AL-AZRAQ, EL BLAU
Acabe de llegir el llibre "Al-Azraq, el blau. Crònica de la conquesta de La Muntanya
" del beniarresí Just I. Sellés. La novel·la la presentà la setmana passada a Beneixama el president de l'Institut d'Estudis de les Valls de Mariola (IEVM), Romà Francés.
L'autor, que és enginyer d'obres públiques, ens feu una detallada explicació dels motius que l'animaren a escriure aquest llibre, així com de tot el procés d'elaboració, començant per la recerca d'informació, la visita als castells i paratges i l'estructura de la novel·la. El llibre és una crònica detallada i molt acurada dels fets històrics sobre la conquesta per part de Jaume I de les terres controlades pel visir al-Azraq.
Just ens digué en la presentació que fou quan començà a aprofundir en el coneixement sobre al-Azraq quan s'adonà que havia d'escriure una novel·la des del bàndol dels perdedors. I aquest és l'aspecte que més m'ha interessat d'aquesta novel·la. En història és molt important, per entendre millor el què va passar, posar-se en la pell dels vençuts, fer un exercici d'empatia. I això és el què ha fet Just en aquest llibre, escriure des de la visió dels musulmans que vivien tranquil·lament en aquestes terres, i que en uns anys varen haver d'abandonar casa, terres, béns… i marxar exiliats. Us imagineu que això mateix ens passés a nosaltres ara? No creieu que faríem els mateix que varen fer els musulmans llavors? L'autor té una màxima que diu: "res no hi ha com la terra d'un, que no debades galopa el cor quan sent!". La història ja sabem que l'escriuen sempre els vencedors. Hem llegit i ens han ensenyat que Jaume I era un rei conqueridor, honest, honrat, benèvol, misericordiós…Però tanmateix per als musulmans fou un tirà, gos infidel, bastard…
La lectura d'aquest llibre ens ajuda a entendre una mica més la història de l'origen del nostre país a partir de la conquesta cristiana. I ens agrade o no, com diu el prestigiós historiador alcoià Josep Torró, "els valencians hem nascut d'una neteja ètnica i cal ser conscients de quins són els orígens i no oblidar-ho". Aquesta novel·la ens ajuda a no oblidar-ho, a reflexionar per ser més tolerants en una societat on cada vegada hi convien més cultures, llengües, ètnies…
Justament sobre aquesta idea, i ara fa cinc anys, vaig escriure aquest poema:
Demà a hora prima
(22-09-1609)
A petits glops m'empasse la nit
cercant l'esguard de llum finit.
La lluna plora la nostra dissort,
fugir, fugir lluny o la mort.
Què serà de nosaltres enlloc?
Qui ens aixoplugarà a poc a poc?
El nostre poble arrossega l'estigma,
la nostra fe per a ells és indigna.
Arraulit en un cantó sento els udols,
lladrucs dels gossos que fins i tot estan de dol.
A casa la gent prepara l'indigne comiat,
el raval en vetlla espera el dia odiat.
Demà a hora prima hem de partir,
per Al·là que és injust el nostre esdevenir.
Cases, terres, bestiar, cavalcadures, forments,
tot ho hem de deixar i marxar impotents.
No en tingueren prou amb l'aigua purificadora,
ni amb la professió de fe que tots férem alhora.
Estava escrit que aquest rei anomenat el Piadós
ens faria a tots fora, com està d'ufanós!!!
Demà a hora prima forçats tots marxarem,
humiliats i tristos mai més tornarem.
En nom del vostre Déu ara ens foragiteu,
però la nostra dignitat no ens la prendreu.
Demà a hora prima, adreçant-nos vers orient
de llàgrimes banyarem la terra que hem anat perdent.
Maig 2010
Ahir dissabte el tranquil poble de La Canyada, el més occidental de l'Alcoià i el darrer de Les Valls de Mariola, es va veure desbordat per centenars de persones d'arreu de la comarca que s'aplegàrem per celebrar la XVIII Trobada d'Escoles Valencianes. El carrer més cèntric del poble semblava un formiguer de samarretes blaves que anàvem amunt i avall sense parar reivindicant l'escola que volem. Els més menuts, i no tant menuts, s'ho passaren d'allò més bé participant en els tallers: cuina, titelles, menjaboles, sucs, nunuts, imants, maquillatge, piulades, perruqueria, caretes, fermalls, fotocol, polseres, collars, …. La gent del poble no havia vist mai tanta gent jove pels seues carrers. A més dels tradicionals tallers, vam poder veure petits fragments de l'Auto Sacramental dels Reis Mags que tots els anys representen els canyuts, així com també algunes de les escenes més importants del Tractat d'Almisrà que se celebra tots els anys a la veïna localitat del Camp de Mirra. El correfocs i el concert de Trocamba Matanusca i Burumballa van cloure els actes d'aquesta Trobada que ha estat tot un èxit.
