Cada cita amb ell era un exercici complet d'honestedat, sinceritat i llibertat. Hi anava sempre amb un esperit de copsar una opinió partidista però alhora interessant. Polèmic però alhora metòdic. Visceral però alhora reflexiu. Engrescador però alhora bon conversador. No deixava cap canya dreta. Sabies que respondria totes les preguntes que li plantejares, sense mossegar-se la llengua i sense els embuts i les futileses que sovintegen, malauradament, al món polític actual. Comptat i debatut, un bon contertulià per conèixer una mirada diferent lluny dels comunicats, les xarxes socials, les notes de premsa, la informació teledirigida i les pressions que sovintegen avui dia. Com que jo sabia de la seua forma de fer i de reaccionar, m'agradava posar-hi el dit a la nafra per aconseguir un bon "brou" que em permetera cuinar un plat amb els condiments adients, casolà i ben saborós. Ell ho sabia i no defugia, ans al contrari, eixa forma meua de treballar. Diguem-ne que una trobada amb ell era una mena d'oasi al mig del desert on les ganivetades, les dobles intencions, la hipocresia, la mentida i la falsedat eren els ingredients més habituals pertot arreu. Un parèntesi que sempre s'agraïa i que, avui dia, es troba a faltar entre els polítics de la comarca. Potser perquè no vivia de la política, no estava lligat de mans i de peus. Per això, precisament, les seues declaracions i parers provocaven, quasi sempre, un terratrèmol a les parets de la casa consistorial de Llíria. Reunions, negociacions, desmentits i matisos eren algunes de les reaccions que succeïen els dies posteriors a la publicació de les seues opinions. Eren els primers anys de l'actual mil•lenni. L'esquerra governava la ciutat en coalició després d'una legislatura on el Partit Popular va gestionar -bé, això és una mena d'eufemisme, per dir-ho de forma suau- amb l'ajut d'Unió Valenciana, un partit que avui dia és història escrita i empolsegada únicament a les hemeroteques i que molts dels jovents actuals no n'han sentit a parlar. 

Durant aquells anys, Vicent Barona -a qui em referia al començament d'aquest article sense nomenar-lo- exercia el càrrec de secretari comarcal del Bloc i, per tant, era una opinió d'allò més autoritzada i assenyada per parlar-ne sobre un dels governs de coalició més importants al Camp de Túria. A Bétera també hi havia una coalició de gent de partits esquerrans on, en canvi, el Bloc hi tenia menys pes polític en la seua composició atès que hi havia una conglomerat més divers i el seu vot tampoc no era imprescindible per barrar el pas al Partit Popular. De fet, com després va succeir, el Bloc de Bétera se'n va ixir -bé, el va treure l'alcaldessa per sentir-se'n traïda- per discrepàncies i diferències irreconciliables amb la resta de partits polítics, tot deixant Llíria com a pal de paller, situació que, d'altra banda, no era cap novetat per a l'època. 

En la seua condició de capitost polític del Bloc, tenia la capacitat suficient per parlar-ne de qualsevol tema, des de la implantació de grans superfícies comercials a la ciutat -cosa que avui dia, malauradament, ningú no es qüestiona ja- per protegir el xicotet comerç o escometre contra algun company de viatge per l'aprovació d'un camp de golf a la ciutat en una zona d'alt valor ecològic al Vedat del Català sense cap mirament, tot pensant que la sinceritat, lluny de fer escletxes o badalls profunds a la coalició faria la seua tasca, si més no, per enfortir-lo i enriquir-lo. 

L'alcaldia depenia del PSOE mentre que Esquerra Unida i el Bloc Nacionalista Valencià -companys de viatge- en formaven la resta de l'equip de govern. Els socialistes aguantaven l'alè cada volta que parlava Barona. Esquerra Unida hi posava, si calia, draps per tapar la sang de la ferida mentre que el grup municipal del Bloc mirava al cel per vore si plovia o queia fang. Era la primera volta que tres partits d'esquerres unien les seues forces per barrar el pas a la dreta a la ciutat, lluny de les majories absolutes. S'hi albirava una fórmula novella que ara és d'allò més habitual a la política.

Més d'una dècada després, el portaveu que hi havia aleshores en Esquerra Unida, Paco Garcia, ha travessat el seu particular desert i actualment ocupa el mateix càrrec en Compromís, després de marxar d'Esquerra Unida, continuar en Esquerra i País -corrent crític intern-, fundar Iniciativa i arribar a la casa comuna de Compromís, on comparteix llitera i taula amb el Bloc, Gent de Compromís i els Verds, entre d'altres. Després de signar un pacte de govern amb el PSOE per a l'actual legislatura, que recordava el que hi va haver al tripartit del 99, va decidir ixir-se'n tot escometent contra la forma de fer dels socialistes. La legislatura, però, va començar abans amb una dimissió ràpida, sobtada i sorprenent. Miquel Àngel Barona, precisament fill del "nostre" Vicent, va plegar per "qüestions personals", segons va anunciar el mateix interessat i va proclamar als quatre vents el grup municipal. Sovint, aquesta és una fórmula emprada per amagar o adornar diferències polítiques internes. El temps, però, ha deixat cadascú al seu lloc, transcorreguts uns mesos des d'aquells fets perquè, posteriorment, Miquel Àngel ha fet públics comunicats per les xarxes socials on reconeix que les qüestions personals no eren, en realitat, sinó una manera oficial d'amagar diferències polítiques greus amb els seus companys de partit. Fins i tot, ha "desbudellat" públicament, en un article crític i punyent, una proposició de llei presentada pel grup parlamentari de Compromís on el seu ponent, casualment o no, és l'actual portaveu local de Llíria, Paco Garcia. Una anàlisi jurídica molt crítica que posa en solfa la manera de funcionar dels partits polítics, més enllà de les ideologies, la qual cosa caldria revisar immediatament. 

