemblen pel fet que tots dos han plantejat obertament el dilema de pertànyer o no als seus respectius estats, com en aquest punt són comparables tots els pobles-nació que aspiren a construir el propi estat, i que ho han plantejat en termes estrictament democràtics i pacífics. Però les semblances s'acaben potser ací. Catalonia is not Scotland, evidentment, per a bé i per a mal, ni Londres i Madrid són equivalents excepte pel fet d'ostentar la capitalitat dels seus respectius estats. Malgrat, però, el resultat de les eleccions d'ahir, que alguns han lamentat i a d'altres els ha fet destapar botelles de cava (català) per celebrar que això desunflarà el que ells identifiquen com la bombolla del sobiranisme, alguna cosa s'ha mogut en l'escaquer d'una Europa que ja no tornarà a ser la mateixa.
Per començar, el mer fet d'haver pogut votar sí o no a partir del pacte polític entre Cameron i Salmond, rearma radicalment una democràcia a la baixa on les grans qüestions sempre estan en mans dels polítics, els tècnics i els buròcrates, i posa en evidència un estat (espanyol) i uns dirigents que s'aferren a la vella política com un gos a un os i esgrimeixen la seua legalitat contra la legítima aspiració d'un poble a votar el seu futur. La crisi dels estats-nació, tot i el no escocès, i l'emergència de pobles-nació decidits a reconstruir la democràcia des de baix ha trobat en l'escenari d'Escòcia un lloc ben il·luminat per a la seua representació. Amb governs que s'aguanten amb índexs del 30/40 % del cens electoral, la primera lliçó escocesa és que la ciutadania no és immune a la política i les urnes quan sap el que s'hi juga. Malgrat la polidesa democràtica en el debat i les votacions a Escòcia, i fent bons els auguris que presagiaven una victòria del no, el vot independentista, en tant que aspira no només a la màxima cota d'autogovern sinó, en conseqüència, a la possibilitat de construir un país nou que capgire l'actual estat de coses, sempre ho té més costera amunt, sobretot si els poders fàctics posen a cent la seua maquinària de conservació de privilegis i desigualtats.
El cas del Quebec, amb dues votacions perdudes, ho il·lustra molt bé. També Catalunya ho té ben cru, és clar, començant per la suïcida negativa de l'Estat a pactar els termes d'un referèndum democràtic. A diferència del cas escocès, però, hi ha el fet que l'independentisme català ha nascut des de baix i és àmpliament transversal i provinent d'una fartera de greuges que sense menystenir els que pateix Escòcia no hi tenen comparació possible. I això, la legimitat democràtica i la força de la gent, és capaç de moure muntanyes. Resolt de moment el dilema escocès, els ulls del món se centren ara en el protagonisme de Catalunya, el focus més radiant d'avui per a la construcció d'una nova Europa
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors, incorporant-se de tant en tant com a opinió
convidada
La V és una lletra oberta, més oberta com més majúscula. No se
sap si fou l'especial traçat urbanístic de Barcelona, amb el gran
angle que formen els seus dos carrers principals, la Diagonal i la
Gran Via, amb el vèrtex que els uneix a la Plaça de les Glòries,
que inspirà els estrategs de l'Assemblea Nacional Catalana o la
gràcil lletra que encapçala Via, Voluntat, Votar, Victòria i
tantes d'altres igualment sonores la que, aprofitant la carambola
geomètrica que propicià el cèlebre urbanista Ildefons Cerdà,
concentrarà el gran espectacle d'enguany per a la Diada de l'11 de
Setembre.