Després de 27 anys de Trobades de l'Alcoià i el Comtat, enguany els ha tocat als pobles del Camp de Mirra i la Canyada. Dues poblacions petites, en la mateixa ratlla de la frontera lingüística. Si alguna cosa hem aprés, entre altres, és que malgrat la pressió que l'espanyol exerceix sobre aquests pobles fronterers, la nostra llengua està molt viva, i la seua població la parla, se l'estima i lluita, tant com pot, per conservar-la. I això té molt de mèrit, i ho hem de valorar i tindre en compte per la Federació d'Escola Valenciana i per la resta de pobles de la comarca. Caldrà que més sovint compartim amb aquests pobles més activitats, per afermar, garantir i consolidar un futur al català. Ningú ho farà per nosaltres.
Enhorabona a tots aquells que amb el seu esforç, treball i il·lusió ha fet possible que els campers i canyuts se senten orgullosos de la seua llengua.







* Vicent Luna i Sirera
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió
Ahir va ser el 25 d’abril i per als valencians i valencianes és una data que no podem oblidar. Generació rere generació aquella desfeta ha estat en la memòria col•lectiva, i com la rosa de paper d’Estellés hem anat transmetent-la de mà en mà, de boca-orella, perquè no caigués en l’oblit. I és que tal dia com avui, els valencians vàrem deixar de ser un regne independent, amb lleis i institucions pròpies, i vam passar a ser, per la força de les armes, l’”España incorporada o assimilada”.
D’aquell mal, “mal d’Almansa”, ja han passat 308 anys i, malgrat que per tots els mitjans ens han volgut anorrear com a poble, els valencians que ens sentim hereus d’aquells valents maulets, tossuts que tossuts continuem eixint als carrers, com ho vàremj fer ahir a València, per vindicar les nostres aspiracions com a poble, el dret a decidir el nostre futur.
Si hi ha un símbol d’aquells valencians que van donar la seua vida per defensar la terra, fou el general Joan Baptista Basset i Ramos (Alboraia, 1654 – Segòvia, 1728) fou un militar austriacista que va encapçalar la revolta valenciana contra Felip V al capdavant dels maulets. Va capitanejar la revolta valenciana contra el govern absolutista i centralitzador de Felip V, insurrecció a la qual se sumaven les reivindicacions dels camperols contra els nobles. Empresonat pels borbons, va ser traslladat a Alacant i des d’ací a diverses presons, con Hondarribia i, més tard (1719) a Segòvia on va morir miserablement.
Després de la lectura del llibre de Joan Francesc Mira, “Almansa 1707 després de la batalla”, vaig escriure aquest poema en la seua memòria.
A limosna
Alt i geniüt,
el teu color fou el groc,
lleial a la causa austracista.
T’enterraren a limosna.
General Basset,
des de Dénia ens posares en peu
demanant-nos fidelitat als furs.
T’enterraren a limosna.
Maulet i aclamat a València,
heroi de les classes populars,
traït per llepons botiflers.
T’enterraren a limosna.
No volgueres fugir en retirada,
honest, valent i compromés
defensant a mort Barcelona.
T’enterraren a limosna.
Però la malastrugança,
que regà de roig els camps d’Almansa,
recorregué la nostra nació.
T’enterraren a limosna
Deu anys tancat en calesses
i entre la foscor dels murs de l’Alcàsser
ofegares els ideals i els projectes.
T’enterraren a limosna.
Quanta injusta penúria:
fam, fred, tristor, pobresa extrema
que et portà a malviure de la caritat.
T’enterraren a limosna.
Tractat com un delinqüent,
cabeza de los cathalanes,
morires postrat, malalt, tot sol.
T’enterraren a limosna.
Només cinc escarides línies:
“estaba sumamente pobre”,
escrigué l’alcaid de la teu mort.
T’enterraren a limosna.
Quin final més trist
per a un Feldmarschall-Leutenant
de l’exèrcit imperial.
T’enterraren a limosna.
Però la teua fidelitat a la terra,
la teua heroïcitat i honradesa
ens ha d’esperonar en la lluita.