En llegir eixos articles, gràcies a les prestacions que ens permet la xarxa global, no he pogut sinó recordar les meues trobades amb el seu pare. Les seues declaracions eren sempre polèmiques però d'una sinceritat que tombaria, actualment, qualsevol altre partit polític. Directament, no hi tindrien cabuda perquè seria arraconat i marginat. La maquinaria dels partits en farien xixines d'un membre així de crític i mordaç. Malauradament i nogensmenys, les formes servils amb les elits dels partits s'han estès pertot arreu fins esdevindre una manera característica de fer política, tant s'hi val si s'és a l'oposició com si s'és al govern. Tant s'hi val si es tracta d'un govern municipal, com un d'autonòmic o, fins i tot, d'un d'estatal. Tant s'hi val si en parlem de partits esquerrans com si n'analitzem els de tarannà conservadorista. Canvien les estructures orgàniques però roman el vessant pràctic. El romanticisme se'n va en orris al poal del fem. Al llarg dels anys no he conegut molts casos de polítics que hagen reconegut diferències polítiques allà on en un principi havien dit que eren temes personals. El més habitual és córrer-ne la cortina de la falsedat, la doble mirada i la hipocresia perquè ningú no se n'assabente i tot continue igual, sense esglais ni badalls per evitar-ne que puga entrar-hi la crítica constructiva, la llibertat d'opinió i la diversitat de parers. És una manera pràctica de conservar el seu lloc de treball a l'interior d'un partit. Un fet malaurat però vertader.   

Per cert, és una pena que la il•lusió que s'albirava en l'inici de la legislatura -amb una esquerra que s'havia enlairat a l'esfera dels núvols i una dreta que havia trontollat a la deriva com una mena de "Titànic"- s'haja esvaït a la mateixa velocitat que han començat els balls de bastons entre els partits. Una manera de funcionar i d'escometre els projectes que no són, precisament, l'indret adient perquè es resolguen els problemes i qüestions que a la capital comarcal hi ha pendents des de fa anys. L'única incògnita pel que resta de legislatura és endevinar si hi haurà reconciliació matrimonial o s'hi farà una moció de censura. Qualsevol de les dues opcions és igual de vàlida i legal. Fins i tot, podria no haver-n'hi cap de les dues i continuar-hi tot amb el mateix paisatge, actors i ritme musical.

* Crònica agraeix a l'autor que compartisca els seus articles d'opinió amb els nostres lectors

M'havien convidat per dinar. N'érem un grup reduït. Els meus interlocutors, importants dirigents socialistes. Volien parlar-ne sobre la situació de la nostra comarca, amb una atenció especial a les perspectives electorals de les passades eleccions municipals. El seu afany era copsar el meu parer sobre la situació política als nostres pobles. El meu punt de vista és fruït dels anys d'experiència que donen en haver trepitjat ajuntaments, parlar amb els agents socials i esbrinar alguns dels episodis més tèrbols que hi ha hagut al darrere de la realitat social i política de la comarca. Una visió aliena a qualsevol vestigi de partidisme polític -mai no he militat en cap partit, tampoc no ho tinc en perspectiva- i una opinió exempta del fanatisme que, malauradament, hi ha escampat pertot arreu del panorama de la comunicació actual.  

D'entrada, vaig observar, d'un costat, una eufòria desmesurada amb les perspectives electorals que en aquell moment donaven els sondejos per a la Generalitat, amb una majoria absoluta del tripartit -PSPV, Compromís i Esquerra Unida en comptes de Podemos, cosa que no s'ha assolit- i, d'altra, una preocupació justificada per la situació que es vivia en algunes agrupacions dels socialistes, especialment, pel que fa a Llíria -el pal de paller, ara reeixida-, a Bétera, a la Pobla de Vallbona i, finalment, en una fase menys preocupant -o potser donada ja per perduda- a Benaguasil. Aquestes agrupacions tenien en comú un tret: l'escassa implantació de l'esquerra socialista -llevat de Llíria- que elecció rere elecció es traduïa i es tradueix en l'assoliment d'un ridícul que sempre millorava i millora l'anterior. En uns indrets més importants, però, que en altres. En algunes localitats, els socialistes han esdevingut un valor residual mentre que en altres han protagonitzat episodis importants i transcendentals de la política local. Potser es tracta de factors ambientals, sociologia pura i dura, dificultats per atraure gent per formar-ne les candidatures o, potser, no cal mirar més enllà que es tracta de coses habituals i inescrutables de la vida, política pura i dura. El ben evident és que no acabaven de trobar el camí per redreçar la situació. Així de senzill. No cal buscar-hi més explicacions ni arguments propis dels politòlegs. A voltes, la política conté més trets de lògica que no de frases filosòfiques inintel•ligibles per a la immensa majoria. 