La demostració de la voluntat popular serà un dels plats
forts de la via catalana cap a la independència i un punt d'inflexió
i de pas endavant decisiu per a aquest projecte. En qualsevol cas, la
V és una lletra simpàtica, sembla un paraigua en alegre subversió
esperant una pluja que ja tarda massa (que ho diguen als soferts
escolars del nostre país), una baldufa girant sobre el seu eix, una
persona amb els braços oberts a punt per a l'abraçada cordial,
l'equilibrista damunt la corda, una ballarina, un ocell volant, el
delta d'un gran riu, la punta d'una fletxa que viatja al cor de la
terra, un bellíssim Mont de Venus, la boca d'un volcà, un recipient
per als somnis més nobles…
Els partidaris de la immobilitat potser
s'estimarien més una lletra amb els peus a terra, d'aparença més
ferma, com la X o la M o fins i tot la A, però enlloc no està
escrit que vida, voluntat, veure o viatge no obtinguen la seua força
precisament de la seua inestabilitat, de la seua propensió al gir i
la dansa. La V sempre és a punt per al vol, símbol universal de la
llibertat i la plenitud. En el seu cos alat, a més, es concentren
els misteris de la concavitat i la convexitat, el que va cap a dins i
el que surt enfora, i això ben pocs ho poden dir. Hi conflueixen,
per acabar-ho d'arreglar, dues línies que vénen de l'infinit per
ajuntar-se en un punt concret i representar en l'espai la màgia de
la confluència, de l'encontre i la solidaritat, de la unió de
forces i voluntats, el dibuix d'un vector que en física serveix per
descriure magnituds com la velocitat, l'acceleració i la força.
Afegim a les seues qualitats el fet que siga un símbol tan llatí
(en detriment de la pobra U), com una vela invertida que empeny el
vaixell, veni, vidi, vici. I per reblar el clau:
el so labiodental, fricatiu i sonor que representa ja només es pot
pronunciar en català en algunes variants del valencià i del
mallorquí, una motivació extra per participar activament en la gran
festa de la V. I ara un grapat més de belles paraules que li deuen
la vida pel cap: vicissitud, vastedat, vena, vacances, vi, voliaina,
vorera, ventall, visió, valor, veu, vincle, verema, virtut, vòrtex,
verticalitat, vetla, volva, vesprada, vent, volta, verdor, verb,
vinya, vessant, vigia, vaivè, veritat… I, ai!, valencians!
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions amb els nostres lectors, incorporant-se de tant en tant com a opinió convidada
Antoni Albalat, Love is. 16è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt, 2013. Onada Edicions, Poesia núm. 20, Benicarló, març de 2014. Pròleg de Josep Porcar.
A hores d'ara podem afirmar que l'obra d'Antoni Albalat Salanova (Castelló de la Plana, 1961) és una de les més originals, potents, transfrontereres i lliures de la nostra poesia. El darrer poemari, Love is, ve a confirmar-ho feliçment, després d'una trajectòria que abasta també un parell de títols de narrativa i no sé quantes sèries-exposicions de fotografia i poesia visual i que completen dotze poemaris més, un dels quals a quatre mans amb en Lluís Messeguer i un d'integrat per poemes per a infants. El primer que salta als ulls recorrent el nou llibre de l'autor és que el conjunt de la poesia d'Albalat, malgrat que indaga en múltiples direccions i es desplega per mil camins (com no podia ser altrament tractant-se d'una pràctica tenaç de la poesia, sobretot d'ençà de l'esclat que suposà Llibre de voliaines de 1999, i en el cas d'un poeta –tornem-ho a dir– tan inquiet i lliure), presenta una gran coherència interna, amb temes, referències literàries i culturals i maneres d'escriptura com a autèntiques marques de la seua casa poètica. Així la recurrència a la natura (sobre què tornaré més tard) com a motiu constant d'inspiració, així l'àngel de Sylvia Plath o dels clàssics orientals amb Matsuo Basho al capdavant sobrevolant els versos, així l'escriptura considerada com una font inesgotable de joc i lucidesa (lúdica lucidesa), la llibertat amb què dansen les muses per a qui no té més regnes que les inevitables i entrena tothora la disponibilitat creativa. Com els fractals que van i tornen pel llibre, la poesia d'Albalat manté la seua forma essencial, fragmentària, encara que variem l'escala d'observació.