La lluita secular de tot un poble,
d’uns països tossudament alçats,
que vindiquen la seua llibertat.
* Vicent Luna i Sirera
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió
Anit (9 d'abril) el professor i escriptor Jordi Tormo ens presentà el seu darrer llibre: "Ovidi Montllor, un obrer de la paraula", editorial Sembra. L'acte, que va tindre lloc al Teatre Principal d'Alcoi, ple de gom a gom, es va convertir en un homenatge a la figura del cantautor alcoià, dintre dels actes que l'Ajuntament ha organitzat per commemorar l'Any Ovidi. Així, el món del teatre, de la cançó, de la cultura, i el poble en general, van voler sumar-se a aquesta presentació. I és que, com hem pogut constatat moltes vegades, Ovidi va ser una persona molt estimada, fins i tot per alguns dels sectors de la societat alcoiana i valenciana poc partidaris d'allò que ell representava i per tot allò que lluitava.
A la presentació, conduïda per l'actriu Neus Agulló, la professora i membre del CCOM Sandra Obiols i fonamentalment per l'autor del llibre, hi van intervindré diversos artistes. Tormo, que s'ha dedicat en cos i ànima a estudiar i escorcollar l'arxiu personal de l'artista, custodiat pel seu amic Antoni Miró, glossà la figura de l'Ovidi i ens avançà algunes de les aportacions que ens regala en el seu llibre. Aportacions inèdites de poemes, cançons, fotografies, cartells, manuscrits…. que fins ara no coneixíem. El món del teatre va estar representat, a més de Neus Agulló que ja hem esmentat, per la magnífica intervenció de Rosana Espinós i Juli Mira, que ens varen llegir i interpretar uns emotius textos literaris sobre la seua vida, acompanyats pel saxofonista Moisès Olcina. Pel que respecta a la cultura, va ser el jove poeta alcoià Miquel Cruz qui ens recità un poema que escrigué sobre el cantautor. I, com no podia ser d'una altra manera, també va estar representat el món de la cançó. En primer lloc intervingué el cantautor alcoià Jordi Gil, que va ser un dels seus amic , i que ens interpretà la cançó "Ai Ovidi". Un altre dels seus millors amics, el cantant Paco Muñoz, ens va contar anècdotes, alguna d'elles que contà en públic per primera vegada, que recordava dels concerts, batalletes i vivències que va tindre amb el cantautor alcoià. Anècdotes que ens van fer riure i copsar, una vegada més, el caràcter humil, compromès, senzill, lluitador i honest que va tindre l'Ovidi. A més a més, els músics Feliu Ventura i Xavi Sarrià també se sumaren a l'acte. Ventura, en solitari, ens cantà una de les seues darrers cançons, i tots dos junts ens emocionaren amb "Seguirem". Una cançó que el grup "Obrint Pas" va escriure per recordar l'Ovidi, un títol que ens esperona a seguir la lluita, una lletra que ens diu, entre altres, "Amb la tendresa que ens deixares/amb les coses senzilles/amb la terra entre els dits/seguirem./Amb l'enyorança a les finestres/amb les cançons d'Ovidi/amb les lluites d'ahir,/seguirem." La nit també va tindre un record per al poeta de Burjassot. I és que Vicent Andrés Estellés per a Ovidi era més que un amic, era com un germà, i per això va musicar i interpretar molts dels seues poemes, especialment en el disc "Coral romput". Així que l'acte es va cloure amb la cançó "M'aclame a tu", cantada per Carles Linares i Rebeca Sanjuán del grup Batà, i per Pau Miquel Soler, d'Arthur Caravan.
Una nit emotiva, sentida, on "tot va ser ben senzill i ben alegre", on cadascú hi va anar, "perquè vull", una nit de record i homenatge al músic, poeta, actor, cantant… que va ser Ovidi Montllor i Mengual. Una nit per donar suport a Jordi Tormo, que amb el seu treball rigorós, acurat i de formigueta ens ha tret a la llum aspectes inèdits de la vida i obra de l'enyorat Ovidi. Amb aquest nou llibre, que no heu de deixar de llegir, Jordi Tormo ha contribuït força a que Ovidi torne de les seues vacances i "ens emprenye amb les seues cançonetes". Gràcies Jordi, pel teu impagable treball. Gràcies Ovidi, per tornar de les teues vacances i recordar-nos que cal seguir la lluita, per esperonar-nos a que, malgrat estar vint anys governats per una colla de corruptes, botiflers, immorals i beats hipòcrites, que tenen com a objectiu, entre altres, fer-nos desaparèixer com a poble, encara hi ha molts valencians i valencianes que no ens hem begut l'enteniment, i que lluitem per foragitar-los de les nostres institucions. I ho fem "amb tot allò que defensares/amb un somriure als llavis/amb un foc sota el pit,/seguirem.". Seguirem Ovidi, arribarà el dia, no ho dubtem, i llavors "serà un dia que durarà anys".