Em va sorprendre que al cas de la Pobla de Vallbona es va posar sobre la taula de roure -per cert, un bar de la comarca humil i casolà- el nom d'una persona coneguda i popular. Quan dic popular no sols em referesc al fet que siga molt coneguda i estimada sinó també que ha tingut vinculacions al Partit Popular. He de reconéixer que em va sobtar molt aquest fet. Quasi se'm para el mos a la boca en sentir-lo, tot i que el que menjava era un peix a la planxa, tendre i ben saborós. Res, però, em sorprèn ja al món polític. Hi ha molts interessos i moltes entremaliadures que fan, a sovint, fàcil el més difícil i, alhora, difícil el més fàcil. Nogensmenys, són les coses típiques de la vida. El rerefons polític es redueix, en moltes ocasions, a fets i successos inversemblants des de fora però que, una volta coneixes els lligams interns, es fa més fàcil de pair i, fins i tot, de justificar amb fermesa. A la Pobla els socialistes trontollen a la deriva enmig d'un oceà immens atapeït de taurons i bèsties tot esperant per repartir-se'n les despulles electorals que hi queden quan es produesca el naufragi final, semblant a un Titànic amb reminiscències cinematogràfiques. Una mena de llops que s'acosten per menjar les vísceres. En aquest cas cal afegir-hi les conseqüències de formar part d'una coalició de govern, en l'actualitat, on els socialistes han quedat diluïts com el sucre ho fa en endinsar-se en el cafè del matí. Encapçalar alcaldia és un esglaó superior que permet una visibilitat mediàtica que, d'altra manera, no es té i, per això, cal fer un exercici polític estudiat per contrarestar eixa inferioritat, no sols numèrica sinó també política. El que avui són les mels de l'èxit per ser-ne poder l'endemà pot esdevindre un reducte testimonial. La truita ha canviat en menys de dos dècades. Recorde quan als plenaris de la Pobla sols hi havia el PP, el PSOE i Esquerra Unida, aquest últim amb un sol regidor. Ara hi ha molta diversitat -partit dels xalets inclòs- però sembla que, per sobre de tots, n'han sobreviscut el Partit Popular com a majoritari però en minoria i Compromís que ha reeixit com la vertadera alternativa. Qui ho hauria dit fa uns anys! La política, però, és plena de sorpreses.        

A l'esmentada reunió, em van demanar si coneixia algú que poguera fer tremolar els ciments de la política local de la Pobla de Vallbona. La meua ment s'hi va quedar en blanc. Difícil pregunta i impossible resposta. No hi ha hagut mai cap capitost o líder esquerrà capaç d'enderrocar l'estructura conservadora de la història del poble i liderar una candidatura engrescadora i il•lusionant. No sols un líder capaç d'encapçalar un projecte seriós i encoratjador sinó també d'agrupar tots els sentiments esquerrans escampats pels anys de desencís i lluites internes. S'han mirat massa el melic i han pensat poc en el poble. Compromís ha fet encoratjar, però, una majoria ben ampla per atraure un públic divers i transversal tot defugint els signes d'identitat com a targeta de visita per evitar una remor al seu voltant. Les eleccions municipals van posar cadascú al seu lloc. Compromís com a hegemònic amb tot mereixement, el PSOE en un naufragi permanent mentre que Esquerra Unida -salvada en el darrer moment per l'absència de Podemos- resta, ara, absent i silenciada. Tots ells són el paradigma fidel que sense fer una oposició seriosa ni un treball de fiscalització punyent -els dits a la nafra, com es sol dir- es pot arribar a governar. 

L'escenari polític comença a dibuixar-se, a poc a poc, a mesura que transcorren els mesos. En un costat, el PP lluita per recuperar l'estima perduda després d'anys i panys de majories aclaparadores, on el diàleg i la tolerància no han estat, precisament, els eixos fonamentals. En l'altra cantonada, Compromís abasta, a passos de gegant, tot l'espai polític esquerrà al recer del naufragi del PSOE -esvaït com l'aigua estiuenca i sense un rumb conegut- i d'Esquerra Unida, somorta per la creixent puixança de Podemos. Al fons de tot, Cupo intenta mantindre el rumb amb el seu cabal de vots, substantiu a les àrees residencials.  

En parlem dels socialistes a l'hora d'escollir els seus candidats. Podríem parlar-ne, però, de la resta de partits. A voltes la democràcia interna no és sinó una entelèquia per endolcir els àpats. Amb la mirada posada, de gairó, en l'horitzó de les properes eleccions locals, els partits treballen a cada moment la forma de fer rendible cada actuació municipal, tant s'hi van que en les fotografies oficials apareguen més regidors que gent del carrer. S'obre una etapa nova, amb moltes expectatives i alhora incerteses per redreçar una situació que als últims anys ha trontollat entre les pel•lícules berlanganianes i els films del Padrino. Quasi res per endavant! Per cert, que en la pàgina de la transparència encara figure el nom de l'anterior batllessa no és sinó una mostra fefaent de la deixadesa i l'apatia, com aquelles paraules que se les emporta el vent de tramuntana dels darrers dies. La modernitat i la transparència són lluny de la Pobla.