Amb tot, em fa l'efecte que Love is incorpora uns matisos interessants, qui sap si uns paisatges nous per al camí que sempre s'enceta, que potser fins ara ocupaven un lloc més discret en la seua producció. L'amor que obri el títol, vitalista, carnal, arrauxat però també de tant en tant tocat per la melangia de l'absència, i la mirada, serena però emprenyada, sobre la mort, han elevat la tensió poètica d'un Albalat que, tanmateix, no perd mai l'alegria ni les ganes de v/riure, un vitalisme rebel, diríem, ben meritori, perquè no deriva només del propi tarannà sinó del convenciment intel·lectual, d'un meditat projecte de vida que brolla tothora entre els poemes.
Micòleg i entomòleg apassionat, naturalista infatigable, és potser Antoni Albalat qui més i més bé posa en pràctica aquesta fusió de ciència i poesia (que poètica pot resultar la ciència en mans d'un bon poeta!) que no es cansa de reclamar Martí Domínguez als escriptors. La ciència ací, amb la terminologia que s'hi relaciona, no és, òbviament, motiu d'especulació ni menys d'adoració racional (passeu-me l'oxímoron), sinó resultat de l'observació de la natura i els seus prodigis, lliçó permanent de vida. Tot i que Physics [o la ciència, tant se val] isn't de most important thing. Love is (d'una carta de Richard Feynman citada al poema "Love is"), o precisament per això, "perquè la / ciència no és prou: és només / un acte de fe / en la / ignorància dels experts". Dividit en tres parts, Love is, Hang i Love is als ulls, que tanca i completa el llibre i el sintagma obert de la primera secció. Els poemes de diversa extensió de Love is, pautats pel vers i l'energia de l'amor, són travessats també per la reflexió sobre la mort i l'absència i per metàfores de tanta força com aquesta del poema "Els altres" amb la qual és difícil no identificar-se col·lectivament: "Nosaltres som / els que no sabem / fugir del desert". Hi segueixen els onze poemes en prosa de Hang, l'instrument d'acer inventat per PANart, amb el poema homònim sargit amb un bonic diàleg entre els dos amants, i altres bellíssimes peces escrites sovint a la manera d'un dietari on abunden les anotacions albalatianes sobre la vida dels insectes i de la natura. Love is als ulls són deu composicions visuals que pels títols remeten a poemes i versos de les parts anteriors més alguna d'inèdita. Comptat i debatut, una densitat que necessitaria més marge de maniobra que aquesta breu ressenya, un llibre que celebra la vida i que fa de l'acte de la lectura una festa per als sentits i una font permanent, també, de coneixement de la natura que la sàvia mirada del poeta ens posa davant els ulls del cor. Gaudiu-ne bona cosa.
[Publicat a Saó núm. 394, juny 2014.]
[Autorretrat fotogràfic de l'autor.]
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió
convidada
 |
| El braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir. Seu de València |
Quasi al mateix temps que des del niu de les urnes alçava el vol una tímida oroneta per anunciar que la primavera havia arribat i que avançava veloç cap a l'estiu de la plenitud solar i el temps de les collites, monsenyor Osoro s'espolsava (mai millor dit) unes declaracions per recordar-nos que el regne de l'Església que ell representa no és d'aquest món i que, per tant, és indiferent a l'ornitologia, als matisos canviants de les estacions i a tota la pesca que a la resta de mortals tant ens afecta.
Preguntat sobre la corrupció i els corruptes l'arquebisbe de València va afirmar que [sic] “l'Església no entra en la dinàmica del judici sinó en la dinàmica de l'amor”, que traduït a un llenguatge més entenedor vol dir “no m'esquitxes la mitra, que l'acabe d'estrenar, juntament amb el càrrec de Vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola”. Hi ha qui invoca la Constitució i no té cap intenció de complir-la si no li convé i qui s'amaga el vuitè manament de Déu (no furtaràs) davall la sotana quan l'auditori és ple de lladres o d'amics dels amics de les coses alienes i públiques.