Crònica agraeix a l'autor compartir els seus articles amb els nostres lectors
En la primera part d’aquest article comentàvem que va ser a partir del segle XVI quan els diferents pobles que formaven l’Imperi Espanyol, aquell que mai es ponia el sol, començaren llurs processos d’independència, com ara: Flandes, Portugal, Colòmbia, Paraguai, Veneçuela, Argentina, Xile, Perú, Costa Rica, El Salvador, Guatemala, Hondures, Nicaragua, Panamà i la República Dominicana. I afegíem que un del motius, entre altres, pels quals portà a aquests pobles a lluitar per la seua llibertat, i que està palés ens llurs himnes nacionals, fou la manera de fer, l’obsessió que sempre ha tingut Castella per imposar la seua identitat.
Però a aquests pobles esmentats, els seguiren altres.
Setze: Mèxic (1810-1821). Amb el crit al poble de Dolores, s’inicia la guerra de la independència que reclamava anar contra el mal govern i el pagament de tributs. ”Mas si osare un extraño enemiga profanar con su planta tu suelo, piensa ¡Oh Patria querida! que el cielo un soldado en cada hijo te dio”.
Désset: Equador (1809-1830). “Indignados tus hijos del yugo que te impuso la ibérica audacia, de la injusta y horrenda desgracia que pesaba fatal sobre ti [...] Cedió al fin la fiereza española, y hoy, oh Patria, tu libre existencia es la noble y magnífica herència que nos dio, el heroísmo feliz”.
Dihuit: Bolívia (1810-1826). Fundada per l’heroi José de Sucre, diu el seu himne: “Aquí alzó la justicia su trono que la vil opresión desconoce, y en su timbre glorioso legose libertad, libertad, libertad [...]Y, en sus aras de nuevo juremos: ¡morir antes que esclavos vivir!”.
Dénou: Cuba (1895-1899).”No temáis; los feroces Iberos son cobardes cual todo tirano no resisten al brazo Cubano; para siempre su imperio cayó. ¡Cuba libre! Ya España murió, su poder y su orgullo ¿do es ido?”.
Vint: Marroc (1956). En aquest any, sent un protectorat de França i d’Espanya, aconseguí la independència. “Has vivido entre naciones cómo un título sublime, llenando cada corazón, relatado por cada lengua. Por su alma y por su cuerpo, tu pueblo se ha erguido y respuesto tu llamada”.
Vint-i-u: Guinea Equatorial (1968). La pressió de l’ONU va dur al règim franquista a consultar els guineans en referèndum sobre el seu futur polític. Amb la secessió, Espanya buidà els bancs i incomplí els acords de transició bilaterals, en matèria econòmica i de seguretat. “Tras dos siglos de estar sometidos por la dominación colonial, [...] Cantemos siempre, libre Guinea, y conservemos, y conservemos la independencia nacional”.
Vint-i-dos: Ifni i el Rif (1969). Pel Tractat de Fes, Franco les va cedir a la monarquia marroquina.
Vint-i-tres: Sàhara Occidental (1975). A les portes de la mort, el dictador entregà el Sàhara al Marroc i Mauritània. D’aquesta descolonització encara està pendent un referèndum d’autodeterminació d’aquest poble.”¡O hijos del Sáhara![...] Haga la revolución en nuestra nación y siga este camino por ella.[...] O revolucionarios, la patria será gloriosa. Corte los estados en esta región.[...] El levantamiento es para la gente y avanzará en las tierras árabes. Esto producirá la unidad siempre en los corazones y establecerá la justicia y la democràcia”.