* Crònica agraeix a l'autor que compartisca els seus articles d'opinió amb els nostres lectors

Miquel Ruiz, periodista i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

L'endemà de les darreres eleccions europees, celebrades en maig de 2014,les xarxes socials bullien amb tot tipus de comentaris, anàlisis, arguments iopinions al voltant dels resultats que en van ixir. Hom les recorda, especialment, perquè van servir com a punt d'inflexió per polsar l'abast d'un partit polític nou que havia sorgit al recer dels moviments contraris al sistema establert des de feia anys, atapeït de gent que no trobava partits amb els quals identificar-s'hi i, en un altre gruix, per aquelles persones que hi veien un altramanera de funcionar diferent, fil per randa, dels partits convencionals. Podemosva nàixer amb una embranzida espectacular enmig de l'enuig i l'enveja de Compromís -a qui li va eixir un dur competidor que li va esgarrapar un considerable espai polític- i al PSOE -a qui sí li va pispar uns quants milers i milers de vots- com a principals protagonistes, els uns de manera més positiva que els altres, en funció de les seues expectatives i dels resultats que en van aconseguir.

Ha escrit en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia i també a Crònica Digital Comarcal

* Crònica agraeix a l'autor que compartisca els seus articles d'opinió amb els nostres lectors

De bon de matí, el soroll del timbre em va alertar. Era un dia de festa i no m'havia de despertar fins que m'abellira. Un d'eixos dies que hom aprofita per descansar i recuperar les hores esvaïdes durant la setmana. El xiuxiueig dels ocellets que reposaven sobre les febles branques dels arbres del jardí feia estona que s'endinsava pel meu cervell mentre una mosca entremaliada recorria bona part de l'habitació a la cerca de la seua dosi, la primera, de sang ben calenta. Em vaig alçar per descobrir qui seria a eixes hores tempestuoses. D'entrada, vaig pensar que, potser, seria algú amb arguments molt sòlids per a eixa acció quasi temerària. Vaig aguaitar per la finestra i vaig vore que era el meu veí. En vore'l, intentava esbrinar el motiu de la seua visita en un dia festiu. No recordava si havíem quedat per anar a algun lloc determinat o, ans al contrari, es tractava d'una visita de cortesia, però improvisada. "Menuda cortesia!", vaig pensar jo internament. Feia l'efecte de tindre cara de pomes agres. Tampoc no em va estranyar. És una persona molt voluble, hi ha dies que es vol menjar el món i l'endemà el veus enfonsat. Li afecten molt les coses. Massa, hi afegiria jo.

Mentre baixava les escales per obrir-li la porta, una sensació de neguit controlat i d'incertesa enigmàtica envaïa els meus pensaments. Finalment, el vaig saludar i, de sobte, em va amollar amb enorme energia: "Fa estona que sóc alçat. He anat al bar, m'he pres el segon cafè del dia i he aprofitat per fer una llegida acurada del que diu hui el diari". Habitualment, quan va al bar per llegir el diari sol buscar-me, com un acte quotidià i reflex, per comentar algunes coses de l'actualitat informativa. Sol fer-ho per si caic en el seu parany i, aleshores, comença una mena de tertúlia on em punxa tot buscant les meus pessigolles. Com que és una persona de tarannà conservadora, sol buscar temes polèmics i amb un rerefons allargat. El vaig instar per pujar a casa mentre em vestia i em preparava el meu desdejuni. Sense perdre cap instant, va començar la seua allau lingüística. "He llegit que la Generalitat instarà els alts càrrecs a no acudir a les processons com a polítics, sols hi podran anar com a particulars; ací al poble i a la resta del Camp de Túria sembla que encara no s'han adonat". Era evident que buscava la polèmica. Sens dubte que es tracta d'un tema que porta cuejant des que es van constituir els ajuntaments al mes de juny. No m'havia pres el meu primer tast del cafè i ja havia d'entrar en matèria. I de quina manera! 

El meu veí -una persona molt assenyada i amb el cap molt ben moblat, una mica antic, però- havia posat el dit a la nafra. Si al llarg de l'estiu la polèmica es centrava en el món dels bous, ara, tot havent entrat en la tardor, era el torn de l'església. Sabia que la meua visió d'eixe tema és ben diferent respecte del que ell pensa. "És evident que per vore alcaldes, alcaldesses i regidors de signe esquerrà a les capçaleres de les processons no calia canviar els governs; si algú pensava que açò era una croada contra els sectors eclesiàstics anava d'allò més errat", li vaig respondre. "A més, sols cal vore que en un mateix partit, Compromís, no és el mateix el que fa l'alcalde de la Pobla que decideix anar-hi com el que fa l'alcaldessa de Bétera que decideix el contrari; la coherència portada al límit", em va punxar ell. Tenia raó. L'embolic i el trencaclosques en què han convertit la política porta camí de trencar i superar les teories més ortodoxes al respecte, si més no, han deixat en fora de joc molt dels seus votants. Això de ser progressista i esquerrà ha minvat el preu. Sols cal copiar allò que feia ja la dreta conservadora per engalanar-ho amb la dolçaina i el tabal i la muixeranga de so de fons per capgirar la situació. Supose que hi van per les seues creences i tarannà, tot defugint qualsevol tesi de cerca de vots, un manlleu d'electors d'un costat a l'altre de la sociologia. Sembla que darrere de cada acció hi ha una intencionalitat concreta i amb vistes a guanyar suport electoral que no a millorar la qualitat de vida ciutadana.  