Llàstima d'oportunitat perduda d'haver relacionat subtilment la corrupció generalitzada amb el braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir i haver-se oferit com a exemple mil·lenari d'incorruptibilitat. En canvi, i per reblar la idea d'una espiritualitat ultramundana, es va referir a sectes com els Quicos (que no són un grup de rumba catalana), l'Opus Dei o els Legionaris de Crist com una gràcia de Déu (hi ha dies que Déu té molt poca gràcia), i va afirmar que tota escola és pública, inclosa l'escola privada catòlica, apostòlica i romana i la Universitat Catòlica de València, creada precisament amb l'ajuda d'alguns corruptes presents i absents en el memorable acte.
Malgrat la deliberada confusió entre els termes públic i privat, o precisament perquè la susdita confusió és el primer argument per al lladronici a petita o gran escala, ovació tancada dels assistents, amb Rita Barberà i Juan Cotino entre d'altres peces majors. Magistral faena la del destre càntabre i Canceller de la Universitat Catòlica, culminada amb una estocada precisa a favor de la llei antiavortament de Gallardón, un tema tan carnal que diries que sí que és d'aquest món.
Dues orelles i la cua, volta a la plaça i eixida per la porta gran. I al carrer d'aquest món, immune a la retòrica de doble o triple moral catòlica, la gent continuava barallant-se amb els problemes del regne d'ací i l'oroneta traçava belles geometries en un cel límpid que veurà multiplicar els vots contra la corrupció i totes les altres misèries en el temps fèrtil de les properes collites. Amén.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió
convidada
Us
imagineu que a algun sàtrapa dels qui sovintegen per aquest país se
li acudís prohibir la paraula demà? Reconec que la hipòtesi és
poc plausible i fins i tot descaradament esbojarrada, però sense
eixir-nos-en de la filologia, de més grosses n'hem vistes en els
darrers lustres (i no cal que ens remetem, per exemple, als difunts
programes de Canal 9). En tal cas segur que el sol no deixaria per
això d'emergir per llevant i d'amagar-se per ponent. Però a
nosaltres seria com si ens haguessen arrancat un ull, o pitjor, un
ull, la boca, el cor i part del cervell. Descobriríem amb estupor
una paret en obrir la porta de casa, la inutilitat de calendaris i
agendes, els horaris del tren i les cites, el futur simple i el
compost, els mínims plans de vida que alberga l'adverbi de
l'esperança per antonomàsia.
Tot quedaria reduït a una immediatesa
sense substància, barrada per les tenebres infranquejables de la
nit. Sense la paraula demà i les esperances que ella projecta
comptaríem les hores com un condemnat a mort, no podríem
permetre'ns l'armistici de les obligacions que ens concedim cada dia
i cauríem en la paràlisi de l'agonitzant davant la impossibilitat
material de realitzar-les totes. Irremeiablement els nostres somnis
tindrien cada nit el sabor agre de l'acabament, atrapats en l'espant
d'un túnel sense fi.
Si Estellés es definia com un “animal de
records”, puix que el passat és en rigor l'únic que ens pertany,
Papasseit capgirava la lògica de la temporalitat expressant “tot
l'enyor de demà” en l'elegia més vitalista que s'haja escrit mai.
Per sort encara hi ha demà, i probablement tornarà a eixir el sol
encara que ploga, i podrem continuar vivint amb la confiança que a
cap sàtrapa no se li acudirà prohibir-nos l'autèntica esperança
(però més val no donar-los idees). I demà serà dia d'eleccions.