Com podem veure, i com no podia ser d’una altra manera, les paraules més desitjades dels himnes d’aquests pobles són independència, justícia i llibertat. Les mateixes que desitja qualsevol poble que es troba oprimit per un altre. Aquestes són algunes de les mostres d’aquesta opressió: “tigres sedientos de sangre, pueblos que logran rendir, ominosa crudeza, cruel servidumbre, tirania, odioso poder, potro sangriento, soberbío león, yugo que impuso, injusta i horrenda desgracia, fiereza espanyola, vil opresión, sometidos por la dominación, mandato imperioso del amo, yugo que te impuso”, etcètera, etcètera. Tot un seguit de greuges que, com veieu, han volgut mantenir en els seus himnes perquè totes les generacions siguen conscients dels patiments i de la sang que van haver de vessar els seues avantpassats per aconseguir ser lliures.
Però, a més d’imposar la seua autoritat al Nou Món, també ho feu a la mateixa península. Després de guanyar la Guerra de Successió (1701-1715), i “por justo derecho de conquista”, sotmetrà la Corona catalanoaragonesa a les seues lleis, costums i llengua. Aquesta actitud secular de voler construir un estat a la seua mida, i de segrestar la identitat d’Espanya, ha portat a que algunes de les nacions que formen l’actual Estat espanyol també es plantegen la desitjada independència. Euskadi fa anys i panys que manté un conflicte polític irresolt amb l’Estat espanyol. Un conflicte que s’ha emportat per davant milers de vides humanes. “Vénen els feixistes i Euskadi s’alça en peus. Anem soldats tots, alliberem la nostra pàtria!”, són algunes de les frases de l’Eusko Gudariak.
Catalunya, però també la resta dels Països Catalans, des que foren sotmesos per Castella al segle XVIII, mai van perdre l’esperança que algun dia recuperarien la llibertat i tornarien a ser una confederació de països independents. Generació rere generació han anat alimentat aquesta fam de llibertat. Però ha estat Catalunya la que ha donat el primer pas: “Catalunya triomfant, tornarà a ser rica i plena. Endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba. Bon cop de falç!”, diu el seu himne. Ofegada i espoliada econòmicament, humiliada i maltractada culturalment, asfixiada competencialment i sotmesa a una Constitució inspirada en la llei de l’embut, decidí el 6 de juny del 2007, i per una àmplia majoria (73,9%), aprovar en un referèndum un nou Estatut d’Autonomia, amb l’objectiu de dotar-se de més capacitat d’autogovern. Doncs bé, a partir de la recollida de signatures en contra per part del PP, i la sentència del Tribunal Constitucional que suspenia part de l’esmentat estatut, Catalunya, liderada per la majoria de partits polítics i entitats cíviques, encetà un procés sobiranista. Procés que, després de vàries manifestacions multitudinàries, ha portat els catalans i catalanes a votar el 9-N del 2014. Els resultats d’aquest procés participatiu són força coneguts: 1.861.753 catalans i catalanes, ( 80,76%), van votar per una Catalunya independent.
Comptat i debatut, és evident, com hem vist al llarg de la història, que aquesta obsessió de Castella de voler imposar a la resta de territoris la seua pròpia identitat, ha esdevingut un dels motius claus pels quals aquests pobles, sentint-se oprimits, varen lluitat per aconseguir la independència. I com hem vist tard o d’hora la van aconseguir, tot i que encara hi ha pobles que no. Ni a Euskadi, després d’un llarg període d’enfrontament armat, ni a Catalunya després de sol•licitar-ho formalment, l’estat espanyol no ha acceptat que ambdós pobles puguen celebrar, amb totes les garanties legals, un referèndum d’autodeterminació semblant al d’Escòcia i al de Quebec.
Podran passar anys, o fins i tot menys dels que ens imaginem, però tard o d’hora aquests dos pobles votaran i també aconseguiran la independència, i després en vindran altres. L’estat espanyol els ho posarà difícil, ja ho veiem, però quan un poble ho té clar no hi ha qui el puga aturar. Segurament si Castella hagués sabut acceptar, valorar, conviure i enriquir-se amb la diversitat de tots aquests pobles, el futur d’aquell imperi, i de l’actual estat espanyol, hagués sigut un altre.
* Vicent Luna i Sirera
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió
Quan en el batxillerat em feren estudiar història d’Espanya, allà per la darreria del franquisme, recorde que una de les frases, entre altres, que el professorat insistia a explicar-nos detingudament era la que va dir el monarca Felip II, i que deia: “Al meu imperi no es pon el sol”. Llavors descobrírem que aquella Espanya feixista que ens havia tocat viure, segles abans havia estat un immens imperi. A més a més, també insistien a dir-nos que tot això era gràcies a l’impuls i finançament de Castella, veritable protagonista de la descoberta del Nou Móni forjadora d’aquest imperi. Que havíem d’estar ben orgullosos, doncs el nostre país havia evangelitzat a la meitat de la terra: “Espanya martell d’heretges, llum de Trento, espasa de Roma, bressol de Sant Ignasi” (Menéndez Pelayo). I per això, ens havíem de recrear estudiant la història, literatura i art, amb tota mena de detalls, de l’enyorat Segle d’Or on vam excel·lir, deien, en quasi tot.