"Els mateixos gossos però amb diferent collar", em va etzibar de forma molt gràfica. Jo, capcot, li vaig haver de donar la raó. "Són les coses que en política succeeixen massa a sovint, es diu una cosa en l'oposició i se'n fa una de ben diferent quan arriben al poder", li vaig respondre jo per apaivagar el seus ànims. "Així com el PSOE va renunciar al marxisme al Congrés de Suresnes, ara Compromís ha perdut bona part de l'essència fundacional de l'antiga Unitat del Poble Valencià". El meu veí, en alguns moments, em sorprèn amb les seues anàlisis. Li agrada la política tant que, fins i tot, a voltes pense que ha errat de professió. Això mateix he comentat jo algunes voltes, en articles anteriors. Els partits adapten el missatge en funció de la seua estratègia política, per traure un evident rèdit electoral, més enllà d'aplicar-hi la coherència.

 Aprofitant les reflexions del meu veí, li vaig mostrar un retall de premsa on apareix una fotografia de grans dimensions a l'interior de la qual hi havia més polítics que beneficiaris d'un pla d'ocupació municipal pertanyents a un ajuntament de la comarca. Semblava que era més important ixir a la fotografia, sembla que ningú no s'ho volia perdre, que la difusió del mateix programa destinat a fomentar la creació de feina entre els aturats. És curiós vore a les xarxes socials l'efecte que tenen determinades notícies que s'hi publiquen i el moviment que s'hi genera al seu voltant per part de partidaris o detractors d'eixos polítics a l'hora d'elogiar o lloar-ne els beneficis. El que abans era negatiu ara pot esdevindre positiu i al revés, en funció de qui ho faça o ho porte a terme. Si havíem quedat que en el temps actual cal potenciar les polítiques de transparència i participació, res no faria millor per engrandir-les que publicar les nòmines que perceben els nostres polítics al Camp de Túria, sense excepcions ni embuts. El primer a encetar-ho va ser l'anterior alcalde de Bétera, German Cotanda, i ara, amb gran sentit de responsabilitat, l'actual alcaldessa, Cristina Alemany, ho continua fent. El que funciona no cal modificar-ho, és una bona opció. A la resta de la comarca no acaben d'assumir-ho. No obstant, caldria fer-hi un altre suggeriment que, fins i tot, els ciutadans agrairien: fer una consulta popular sobre el nombre de regidors que percebrien un sou públic, inclús amb les xifres que en guanyarien cada mes. Seria bo, no? Més transparència i participació que eixa seria impossible. No s'ha fet mai i seria una experiència plena per encetar-la en el temps actual. Des d'ací els hi anime.  

Malauradament, l'espectacle que en certes contrades produeixen alguns polítics és, si més no, descoratjador. S'hi continuen comprant voluntats amb càrrec als fons econòmics de l'administració. L'intercanvi de cromos es fa palès a l'hora d'escollir càrrecs públics de designació digital sense que ningú no en faça un tallafoc. Només cal vore que quan algun polític perd en les seues aspiracions per aconseguir un lloc determinat aleshores li'n donen un de nou. Perquè no plore, supose. Com als nostres fills quan s'entesten en qualsevol cosa. 

De sobte, el so del telèfon ens va interrompre. Al meu veí el demanaven a casa. Era l'hora de dinar. Sense quasi adonar-nos-en havíem passat el matí tot enraonant al voltant de la política actual, amb fruïció i passió però també amb molt enginy. Quan marxava, el meu veí va girar el cap i em va arrear una darrera frase: "Un periodista independent és aquell qui menja o sopa un dia qualsevol amb un polític i l'endemà no li tremola el canell per etzibar-li una bona garrotada mediàtica; la resta són romanços". Em va deixar d'allò més pensatiu, quasi glaçat. Tenia molta raó. Moltíssima, concretaria jo. Quin goig de veí!