Per la meua banda estic disposat a aferrar-me a aquesta perspectiva,
convençut que a aquest demà el succeirà un altre i un altre… I
que si bé és probable que demà, després del ritual de les urnes,
no passe res d'extraordinari ni transcendental, també podria ser que
s'hi obrís una escletxa, per xicoteta que siga, que anuncie els
canvis necessaris: la pèrdua del suport suïcida al PP i el seu
lladronici insaciable, la crisi del bipartidisme estirilitzant,
l'augment del vot d'esquerres, alternatiu i sobiranista.
Al País
Valencià demà es visualitzarà, espere, el principi del final d'un
cicle tenebrós, la força d'un adverbi que necessitem com l'aigua
per viure. Però ja en parlarem demà, i despús-demà, i despús-demà
no, l'altre. A les urnes, ciutadans!
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió
convidada
Potser convindrà aclarir d'entrada que em considere un raimonià de cap a peus, quasi tant com ovidià. Supose que com a tants d'altres de poc més o menys la meua edat, Raimon i Ovidi van ser les meues entrades principals al que podríem dir la consciència de llengua i país, de catalanitat, i social, des d'una perspectiva de fraternitat i revolta. Ells van ser, amb Estellés, Espriu i Ausiàs March, que van acostar tan bé al gran públic amb les seues cançons, les primeres lliçons impagables, amplificades i enriquides amb el pas del temps. Per això no m'ho vaig pensar dues vegades quan vaig saber que donava una sèrie de concerts al Palau de la Música de Barcelona, on vaig acudir el passat dissabte en companyia d'un amic escassament raimonià, en part per contrabalançar la meua admiració sense fissures. L'educadíssim públic de la capital, que em recorda tant el d'Alcoi, omplia de gom a gom el Palau amb l'emoció que inspiren els grans dies de les actuacions del noi de Xàtiva, que gestiona molt sàviament les seues aparicions en públic. Hi havia, a més, l'al·licient del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que li havia estat concedit i, sobretot, el ressò d'una entrevista recent on el cantant expressava els seus dubtes sobre la independència. A causa d'aquesta entrevista havíem sabut que alguns partidaris del procés havien encès internet, que és un terreny poc propici a la reflexió serena (n'hi pot haver cap altra?), amb tota mena d'exabruptes contra Raimon. El trellat o seny, fonamentat en l'escrupulós respecte democràtic envers les idees dels altres, sobretot quan no ens agraden, és una norma bàsica de sentit comú que per desgràcia no sempre ni tothom apliquem, què hi farem. Crec que el públic que era al Palau, que va aplaudir amb entusiasme cada cançó i que al final, dempeus, de manera molt majoritària i enlairant no poques estelades, va cridar independència, protagonitzava així, des del respecte i la diferència, un clar acte de desgreuge a l'artista i feia emmudir el destrellat i la intolerància, i potser la por, dels acèrrims de la unanimitat.