Ara bé, però després d’aquesta borratxera de pintors, escultors, escriptors i músics i d’emmirallar-nos amb immenses extensions que contenien metalls preciosos i riqueses fabuloses que heretà l’esmentat rei, anomenat el Prudent,tocà donar la decadència, la progressiva desintegració, el declivi d’aquell imperi on no es ponia el sol. Vist amb aquells ulls, amb aquella ignorància i amb aquells incipients coneixements, hom no era capaç de valorar i entendre la pèrdua de tants territoris. Ens deien que els motius, com no podia ser d’una altra manera, eren múltiples i diversos: polítics, econòmics, militars, religiosos, culturals…..Vist des d’ara, però, i coneixent molt més les obsessions, interessos i tarannà del que anomenem Regne d’Espanya o estat espanyol, hi ha un motiu que, com una columna vertebral, com un pecat original, com una obsessió secular ha caracteritzat el model d’estat que han impulsat reis, regines, vàlids, dictadors, presidents i colpistes al llarg de la seua història, i que avui encara continua: la prepotència, la superba i la manera de fer de Castella.
Efectivament, el prestigiós historiador Herry Kamen ho diu d’aquesta manera: “l’afirmació d’aquells que critiquen el paper de Castella, i que sostenen que aquesta va segrestar la identitat d’Espanya, no és pas totalment errònia”. I és que Castella, des que va nàixer com un petit comtat al segle X, quan ja existia el regne Asturlleonés, fins l’actualitat, ha anat imposant el seu caràcter i autoritat. Només esdevenir regne,al segle XI, s’unirà amb asturs i lleonesos per acabar sent el Regne de Castella en majúscules. Dos segles més tard no hi quedarà ni rastre del que fou el Regne de Lleó, ni del d’Astúries. I Castella, com no!, tot i haver tingut l’ajuda de la resta de regnes peninsulars, acabarà sent l’autèntica protagonista de la Conquesta del Regne de Granada. I Castellà, com no!, amb el finançament d’un valencià, Lluís de Santàngel, i del projecte d’un català, Cristòfol Colom, serà qui s’emporte la glòria, l’or, la plata, les espècies… de la descobert del Nou Món.I Castella, com no!, ha fet i desfet al llarg dels segles, imposant sense contemplacions la seua identitat. Sempre Castella és la protagonista, pel segle dels segles, fins els nostres dies.
Però aquesta actitud tant prepotent, aquesta obsessió de control, de fer-ho passar tot per la llei de l’embut, entre altres causes, per descomptat, són alguns dels motius claus per entendre el declivi d’aquell imperi. Heus ací, territori a territori, aquest procés d’independència que començà al segle XVI i que encara dura. Només cal llegir alguns dels paràgrafs dels seues himnes nacionals per constatar la fam de llibertat i les ànsies d’alliberar-se d’un imperi que, com una sangonera, els espoliava, empobria i els suplantava la identitat.
Un: Flandes (1581-1648).La independència dels Països Baixos vingué després d’una sagnant guerra que es va caracteritzar per la crueltat del duc d’Alba a imposar les idees del catolicisme i perseguir el protestantisme.
Dos: Portugal (1640).Després d’una insurrecció, els lusitans proclamaren la independència, que havien perdut quan Felip II la incorporà a l’imperi,manumilitari, per una accidentada extinció dinàstica.
Tres: Colòmbia (1810-1824).”Independencia” gritael mundo americano[...]A orillas del Caribehambriento un pueblolucha [...]La independencia sola el gran clamor no acalla; si el sol alumbra a todos, justicia es libertad.
Quatre: Paraguai (1811).”Paraguayanos, República o la Muerte”, diu el seu himne.
Cinc: Veneçuela (1810-1823). Simón Bolívar, aprofitant que Josep Bonaparte, germà de Napoleó, havia accedit al tron espanyol, proclama la independència.
Sis: Argentina (1816).”¿No los véis devorando cual fieras todo pueblo que logran rendir? [...]Mas los bravos, que unidos juraron su feliz libertad sostener,a estos tigres sedientos de sangrefuertes pechos sabrán oponer”.