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

Ha escrit en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia i també a Crònica Digital

Precisament, al mes de setembre passat s'ha complert una efemèride important al Camp de Túria, més en concret a la Pobla de Vallbona: fa 10 anys es va retirar el bust de Franco d'una de les places més importants i visibles del municipi que fins aquell moment era un dels darrers reductes on les mostres paleses de l'antic règim -la dictadura, vaja- havien superat la fase de reminiscència anecdòtica per esdevindre en un dels trets característics de la localitat. En comptes de ser conegut per la qualitat de l'oferta cultural o per la darrera tecnologia o pels avenços científics a les seues instal·lacions o immobles públics era el centre de converses o rialles en altres contrades pels seus elogis en forma escultural envers el dictador que perllongava la seua presència espiritual més de 40 anys. D'eixa manera s'intentava eliminar un vestigi funest i groller que encara hi perdurava amb l'aquiescència dels sectors més dretans i la complicitat paral·lela d'una societat cofoia i adormida pels somnífers que, subministrats en quantitats mesurades en tones, en resultaven d'allò més efectives per a un poble -no sé si aldeà, en la categoria sociològica- complaent i conformista. Per acabar d'arrodonir la figura del dictador no cal oblidar que, actualment i malaurada, encara manté el títol d'alcalde honorífic i fill adoptiu, segons es va aprovar en una sessió plenària celebrada el 12 de desembre de l'any 1946, un altra forma de lloar la seua "allargada" figura. Supose que l'actual govern en farà una lectura correcta d'eixe títol i el suprimirà de seguida que tinga enllestit l'expedient municipal que hi pertoca elaborar.

Aquesta avinentesa -l'eliminació de les restes dictatorials- que per als demòcrates és un fet joiós -un preludi dels temps nous de democratització i pluralitat política atiada per una societat civil, sobtadament, reviscolada- no s'ha pogut completar amb un altre esdeveniment conegut aquest estiu que acaba de marxar. Sorprès, bocabadat, estabornit, sobtat, enfurismat, incrèdul,.... Trien vostès l'adjectiu que més els agrade per descriure l'estat d'ànim en publicar-se els sous a la Diputació de València, tant pel que fa als diputats -del govern o de l'oposició- com als assessors i al nombrós personal eventual, és a dir, aquells que s'hi col·loquen "a dit" per art de màgia o per designació divina, en funció de les creences terrenals o espirituals de cadascú, vagen vostès a saber. Tot amb l'afegit que la Diputació és un organisme del qual els polítics en parlen cíclicament de suprimir-lo -més l'esquerra que no la dreta- però que a l'hora de la veritat continua funcionant, sense badalls ni escletxes. Un suggeriment els hi donaria: suprimir-lo i que les seues tasques les execute la Generalitat, directament. I ho dic jo que m'he empassat els emoluments que en rebran al Camp de Túria els nostres polítics: alguns guanyaran més com a representants públics que en les seues respectives professions. Genial i superb!

D'entrada, el president de la Diputació de València percebrà 67.000 euros mentre que la vicepresidenta en rebrà altres 50.250 per una dedicació parcial i a partir d'ací mànega ampla per a la resta. Els diputats amb dedicació exclusiva -no tenen cap altra activitat privada- guanyaran 63.000, una xifra exacta als portaveus de la resta de partits, inclosa l'oposició. Molt a sovint, se'n diu que els polítics perden diners quan es col·loquen en determinats càrrecs públics respecte del que percebrien en les seues activitats professionals. Certament, serà així en alguns casos però no en tots. Hi ha molts -massa diria jo- que milloren notablement les seues percepcions en la cosa pública. N'ixen guanyant amb escreix. Ni als millors somnis ho haurien imaginat mai. Demagògies o discursos fàcils i digeribles per a la majoria de la gent al marge. Hi ha excepcions honorades però comptades amb els dits de la mà.

A començaments de la legislatura, s'ha conegut també la declaració del patrimoni i de les rendes econòmiques que els nostres polítics han fet públiques però que jo no acabe de creure-me-les. Els ho explique: si fóra certa, fil per randa, alguns viurien en la més absoluta de les indigències, quasi haurien de demanar almoina a la porta de l'església o un ajut als mateixos vianants. Fins i tot, no seria d'estranyar vore'ls en algun dels menjadors socials que els ajuntaments han posat en marxa des de fa temps per donar servei a eixos segments socials que han patit amb més virulència els efectes de la crisi. Per cert, eixa dèria de l'esquerra per publicitar i lloar l'obertura de menjadors socials no fa sinó produir-me vergonya. Són capaços de tot amb la finalitat d'esgarrapar uns quants vots!

Les xifres dels sous -dures de pair- em recorden molt a la fase aquella en la qual aquells que ara són govern eren oposició i de les seues boques brollaven continuades crítiques -enfurismades i contundents, si m'ho permeten- que una volta arribats al poder -la fase final del cicle polític- s'esvaeixen sobtadament com l'aigua a l'estiu. Totes aquelles batalles que les oposicions mamprenen contra els governs corresponents es tornen en contra seua quan arribats a eixe cim joiós del poder no esmenen el fons d'eixes crítiques en la gestió diària, és a dir, no les posen en pràctica. Les coses de la política, en podríem dir, les contradiccions i la manca de conviccions. No és gens fàcil, però, adonar-se'n que cal canviar ràpidament el "xip" de l'oposició al govern. Alguns ho fan amb més dificultats, conscients de la importància vital que tenen totes i cadascuna de les decisions que prenen des de ben començat el matí fins que es posa el sol a l'horitzó més inescrutable. Altres introdueixen eixes conviccions al calaix de l'oblit per sobreviure en un món massa farcit de contradiccions i lligams ideològics. Comptat i debatut, diguem-ne que es tracta de ser pràctics.