Però anem al tema de la controvèrsia. No es tracta d'entrada d'idees més o menys formulades (va dir que s'ho estava rumiant encara), sinó a penes de l'expressió legítima d'uns dubtes, sobretot sobre els hipotètics efectes que la independència de Catalunya podrien tenir sobre el País Valencià. I aquest és un aspecte del debat certament negligit fins ara i que, en la meua opinió, no passa de moment de la mera especulació. Devem a l'Espanya de les autonomies, la pressió blavera, l'assumpció per part dels grans partits espanyols del projecte uniformitzador, la inhibició del pujolisme i, sobretot, a la feblesa i contradiccions del propi país (el valencià), que el període democràtic haja estat tan poc propens al retrobament i coneixença mútua dels Països Catalans. Si alguna cosa, tanmateix, està canviant en aquest sentit en la consciència de molts valencians i no pocs ciutadans de Catalunya i de les Illes Balears es deu en bona part a aquest mateix procés d'independència, a l'impuls de llum democràtica i nacional que prové del nord. El desequilibri, en aquest sentit, ve de lluny: si els valencians sempre hem tingut un nord imprescindible, Catalunya no ha pogut ni volgut tenir, més enllà de certa retòrica pàtria, un sud que sentís com a propi, sòlid i necessari. Les temences o sospites de Raimon, en qualsevol cas, tornen a plantejar un debat inajornable i en múltiples direccions. Potser, consumat el procés per a la construcció d'un estat propi per a Catalunya, les coses es posen més negres per als valencians, però a mi se'm fa difícil imaginar que encara ho puguen ser més i que, arribat el cas, hi continuem oposant-nos tan atònitament i tan ineficaç. En el pitjor dels casos, doncs, potser sí que es faria real i peremptori el dilema de l'ara o mai fusterià. El pessimisme raimonià, que esperem veure prompte més o menys formulat, es pot girar fàcilment en l'optimisme del model a imitar, del coratge a perseguir, dels camins a buscar per a la construcció democràtica i nacional del País Valencià. Al capdavall si per als Països Catalans, l'horitzó necessari, Fuster hi va posar les idees, Raimon hi ha posat la veu. Situats, però, en moments històrics i urgències tan diferents, des del sud no podem sinó remar amb totes les nostres forces perquè la nau de Catalunya arribe a bon port sense descuidar la pròpia singladura, que és responsabilitat nostra en primer lloc, i des de la confiança moderada que un bé, per molt parcial que siga, també pot escampar-se al conjunt. Si el mal ens ha vingut històricament d'Almansa, res no ens priva de pensar que el bé (i passeu-me les simplificacions) continue venint-nos, i ara amb més força i raó, pels camins de tramuntana.
[Raimon al Palau. Foto de Ray Molinari publicada a Núvol, 10/5/2014]
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió
convidada
Quan els rostres pàl·lids, llavors comandats pel PSPV-PSOE, van decidir segregar l'escola en dues línies diferenciades en funció de la llengua vehicular que es fes servir a l'aula, vam adquirir plena consciència de la nostra condició d'idígenes, més exactament de sioux en una reserva índia. Els més irredepempts de la nostra tribu, no sense raó, van argüir que això era una nova trampa encaminada a l'extenuació de la llengua i el poble indígenes, i hi van plantar cara amb més o menys fortuna i força; els més pragmàtics, en canvi, hi van veure una possibilitat remota de sobreviure enmig la voràgine de l'irremeiable. Contra tot pronòstic, però, la reserva lingüística no solament va anar creixent amb el pas del temps en volum i qualitat malgrat l'impost de valor afegit (IVA) que exigia el subratllat explícit d'un dret formalment reconegut, sinó que –i no per adhesió tribal ni qüestió de principis sinó pel pur pragmatisme d'assegurar als fills el coneixement de la llengua pròpia que només la línia garantia– la demanda d'integració a la reserva, en molts llocs del país, va ser molt superior a l'oferta de places oficials, de manera que el dèficit en l'aplicació d'un dret sobre el paper legislat clamava al cel sense que a cap dels governants de llavors ni als qui els van succeir en tan lamentable gestió els caigués la cara de vergonya, concepte ja dessuet en aquelles dates. Vista la cosa, els rostres pàl·lids van reparar a temps en l'error d'un engany tan inconsistent i no només van posar tots els pals que tenien a mà a les rodes de la normalització