Set: Xile (1818). “DulcePatria, recibe los votos con que Chile en tus arasjuró,que o la tumbaserás de los libres, o el asilo contra la opresión”.
Huit: Perú (1821).L’anomenada Expedició Llibertadora, encapçalada pel general argentí José de San Martín, poclamà la independència.”Largo tiempo el peruano oprimido la ominosa cadena arrastró, condenado a cruel servidumbre largo tiempo en silencio gimió. [...]Todos juran romper el enlace que natura a ambos mundos negó, y quebrar ese cetro que España reclinaba orgullosa en los dos”.
Nou: Costa Rica (1808-1821).”Cuando algunopretenda tu gloria manchar, verás a tu pueblo, valiente y viril la tosca herramienta en arma trocar”.
Deu: El Salvador (1808-1821).”Desde el día que en su alta bandera con su sangre escribió: ¡¡Libertad!! Libertad es su dogma, es su guia que mil veces logró defender; yotras tantas, de audaz tirania rechazar el odioso poder”.
Onze: Guatemala (1808-1821).”Nuestrospadres lucharon un día encendidos en patrio ardimiento, te arrancaron del potro sangriento y te alzaron un trono de amor”.Líders religiosos i els criolls, tenint com a referència la independència dels Estats Units i la Revolució Francesa, posen fi al domini espanyol a Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Costa Rica i Panamà.
Dotze: Hondures (1808-1821).”Por tres siglos tus hijos oyeron el mandato imperioso del amo; por tres siglos tu inútil reclamo en la atmósfera azul se perdió; pero un día de gloria tu oído percibió, poderoso y distante que allá lejos, por sobre el atlante indignado rugía un león”.
Tretze: Nicaragua (1808-1821).”¡Salve a ti, Nicaragua! En tu suelo, ya no ruge la voz del cañón”.
Catorze: Panamà (1821).”Alcanzamos por fin la victoria en el campo feliz de la unión; con ardientes fulgores de gloria se ilumina la nueva nación”.
Quinze: República Dominicana (1821-1865).”Y el incendio que atónito deja de Castilla al soberbio león, de las playas gloriosas le aleja donde flota el cruzado pendón[...]Nuestros campos de gloria repiten libertad! libertad! libertad!”
* Vicent Luna i Sirera
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió
Darrerament he sentit a dir a més d'un meteoròleg, i pel que respecta a les pluges, que Alcoi i la seua comarca estan maleïdes. Vaja, que les tronades passen de llarg com si no volgueren saber res de nosaltres. La veritat és que si aprofitem aquesta seca i estiuenca tardor per trepitjar les nostres serres i paratges, podrem comprovar que aquests científics del temps tenen molta raó: fonts que no ragen ni gota, rius que agonitzen amb un trist fil d'aigua, rierols, bassals i codolles seques, i la vegetació d'herbes i arbusts, allò que en diem el sotabosc, molt ressec. Els pobres romers, per posar un exemple, estan que agonitzen i si els hi passem la mà per les seues fulles les perden fàcilment.
Als poble de l'Alcoià, el Comtat i la Vall d'Albaida, que estem al voltant de la Mariola i arrecerats a la seua falda, mai, fins ara, ens ha faltat l'aigua. I és que aquesta allargassada serra amb una alineació de sud-oest a nord-est, que ocupa una superfície aproximada de 16.800 hectàrees i que va anar emergir del mar durant l'Eocé mitjà i superior, està formada majoritàriament per materials calcaris. Això fa que tota ella siga com una immensa esponja, com un dipòsit d'aigua que fa brollar desenes de fonts, ompli pous i alimenta tres dels nostres rius valencians: el Vinalopó, el Clariano i el Serpis.
Però d'uns anys ençà és evident i constatable que les fonts de la Mariola no ragen com abans. El poeta Vicent Andrés Estellés escrigué: "La Mariola està molt ocupada/amb la seua fillada de fonts que corren/muntanya avall i rodolen per terra/i s'aixequen i canten amb la boca plena de terra" (Mural del País Valencià I). Doncs bé, fa anys que aquesta fillada de fonts que en parla el poeta de Burjassot ja no són el que eren. El Vinalopó és un riu moribund, ("un rierol o sangantana d'aigua", així l'anomena Estellés). Queda molt lluny quan de menut el vaig veure desbordar-se més d'una vegada en passar per Beneixama, el meu poble. El Clariano no deixa de ser també un rierol, i el Serpis sense l'embassament de Beniarrés amb prou feines podria arribar a Gandia.