Per completar el cèrcol, ara al setembre ha començat un curs acadèmic nou. I és per això que he trobat a faltar un equip de govern a la nostra comarca que garantisca la gratuïtat total dels llibres i de les despeses escolars dels estudiants, des dels més menuts fins els més grans, sense excepcions i sense paranys. La formació i l'estudi són l'eix fonamental del creixement humà i professional -cabdal diria jo- per a una societat avançada i democràtica. Però sembla que això és sols a la teoria. La pràctica és a l'abast d'uns pocs escollits. En això, la meua tesi no canvia mai. No es belluga ni un pam d'on és des de sempre: educació universal i gratuïta, no sols de teoria. Més enllà de les festetes i dels "saraos" estiuencs diversos que hi ha a la societat, cal apostar decididament per uns eixos vertebradors amb un tarannà social.

En canvi, hi veig un afany excessiu dels polítics per demostrar que han respost, amb escreix, a les expectatives que la gent s'havia dibuixat prèviament. Fins i tot, en podríem parlar d'una dèria malaltissa per donar a conèixer la seua gestió en la qual el mèrit principal rau a saber esbrinar correctament quines coses es feien abans, quines continuen ara i quines en són una innovació. Tot un repte per als estudiosos, sociòlegs i politòlegs. Per a mi, això ha esdevingut una mena de joc que em fa buscar i escorcollar a les hemeroteques per esbrinar-ho. Un dels entrebancs que tindrà l'esquerra a partir d'ara és l'efecte "boomerang" que patirà en determinades situacions i vicissituds del dia a dia, del quefer quotidià: allò que criticava quan era a l'oposició ho haurà de complir ara quan ha arribat al govern perquè les maleïdes hemeroteques són molt sofertes. Els seus missatges es filaran molt prims, precisament, per eixa raó, perquè ha fiscalitzat amb molta cura totes i cadascunes de les llacunes i malifetes que el Partit Popular ha comès al llarg de les darreres dècades. Ara és el temps de demostrar que les crítiques eren fonamentades i els precs de canvi escridassats pertot arreu tenien un motiu clar i real: fer una política per a les persones en comptes del gran capital.

* Crònica agraeix a l'autor que compartisca els seus articles d'opinió amb els nostres lectors

Em vaig alçar neguitós. Els batecs del meu cor estaven més accelerats del que és habitual. Vaig haver de cridar al centre de salut perquè em feren un reconeixement ràpid. El metge, molt amable i servicial ell, em va dir que tot havia estat fruït dels nervis durant la nit. Em va recomanar descans i bons aliments. Oblidar els mals de cap i relativitzar els problemes. Una cosa molt fàcil de dir però una miqueta més difícil de complir. Li vaig explicar els somnis que havia tingut durant la nit i em va dir que no em preocupara. Que tot havia estat una "somatització", és a dir, el cos havia expressat físicament allò que el cervell pensava. L'interior del meu cervell, els pensaments, els mals de cap s'havien multiplicat per cinc i la seua velocitat era més ràpida que les curses d'un automòbil de Fórmula 1. Quan tornava a casa, tot havent rebut una bona atenció mèdica, vaig pensar si a voltes les persones en fem un gra massa sobre els problemes i les qüestions que ens envolten en el dia a dia, en el nostre voltant, en l'ambient habitual, en el nostre cercle més proper. La societat que vivim ens "obliga" a actuar amb rapidesa, fer més del que a voltes ens pertoca, arribar a tots els indrets possibles i assumir tasques que no són al nostre abast. Comptat i debatut, ens accelerem més de l'habitual i sense cap justificació raonable.

Arran d'eixe succés, he pensat que de sobte que al món de la política volem les coses de seguida, que les allò que demanda la societat es pose en pràctica ràpidament, que a una decisió política li seguisca un efecte evident en el mateix sentit, és a dir, volem que els polítics facen allò que els ciutadans i contribuents necessitem. Ara més que mai, els nostres capitostos polítics estan més a l'aguait per satisfer les nostres sol·licituds i ho desitgem ja, sense cap pausa ni espera innecessària. Fa quasi dos mesos que es van constituir els nous ajuntaments del Camp de Túria i sembla que han transcorregut dos segles. No sé si per tota la cascada d'anècdotes, successos, esdeveniments i entremaliadures polítiques que s'han estès de cap a cap de la comarca o, si més no, és simplement una aparença. El que queda clar és que ens trobem davant una situació primerenca on, a grans trets, el que compta és la pluralitat, el consens, la diversitat i les formes de fer una política nova segons ha decidit la ciutadania.