del valencià a l'escola sinó que van fer mans i mànegues per reduir a la mínima expressió els límits d'una reserva que es desbordava per totes bandes en una algaravia de creativitat, entusiasme i eficàcia. Els casos de les línies segrestades contra la voluntat de la comunitat educativa, el clamorós desequilibri entre la demanda i la satisfacció del dret a rebre ensenyament en valencià (una contradicció en els termes: un dret no es demana, s'exerceix), han augmentat en progressió geomètrica a mesura que els rostres pàl·lids han anat adonant-se de l'error de la trampa que deixava escletxes d'oxigen a un poble que ja consideraven difunt i sense substància i que aprofitant un caliu a penes perceptible anava alçant-se des de les pròpies cendres. L'última batalla, ara com ara, es lliura en el territori mig alliberat de Benimaclet, en una de les escoles de referència de tota la nació índia, el Pare Català. Allà pot consumar-se, si no ho impedim a temps, la darrera perversió d'una democràcia que atorga el dret indiscutible a aprendre en castellà d'un 5 % de famílies a costa del dret irrenunciable de fer-ho en valencià del 95 % restant. En altres temps i circumstàncies en diríem dictadura pura i dura però ara i ací no em ve a la boca la paraula que defineix l'oprobi. Avui, doncs, tots som pares i fills, germans, del Pare Català i de la seua lluita per la dignitat d'una tribu sotmesa però encara no vençuda. I ací han tocat os, la nostra línia de foc que no traspassaran ni amb tot el Setè de Cavalleria.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió
convidada
Sap greu haver-ho de dir, però les expectatives que havia alçat la convocatòria unitària de les marxes i la concentració a la plaça de la Mare de Déu de València contra el govern de Fabra i tot el que aquest representa no s'han acabat de complir. O s'han complit molt parcialment, sobretot si tenim en compte la gravetat de la situació i la gent que finalment s'hi ha aplegat, que no ha pogut omplir de gom a gom l'emblemàtic espai a les portes de la Generalitat. Més aviat semblava que la immensa majoria dels ciutadans que vagarejava en massa pels carrers més cèntrics a aquelles hores era completament aliena a la convocatòria i que es movia simplement al so de la inèrcia d'un divendres previ a l'esclat faller. Sobtava sobretot la clamorosa absència de joves i de la gent més clarament afectada per tot allò que el manifest, ben raonat i llegit per dos actors des de l'escenari, denunciava. Fa l'efecte que, confiades en la ubiqüitat de les tecnologies digitals, les esquerres han oblidat la importància dels cartells, les enganxines, la propaganda que s'escampa amb els insubstiuïbles mètodes tradicionals i el boca a orella. I això és simplement un descuit imperdonable que s'agreuja quan, com és el cas, ens han emmudit la pràctica totalitat dels mitjans que podrien haver donat cobertura a la protesta. Fa l'efecte que d'aquesta convocatòria organitzada amb la urgència que la situació reclama no ens n'hem assabentat sinó els ja iniciats, gent d'edat provecta que amb prou feines encapçalarà un moviment prou fort, enèrgic i decidit que espente la convocatòria avançada d'eleccions i siga capaç de mobilitzar una societat malgrat tot encara endormiscada sota els efectes de la gran narcosi dels darrers anys i enfonsada en la por i la impotència i el nostre secular menfotisme. Surava en l'ambient, per davall una certa eufòria que s'esgargamellava demanant la dimissió de Fabra, especialment estentòria en els crits dels treballadors de RTVV, la sensació que no ens acabem de creure el famós yes, we can, que ens falta clarividència i la força de la militància capaç d'arribar al clamor decidit, al ja n'hi ha prou massiu i radical. O pitjor, que confiats en els vaticinis de les enquestes oblidem la gran lliçó que les nous no cauran si no sacsegem bé l'arbre. Amb tot, i per no pecar de cagafestes, hem de valorar com cal aquest primer pas cap a l'entesa i la força del Tio Canyacantat per Vicent Torrent, Manolo Miralles i Rafa Xambó, els sons de La Moixerangainterpretada per l'Estrella Roja de Benimaclet i el cant col·lectiu de L'estaca. A partir d'ací tot el que queda és feina abnegada, el compromís d'augmentar i corregir. Amb tot, potser ara comença el compte enrere i la cosa va de veres.
* Crónica. Agraeix a l'autor compartir les seues opinións amb els
[Foto de José Jordán, El País.]