És tant preocupant la sequera que arrosseguem que a hores d'ara dos dels rius que alimenten el Serpis, això és el Polop i el Barxell, estan sota mínims. Fent un rodolí podríem dir que el Barxell no ompli ni un atifell, i el Polp només un glop. Ahir em vaig donar un passeig fins el Racó de Sant Bona Ventura i vaig poder constatar que el panorama és força decebedor. A la Font del Quinzet, on més o menys s'uneixen el Barxell i el Polop, no passa ni un fil d'aigua, i encara menys la mateixa font. Però és que el llit del Polop des d'aquest punt fins el paratge del Racó és totalment sec. Només els tolls i gorgs del mateix paratge tenen aigua, que s'omplin amb un petit filet. Personalment mai no ho havia vist així, amb aquesta secor. I és que si la Mariola no plora, si la seua fillada de fonts no corren muntanya avall i rodolen per terra, les fonts, pous, rierols i rius no ragen i, a poc a poc, es moren assedegats. Seguint la senda que va per la mateixa llera del riu Polop se'm feia difícil i anguniós pensar en la quantitats d'animalets de tota mena que per manca d'aigua hauran mort aquest estiu. D'altres hauran hagut de buscar-se la vida i cercar altres alternatives. Els tolls on habitaven crancs, granotes, peixets i tortugues, on abeuraven tota mena d'ocells i mamífers, així com els fangars on es rebolcaven els porcs senglars, estan completament secs.
Hem estudiat que el planeta Terra ha passat per molts canvis climàtics, unes etapes de glaciacions i altres de sequera. Els científics ens diuen que ara també n'estem passant un, que la temperatura mitjana del planeta està pujant, però que no és un canvi natural sinó que som els éssers humans els causants d'aquest augment de temperatura, allò que en diem l'efecte hivernacle. Les conseqüències d'aquest canvi al nostre país, al País Valencià, ja les estem notant: desertificació i desertització, pèrdua de massa forestal i una preocupant mancança d'aigua. No cal ser cap especialista per adonar-se'n. Jo recorde que els hiverns i les tardors de fa una cinquantena d'anys no tenen res a veure amb els d'ara. És evident que plovia més i també nevava més. Com us deia adés, he vist el riu Vinalopó desbordar-se més d'una vegada.
No fa gaire que vaig llegir una entrevista que li feien al prestigiós director de la nova biblioteca d'Alexandrina, l'egipci Ismail Serageldin, que "les guerres del segle XXI seran pel control de l'aigua". Els valencians hauríem de prendre'ns molt seriosament aquest tema. Tenim poca aigua i mal repartida. En alguns pobles del litoral valencià l'aigua comença a ser un bé força escàs, car i molt preuat. En d'altres, la sobreexplotació dels aqüífers per al reg i la contaminació de la capa freàtica pels fems i herbicides comença a ser un greu problema. Sembla que els ciutadans no som prou conscients d'aquest control de l'aigua per al nostre futur, i fem la vista grossa mentre ens rage l'aixeta a casa. A Alcoi, per posar un exemple, portem més d'una dècada de discussions i manifestacions per impedir que una empresa instal.le la seua fàbrica a sobre de la conca del principal aqüífer que abasteix d'aigua a la ciutat. Més d'una dècada donant-li voltes al nano, com diríem al meu poble, i encara hi ha gent que pensa que és més important crear un grapat de llocs de treball que preservar i impedir qualsevol possible contaminació. Al meu humil parer una greu manca de previsió de futur, i més encara si ens atenem a les conseqüències que ja patim d'aquest canvi climàtic.
La tardor avança i tots esperem que els deus de la pluja ens siguen més propicis, i donen instruccions a Sant Pere perquè quan trone (canviar els mobles en déiem de menuts) no passen de lluny i ens mulle amb aquesta tant necessària i preuada pluja. Vaja, encara que el de les claus quan passa pel nostre país no sàpiga ploure, com diria Raimon. Estem esperant en candeleta, tot ésser viu ho espera, que la Mariola ens plore. Ens plore d'alegria, i amb les seues llàgrimes, amb la seua fillada de fonts que corren muntanya avall ens apague aquesta set que ja dura massa.
* Crònica agraeix a l'autor la decisió de compartir les seues opinions
amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió
Alcoi, 18 d'octubre del 2014