Fa quatre anys el Partit Popular lluitava aferrissadament per "conquerir" la totalitat dels consistoris del Camp de Túria. Finalment, van ser incapaços de controlar l'Eliana, Nàquera, Serra, Olocau, Gàtova i Marines. Diguem-ne el cinturó roig del Camp de Túria. Ara, quatre anys després, han vist balafiat tot el cabal de vots i confiança que la gent els hi havia dipositat de forma aclaparadora arrossegats per la corrupció generalitzada que el PP s'ha encarregat de portar a terme en determinades institucions mentre la gent patia -i pateix- fam i passava -i passa- penúries per arribar a final de mes. Sols han pogut mantindre Benaguasil -amb una còmoda majoria absoluta-, i Casinos, on han conservat el comandament gràcies a l'ex alcalde José Salvador Murgui, aquell prohom qui se'n va fer un fart d'escometre contra els partits corruptes durant la campanya electoral però, finalment, ha pegat la "cabotà". Amb aquestes xifres, el PP ha perdut fins a 8 alcaldies, un nombre important, no sols per la quantitat sinó pel significat del que això suposa, especialment perquè han perdut un gran suport en les grans ciutats on la seua gent s'ha sentit avergonyida pels casos de corrupció generalitzada i cansament polític dels últims anys. Tanmateix, les seues llistes són les més votades en 7 localitats de la comarca però no governaran perquè no han trobat un company de ball per a l'ocasió.

El meu veí -sí, eixe de qui ja n'he parlat altres voltes- vol que faça ara una anàlisi sobre les conseqüències que tindran les eleccions per als principals partits que s'hi han presentat. No m'he pogut estar de fer-li unes quantes pinzellades. D'entrada, el PSPV n'és el gran beneficiat de la llei electoral i dels pactes post-electorals tot i que ha estat la tercera força pel que fa a vots, per darrere de PP i Compromís. Aconsegueix 9 de les 16 alcaldies disponibles, mentre que el PP en té dos -el que són les coses d'uns anys ençà!, diran ells- i Compromís altres dos. Les altres tres se les distribueixen Ciutadans (Gàtova), una formació independent (Sant Antoni de Benaixeve) o una escissió del PP (Nàquera). El tomb electoral ha estat enorme, impensable fa uns anys i, absolutament, inimaginable durant la campanya electoral. Ni els més optimistes de l'esquerra ni els més pessimistes de la dreta ho haurien encertat mai. Les apostes s'haurien disparat a límits insospitats i els guanyadors s'haurien fet d'or. Els estudis demoscòpics no han aconseguit encertar, fil per randa, el que ocorreria a les eleccions, més enllà d'allò que ja es preveia, que el PP perdria les majories absolutes i que l'esquerra hauria de fer un exercici profund de diàleg i consens per arribar a acords.

Els socialistes han rendibilitzat al màxim els seus vots però això no els hauria d'evitar una bona auto-crítica i reflexió sobre les causes i les possibles conseqüències que eixa pèrdua de suport electoral pot suposar en un futur. En política i en la vida és molt fàcil "morir d'èxit", no saber pair uns fets determinats i, per tant, administrar erradament eixos resultats. Han perdut tanta implantació social en determinats municipis que d'ací quatre anys el que avui són flors i rialles podrien esdevenir en plors i planyiments. Avaluar adientment -amb seny i equanimitat- el que ha ocorregut als municipis de la nostra comarca seria un bon deure per realitzar. Han perdut vora 1.500 vots però, en canvi, tindran 9 alcaldies. Tota una fita. Fins i tot, es podria dir que és un botí excessiu tot i haver minvat en 4 regidors la seua representació global. Les coses de les eleccions i les seues conseqüències. Sembla mentida que amb tota la corrupció generalitzada no hagen augmentat el seu suport electoral. Morir d'èxit en política és un perill que s'ha de bandejar per evitar-ne sorpreses.   

Compromís, pel seu costat, se n'ha aprofitat amb escreix d'eixa desafecció que els dos partits majoritaris -la dualitat PP i PSOE- suposen per a moltes classes socials a l'hora de votar. A més a més, també cal esmentar una clau política important: han centrat, d'un temps ençà, el seu discurs per ampliar el seu ventall de votants potencials. Podríem dir-ne transversalitat -un mot molt de moda- o centrisme. El que queda clar és que determinats aspectes han canviat o matisat. La denominació territorial predominant és Comunitat -la paraula País es deixa per a comptades situacions-, la unitat de la llengua no és un eix fonamental a l'hora d'articular el discurs -no s'hi renuncia però tampoc no s'hi aireja- i, com a tercer factor, empren el castellà sense cap vergonya en notes de premsa, compareixences públiques o xerrades. Inclús, intervenen molt a sovint en televisions estatals per difondre i estendre millor el seu missatge. Què n'aconsegueixen? No oblidem que la seua líder, Mònica Oltra, sempre diu que ella no se sent "nacionalista". Doncs, molt fàcil: arribar a més públic, gent que sense tindre un accentuat tarannà nacionalista es pot sentir còmoda amb ells a l'hora de dipositar el vot a partir d'una determinada situació ambiental. Gent que habitualment ha votat opcions de caire més tradicional -PP o PSOE- s'hi poden sumar a la causa taronja sense embuts. El dogmatisme fusterià ha deixat pas al pragmatisme. Fins i tot, se n'ha parlat d'un pacte amb Podemos per a les eleccions generals després de totes les escomeses dialèctiques que els hi van dedicar en un primer moment. Encara hi queda molt partit per jugar-hi. Ens trobem davant la fi de les ideologies que en diria Francis Fukuyama? 

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

Ha escrit en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia i també aCrònica Digital